Un estiu al “pueblo” amb els avis
Aquest estiu la meva sogra em va fer una proposta brillant: vols que m’emporti els dos petits al poble aquest juliol? (tenen 7 i 4 anys).
Al principi vaig pensar que era una bogeria, són petits, mai han estat lluny de casa tants dies i s’enyoraran. Però escolta, from lost to the river que diuen, si s’enyoren molt ja els anirem a buscar que total van a Andalusia i no a la Patagònia. Els vaig fer la maleta i els vaig enviar cap al “pueblo” amb els avis i les tietes d’allà.
La cosa no ha anat bé, ha anat genial. Els nens han anat al casal d’estiu d’allà a Andalusia i, per molt que diguin d’adoctrinaments, no han tingut cap problema a l’hora de parlar en castellà amb la resta de nens. I fins i tot amb la jota aspirada tipus: tengo el banyador mohhhhao. Un altre punt a favor és que el casal del pueblo val 30 euros tot el mes, tots dos. TOT EL MES. TOTS DOS. I quan ho dic (perquè segueixo flipant) encara hi ha gent que em diu: amb el dinar inclòs? Home, si arriba a ser amb dinar m’apunto fins i tot jo. Però la piscina sí que estava inclosa.
Total, que els nens al pueblo han pogut estar amb els cosins, han fet amics nous, han passat calor i s’han fet molt grans de cop. I jo he rebut whatsapps amb fotos d’ells en calçotets i menjant síndria amb la cosineta, tota la panxa regalimada de vermell i somriures d’orella a orella.
Però el més important és que han estat amb els avis. Un juliol familiar d’horaris relaxats, migdiades llargues i panxes plenes. Un vincle amb els avis que els marcarà per sempre.
I sí, molta gent m’ha dit: han marxat els dos petits? Que bé que estàs, no? I tant que estic bé. Perquè sé que ells no poden estar millor. I perquè sé que a partir d’ara, un dels seus millor records serà l’estiu que van passar al “pueblo”. Perquè el que vius de petit ho recordes sempre i perquè jo ho donaria tot per poder tornar a passar un altre estiu a Juneda amb la meva iaia.
Favorits d’estiu
Llibres per si teniu una aturada lectora:
Hi ha moments que llegim menys perquè no trobem el llibre. O el que tenim no ens enganxa prou i reposa a la tauleta dies i dies. Quan això em passa, sempre busco llibres amb molt diàleg. A mi m’agrada molt que els personatges parlin, trobo que la trama agafa ritme i els llegeixo més ràpid. Si voleu llibres amb diàleg perquè us enganxin, aquest estiu he llegit:
Piso para dos (The flatshare). M’ha agradat molt encara que sembli un llibre típic. Els protagonistes comparteixen pis però no es coneixen i es deixen post-its per tota la casa. No és una història ensucrada sinó que és irònica i tendra a la vegada. Passa molt ràpid i ja veieu la portada: està pensat per llegir a la platja.

La dona a la finestra. Si us ha agradat “La pareja de al lado” (algú encara no l’ha llegit?) aquest és del mateix estil. La protagonista és agorafòbica, beu moltíssim, mira pel·lis clàssiques i xateja per internet. Ella és el millor del llibre perquè és molt real. Un thriller clàssic i recargolat que no podreu parar de llegir. Ja ha sortit en edició de butxaca o sigui que no hi ha excusa.

Un llibre per pensar i per llegir amb els fills.
La distància fins al cirerer. No és un llibre tan ràpid com els anteriors però també és fàcil de llegir. Us el recomano sobretot per adolescents (ESO) o si heu de fer un regal. La protagonista es diu Mafalda, té 9 anys i s’està quedant cega. Té sentit la vida sense veure-hi? doncs la Mafalda l’haurà de trobar i començar a valorar allò que no es veu. Una història amb un missatge clar: passi el que passi, no rendir-se.

Una pel·li: Padre no hay más que uno
És la pel·li de l’estiu que més m’ha agradat (molt més que El Rey León o Mascotas 2) i als nens també. Està plena de tòpics de les famílies actuals i de debò vam riure molt , moltíssim. Santiago Segura es queda sol una setmana amb els 5 fills i els passa de tot. Ja veureu que us agradarà tingueu o no fills petits.

