Aquesta no l’havia vist venir. Es parla molt de la crisi dels 40 i de la dels 50 però la dels 47 la veig molt clau i en parlem poc. És com tot el nostre odi envers el dilluns i no em direu que el dimecres no és igual de dramàtic i en canvi passa desapercebut. De tot això en vaig parlar amb la Marta, de la meva colla de la uni. Com que també es mestra va sortir una mica el drama de l’escola catalana però de sobte va sortir un tema veritablement important, els cabells.
Ha decidit no tenyir-se i deixar-se els cabells blancs. És la segona del grup tria aquesta opció, la Mon fa un parell d’anys que ja no es tenyeix. T’ho deixes així per sempre? Em va dir que la clau és acceptar-se començant des de dalt, pel cap, i anar baixant. Els cabells són la part més visible i la que marca el tret de sortida de tot el que vindrà. Fa falta que hi hagi referents de gent sense botox, sense pell tibada i sense editar.
Em va fer pensar molt i aquí em teniu per visibilitzar allò que us espera, joves lectores. Les que ja us heu posat les ulleres de la presbícia, ja sabeu de què va. Com si fos un anunci de cremes, us trasllado els cinc símptomes de l’envelliment.
1. Dormo poc i malament. Resulta que tenia la bonica fantasia que els nens es farien grans i jo tornaria a dormir deu hores bones. Ha resultat que no, que els qui dormen son ells. Els meus adolescents acneics es lleven al migdia amb els llençols marcats a la cara i en canvi jo ara matino sempre encara que estigui de vacances. Si teniu nens petits i enyoreu dormir d’una tirada us faig un spoiler: mai més hi dormireu.
Diuen que això de l’insomni és hormonal, però entre l’ovulació, els dies de regla i el mal dormir, al final si ho calcules, només em queden quatre dies bons on soc mitjanament agradable.
2. Tovallons sense ritme. Recordeu quan anàveu a casaments i hi havia una taula de senyores i senyors randomíssims que no coneixíeu gaire perquè eren amics dels pares o dels sogres? Doncs ja estic en aquella taula. Per primer cop he anat a un casament on no soc amiga de la núvia, sinó de la seva mare. Ets la gent gran d’aquella taula que fan girar el tovalló sense cap ritme i com si matessin mosques? Sí, ho soc.
3. Whatsapp gegantí. Arriba el moment d’obrir les cartes al restaurant i totes busquem les ulleres. En pixo de riure amb les amigues que han optat per posar-se les lletres del mòbil de mida gegantina per poder-ho veure bé. L’ Eni té un cos de lletra tan gran que els seus whatsapps es poden llegir des de la Pica d’Estats. Mai li envio cap sticker pujadet perquè ves a saber qui té al costat. Potser el cos de lletra és una metàfora dels nostres cossos: ara també son una mica més amples però els entenem millor i son més fàcils de llegir.
4. Es fan més rutines de bellesa les adolescents que nosaltres. Les vostres filles de dotze anys fan set passos de rutines coreanes i coneixen tot els productes skincare del TikTok. Nosaltres ens hem quedat amb dos passos: aigua i crema hidratant. Això sí, vaig anar a la farmàcia a comprar crema solar i tot el que em van oferir era antiedat, antiarrugues, antiulleres, antifatiga. Senyora, que no em cremi el sol i prou. La fatiga la porto de sèrie.
5. Tot ens rellisca. Sense necessitat de cap oli corporal ara tenim un vernís que fa que molts temes ens patinin i ara només patim per les coses importants. Aquí vull ser honesta i us diré que m’encantaria estar en aquest punt però, no, encara no hi soc.
Petites bestieses em fan més mal del que toca i estic intentant treballar en que no m’afecti tant el que pensen els altres.
Envellir és un privilegi, no tothom hi arriba i l’alternativa no mola gens. I us he de dir que trobo brutalment guapes les meves amigues que inauguren els cabells blancs però mantenen l’ humor negre. Pensar que fa quatre dies parlàvem de la copa menstrual i ara, el fet de no tenyir-se, és l’inici d’un viatge molt més profund. També us diré, i suposo que en això estareu d’acord amb mi, que quan veig gent de la nostra edat penso que les meves amigues i jo estem molt millor, on vas a parar.
Perquè la crisi dels 47 ens ha portat tenir el cap més clar que mai, en tots els sentits.