Publicat al Blog: Cinc homes a casa, del suplement Criatures del Diari ARA.
Les meves amigues són com el pal del tetris: les espero amb moltes ganes i quan arriben… tot ho solucionen i tot ho simplifiquen. El cap de setmana que passo amb elles és un com un reset que m’ajuda a encarar la partida de la vida amb més energia que mai. Ens veiem poc perquè ens separen molts quilòmetres i molts fills, però quan estem juntes la conversa es reprèn en el punt exacte en el que la vam deixar. Plorem de riure, el riure compulsiu i terapèutic que ens ajuda a sentir que estem unides com sempre. Que bé que va riure en un grup d’amigues on darrerament hem vessat moltes llàgrimes.
Dissabte vam repassar la nostra amistat en xifres. 21 anys d’amistat. 14 fills (i 3 en camí). Tres de nosaltres som (o estan a punt de ser) mares de família nombrosa, qui ho hagués dit. Juntes ens hem enamorat, hem estrenat pisos, hem començat feines, hem parit fills. Per ser la vida, no està malament. Juntes també hem encarat desenganys, angoixes laborals i el capítol més difícil del llibre de la nostra amistat: una de nosaltres, la Cati, ens va deixar ara fa poc més d’un any.
Quan estem juntes, és inevitable parlar dels fills i de com la seva arribada ens ho ha trastocat tot. Parlem de com costa tirar-ho endavant i sorgeixen les inevitables preguntes del tipus “tu com t’ho fas?“. Compartim dubtes, angoixes, anècdotes i mirem fotos al mòbil per saber com van disfressats uns o com han crescut els altres. El teu quant pesa ara? els portes a anglès? tens temps per tot? vas molt cansada?
Sí, totes estem cansades i no tenim el temps que voldríem però veig un ingredient que ens ajuda a totes a tirar endavant: hem sabut trobar moments per tornar a ser nosaltres mateixes. A banda de dedicar-nos a la feina i a la família, totes tenim estones per ser nosaltres sense filtres: temps per llegir, per escriure, per cosir, per riure al whats del grup, per sortir a sopar. Dedicar un cap de setmana a les amigues ens millora com a mares, com a professionals i com a dones. També ens engreixa una mica perquè mengem com si no hi hagués demà i ens envelleix una altra mica perquè anem a dormir a les tantes. Però ho gaudim amb una intensitat que posa la pell de gallina.
Em sembla que la brutal patacada que ha suposat perdre la Cati ens ha fet obrir els ulls i ara totes simplifiquem molt més. Sabem que això de la vida va molt ràpid i dediquem el temps a la gent que estimem de debò: els fills i els nostres pals del tetris. Aquelles persones que et fan respirar d’alleujament quan les veus arribar perquè saps que, per moltes peces complicades i difícils d’encaixar que hi hagi a la vida, quan els pals arriben tot torna a tenir sentit i potser, només potser, la partida acabarà sortint bé.
Per ser la vida, no està malament.