Un esmorzar: el gofre d’alvocat d’ Oroma Coffe
Si voleu un lloc diferent per esmorzar us recomano l’Oroma Coffe de Calafell. Això sí, a l’agost heu de matinar perquè està molt ple. O ja us espereu al setembre. Vistes al mar, lattes, torrades, bowls, gofres vegetals… és diferent i tot és boníssim. De preu és un pèl car però val la pena anar-hi algun dia.

Les amigues de les mares
Article publicat al bloc Cinc Homes a Casa del Criatures del Diari Ara.
Llegia l’altre dia al Criatures l’article de la Natàlia Costa “No som només pares” sobre la importància de cuidar les relacions i tenir vida més enllà dels fills.
Reconec que no sóc gaire de tenir temps per a mi sola perquè el meu temps m’agrada compartir-lo amb la parella o amb les amigues. I és que les amigues són una peça clau a l’hora de fer més fácil tot això de la maternitat i sort en tinc d’elles per tirar endavant feina, família i vida.
En el tema de l’amistat veig que hi ha un canvi important respecte a generacions anteriors. Ara tenim grups molt sòlids d’amigues, busquem temps per estar juntes i quan quedem sovint ho fem sense les parelles i sense els fills. Ho veig quan sortim a sopar o quan anem al teatre: hi ha molts grups d’amigues i crec que el vincle entre les dones avui és més fort que mai.
Mai em fa mandra quedar amb les amigues perquè sé que no em resten energia, al contrari, sempre me la carreguen (encara que costi llevar-se l’endemà). I què em dieu dels amics sense fills? Et fan recuperar temes que tenies oblidats, et posen al dia de les sèries i et treuen de la rutina. Sempre viatgen més que jo i, tot i l’enveja que els tinc (no de la sana, enveja de la normal), m’encanta que seguim connectant encara que la vida ens hagi portat per camins diferents.
Les amigues són aquell far que em permet tornar a casa quan a la vida es fa fosc. Podem canviar de feina, podem canviar de parella i elles sempre hi són. Són les que les que ens coneixen en la nostra versió premium: valoren el millor i esquiven el pitjor. Elles minimitzen molt els problemes laborals petits i donen importància als temes personals que sí que són reals. Amb elles la vida sempre va per davant de la feina.
I miro enrere i amb moltes ja fa mitja vida que compartim moments. Hi ha l’amiga que ha canviat de feina i ara viatja molt i va de cul, però la noto feliç. La que envia missatges d’àudio eterns i tot i això l’estimem igual. La que em recomana llibres. La que lluita per recuperar-se de la malatia. La que em fa riure fins les mil. La que em fa demanar amanides al restaurant. La que viu lluny però sempre sento al meu costat. La que ja no tinc aquí però m’espera allà.
No en tinc cap dubte: cuidar a les amigues ens fa millors persones i millors mares. Aprofiteu aquests dies llargs per fer cafès pendents, posar-vos al dia de les converses o organitzar un sopar a la tornada de vacances. Va, qui envia el primer WhatsApp al grup?
#FoodieDay
Veure l’article publicat a la revista Foodie Culture Barcelona
10 idees per viatjar a Londres
Sí, Londres és car. És una realitat. Però és ciutat fantàstica amb mil plans per fer i que sempre, sempre, em sorpren. Aquesta vegada hi he anat amb l’Adrià (11 anys) i ha tornat encantat de l’experiència. Us explico algunes idees que potser us serveixen si viatgeu a Londres. Continue reading “10 idees per viatjar a Londres” »
El nen que va sol al supermercat
Article publicat al blog Cinc Homes a Casa del Criatures del Diari Ara.
Es lleva. I amb els ulls mig clucs, la roba arrugada i els llençols marcats, el nen que va sol al supermercat em demana diners i em pregunta què ha de comprar a part del pa. A vegades li dic de veu, a vegades li faig una llista. Primera part del repte: memoritzar. Ho va repetint com un mantra espiritual: pa, ous, iogurts, tomàquets; pa, ous, iogurts, tomàquets. I el darrer dia es va deixar el pa. Marxa cap al supermercat (el tenim a tres carrers) amb una bossa reciclada i amb el convenciment que això d’anar a comprar és el més normal del món. Perquè ho és.
Però resulta que no ho és tant. Que portem tot l’estiu rebent felicitacions sobre “quin nen tan espavilat” o “el teu fill està fet un artista”. El pare de la criatura quan va sentir això de l’artista es va quedar tan parat que li va preguntar al caixer si ho deia perquè l’havia vist a youtube. Artista? Has vist algun vídeo d’ell? (Tinc un fill Youtuber, l’article aquí) “No! ho dic perquè ve a comprar cada dia!” Home, té 11 anys, i a casa som molts, només faltaria que no vingués.
