“Com pot ser que algú que viu tan poquet temps deixi una petjada tan enorme?”
El dia que vaig conèixer a l’Ignasi Guerrero ens vam fer la típica pregunta sobre la família i ell em va dir que en tenia tres fills però que el segon s’havia mort. Em va deixar de pedra. Va dir tres directament, sense dubtar ni esquivar el tema. Era el primer dia que treballàvem plegats i el més fàcil potser hagués estat dir “en tinc dos” i llestos. Però és que en tenia tres. Com has de restar-te un fill? Em va impactar tant la resposta que no vaig gosar a dir res més, ni a preguntar de què s’havia mort, ni com es deia. L’Ignasi havia estat honest i jo en canvi no ho vaig saber encarar i vaig canviar ràpid de tema. Com ens costa parlar de la mort, quin tabú. Potser ara, després d’haver vist el documental sobre la vida (i la mort) del fill de l’Ignasi, en Pep, la conversa seria diferent. Vaig aprendre molt durant aquells 85 minuts. Vaig sortir del cinema emocionada, enfortida i amb moltes ganes de parlar d’en Pep.
En Pep només va viure quatre mesos i es va morir a la UCI de Sant Joan de Déu l’any 2014. Que deu anys després estiguem parlant d’ell i que la seva història ens permeti a tots aprendre tant, és molt bèstia. Com pot ser que algú que viu tan poquet temps deixi una petjada tan enorme? El documental es diu “Un estel fugaç” i explica la història d’en Pep, com ho va viure la seva família, el personal sanitari i la resta de famílies acampades a l’UCI pensant “un dia més, un dia menys”. És colpidor veure plorar les infermeres. Son brillants les converses que tenen l’Ignasi i la seva dona, l’Àgata.
Em van quedar gravades dues coses. L’àvia d’en Pep dient que el petit li havia donat una nova perspectiva de la vida i que “ja no volia anar més de víctima” i una gran reflexió entorn al fracàs. Perquè no ens eduquen per fracassar. No estem preparats per passar mesos en un hospital, no som conscients que mentre rondinem perquè el nostre fill torna a tenir partit, les UCIS estan plenes de famílies que fan pinya per sortir endavant.
El documental del Pep ens ha permès a tots viure un amor d’estiu. Un nen que es va sentir estimat per una xarxa familiar increïble. Que va fer migdiades abraçat al seu germà. Que gaudia escoltant les cançons de la seva mare. Que va fer vacances al costat del mar. La vida d’en Pep no va tenir gaires dies, però els seus dies van estar a plens a vessar de vida. I ara, gràcies al seu pare, aquesta història arriba a les pantalles.
Com a professora de secundària, només espero que el documental es vegi a totes les escoles i que parlar de la mort deixi d’implicar silencis incòmodes. O com a mínim, que deixi d’implicar silencis. Ho veig sovint a les aules, alumnes que perden un avi o un familiar i la resta de companys no li diuen res. Algú murmura un “ho sento” ràpid i per sortir del pas però després seguim endavant, seguim fent girar la roda de hàmster i seguim escombrant la mort a sota la catifa.
Que important és educar en la mort per poder viure.
*“Un estel fugaç” i s’ha estrenat al festival DocsBarcelona on ha rebut el premi del públic i una menció especial del jurat. Un punt de vista molt diferent perquè ho explica el pare de la criatura. Desconec si hi ha altres referents en clau masculina perquè fins ara, tot el que havia llegit sobre la pèrdua d’un fill, estava escrit per les mares.
Llibres sobre la pèrdua d’un fill:
Seguirem vivint- Elisabet Pedrosa
Tienes que mirar- Anna Starobinets
Llenaré tus dias de vida- Anne-Dauphine Julliand
El bloc de l’Àgata, mare d’en Pep: Las orejas de Tití
Un estel fugaç. Directors: Ignasi Guerrero i Arturo Méndiz. Coproducció Internacional Catalunya i Mèxic.
www.unaestrellafugaz.com