Anar a comprar sol. Quin aprenentatge. Avançar pel passadís sense navegador i sense saber on estarà el producte de torn. Haver de preguntar quan no troba el que busca. Quedar-se fascinat davant aquella curiosa espècie de senyores que toquen un meló i tenen un radar intern que els diu: és bo. Com ho fan això del meló, mama? Tan de bo ho sabés, Adrià. Pagar, esperar el canvi i mirar que estigui bé. Prendre decisions (he comprat dos paquets d’espirals que d’amanida de pasta en fem molta, està bé?) i arribar a casa carregat i satisfet quan veu que està tot bé.
Sabeu què? deixem-nos de quaderns de vacances. Una bona sessió de supermercat els fa treballar totes les competències bàsiques: lingüística, matemàtica, la relació amb l’entorn i tota la pesca. Crec que és una de les maneres més fàcils de fer-los sortir de la bombolla i tenir fills autònoms. De fet, després ens demanaran un mòbil i trobo incoherent donar un telèfon a criatures que mai han anat a comprar el pa o no han tingut mai cap responsabilitat. Pas a pas, no?
El nen que va sol al supermercat també em va explicar que una senyora li va dir “que bé que ajudis a la mama”. No, no. El meu fill no m’ajuda a mi. Ens ajuda a tots. Ajuda al seu pare, ajuda als germans, s’ajuda a ell mateix. Ell mai ajudarà a ningú amb les feines domèstiques perquè és la seva responsabilitat, ara i sempre.
Llibres per l’estiu 2018
En una mateixa setmana dues amigues em van dir que estaven enganxades a llibres que els havia recomanat. M’encanta quan això passa. Per això us deixo algun dels llibres que m’han agradat aquest any per si us pot servir per agafar idees per l’estiu.
Marxar tots dos
Publicat al blog Cinc Homes a Casa del Criatures del Diari Ara
I de sobte aquesta Pasqua, ens hem pogut escapar tots dos sols.
Quan vam comprar bitllets al mes de gener ja vam agafar els vols més barats amb el dubte de si hi podriem anar. El destí era el de menys. Tindrem algun dels quatre nens malalt? La meva mare estarà bé? I quan arriba la data ens adonem que sí, que marxem.
Ens escapem tres dies no només de la feina, també de la vida. I gaudim al màxim de situacions ben senzilles com poder parlar sense interrupcions, una sobretaula llarga, llegir a l’avió o sortir a fer una cervesa a la nit. Potser tres dies semblen poc, però us asseguro que vam tornar renovats com si haguéssim marxat un mes. Un dia dóna molt de si quan totes les hores les tens per tu mateix.
I sabeu què? No sé si també us passa però quan el cansament m’atrapa penso que ja tinc ganes que els nens siguin grans. De no haver de patir per buscar amb qui els deixo si es posen malalts. De tornar a tenir temps per mi, per nosaltres. I tots aquests pensaments després d’una escapada de tres dies s’esvaeixen perquè m’adono que el millor d’un viatge és poder tornar a casa. És quan viatjo que hi veig clar.
Resulta que no vull tant temps per mi perquè el temps el vull per donar-lo als qui estimo. Gràcies a tenir poc temps ara gaudeixo de moments i detalls senzills que segurament em passarien per alt si els tingués a diari. I em sorprenen les ganes boges que tinc de tornar a la feinada que suposa conciliar una família nombrosa.
M’ha encantat marxar dos dies i perdre’m per carrerons per tornar a trobar-lo a ell i per retrobar-me amb mi mateixa. I descobreixo que potser no tinc tantes ganes que es facin grans.
És bonic marxar tots dos, però encara ho és més arribar a casa per tornar a ser sis.
Mares sense sentiment de culpa
Publicat al blog Cinc Homes a Casa del Criatures del Diari Ara
No sé fer croquetes ni truita de patates. He de tirar dels avis moltes vegades. No banyo als nens cada dia ni de conya. Els he portat poquíssim al parc. Treballo molt i m’agrada escriure per desconnectar. Quan puc, surto a sopar amb amigues sense remordiments. M’apunto a cursos. I sabeu què? No em sento mala mare, ni em sento culpable.
Potser sí que tinc dies que estic cansada i no arribo a tot, però no només com a mare, també em pot passar algun dia a la feina. I això no em fa menys professional, no? No sóc mala professora si un dia no ha estat rodó. Per què en canvi ens hem de sentir males mares? Potser no els fem un gran sopar de xup-xup però hem estat una hora amb ells fent un treball de ciències. El nostre rol ha canviat
Ho hem de dir en veu alta, som bones mares. Mares que fem de mares però també fem de treballadores, de filles, de dones i d’amigues. Les que busquem temps per fer el que ens agrada: esport, scrapbook, dansa del ventre. El que sigui. I això ens fa igual de bones que les que fan receptes healthy o les cada dia saben tots els deures al grup de whatsapp. Totes ho fem el millor que sabem o podem
Som la generació de mares que no volem renunciar a ser nosaltres mateixes pel fet d’haver estat mares. No fotem, ens ha costat molt arribar fins aquí. Els nostres pares s’han deixat la pell treballant per ajudar-nos en els estudis i perquè ara poguem tenir una vida plena que vagi més enllà de la feina i els nens. Que el sentiment de culpa no ens redueixi l’autoestima (ni la jornada).
Som les mares que hem donat el pit al fill mentre miravem el facebook o un capítol de la sèrie que sigui. Les que perquè s’acabi el puré els deixem mirar videos dels colors a youtube (ho fem moltes, no?). Les mares que potser som un desastre fent les feines domèstiques però som les millor mares que els nostres fills poden tenir. Feu la prova: no ens canviarien per cap altra.
Desterrem ja la idea que ser bona mare passa per dedicar-nos en cos i ànima a la criança. Ser bona mare passa per tenir una vida plena on els fills són el més important però no l’únic que és important.
Som una nova generació de mares. Benvingudes al segle XXI #BonesMares
Esbroncada a la platja
Publicat al blog Cinc Homes a Casa del Criatures del Diari Ara
Avui m’ha caigut una esbroncada a la platja. He arribat amb els nens i el lot de platja més minimalista que us podeu imaginar: una tovallola. La japonesa de l’odre estaria orgullosa de mi. He decidit viure al límit i ja fa uns anys que he optat per no portar ni joguines, ni pilotes, ni flotadors, ni res. Banyadors posats, crema solar posada i xancletes als peus. Res més. La màgia de l’ordre.
Però hi ha gent que té necessitat d’objectes materials. En concret dos avis que estaven asseguts a les seves cadires (llegint i fent ganxet) i tenien dues tovalloles perfectament esteses a terra. Per fer la croqueta, suposo. Els avis en qüestió es reserven el lloc a primera hora i baixen amb esquadra i cartabó per alienar la tovallola amb els astres. Les tenen tan llises que ni amb keratina.
Però el desastre estava a pocs segons de canviar el seu plàcid dia de platja. El meu fill petit, descalç, ha gosat desafiar la perfecció i trepitjar els tovalloles dels avis. Totes dues. I deixar petjadetes de sorra per damunt. Un drama. De sobte la senyora s’ha aixecat i amb el dit alçat m’ha dit de tot. Ho sé, jo també flipava. M’ha dit que les mares d’avui som unes “fresques”, que no mirem res i que això abans no passava perquè cap dels seus quatre fills hauria trepitjat MAI una tovallola aliena. L’Adrià (11 anys) ja tenia el peu aixecat per reincidir en la trepitjada i l’he fulminat amb la mirada. Ara no.
Però de sobte, com el miracle de les aigües separades, han arribat altres mares anònimes i m’han defensat. Que si la platja és familiar, que si no volen sorra que no vagin a l’era. Avui he vist que les mares d’avui estem més convençudes que mai que ens hem de fer costat. Que no tenim fills perfectes perquè embruten i no creuen a la primera però no passa res. No estem disposades a acceptar esbroncades gratuïtes, prou feina tenim per arribar a tot com perquè ens facin sentir malament per petits incidents sense cap importància.
Si aquest estiu us embruten la tovallola, us cau un cop de pilota o us esquitxen, tingueu paciència. Potser sí que a vegades els pares estem distrets, però ja us dic jo que la majoria de vegades els tenim l’ull a sobre. A mi ja m’està agafant fins i tot complex de coreògrafa de tant comptar els fills: un, dos, tres, quatre, un, dos, tres, quatre.
Gaudiu de l’estiu #bonesMares. Ho hem de gaudir perquè fins els 12 de setembre, queda moltíssim 🙂