Articles de Magda Minguet que han aparegut al blog de “Criatures” del diaria ARA.
Les de l’última fila
No sé si heu vist aquesta sèrie però, resumint molt, tracta de cinc amigues que marxen de vacances a Cadis i totes van rapades. Sí, porten els cabells curtíssims per solidaritzar-se amb una del grup, malalta de càncer. Quina? És igual quina. El que passa una, ho passen totes.
Aquesta història m’ha remogut molt. Al nostre grup d’amigues també ens va tocar lluitar contra la gegantina C que ho emboira tot. I justament aquest octubre, la Cati n’hauria fet 50. Es va morir fa 8 anys. Nosaltres seguim més unides que mai perquè en el joc de la vida cada vegada ens estem passant pantalles més difícils. Hem vist néixer els fills, hem fet vermuts virtuals confinades, ens hem acompanyat en les separacions de parella i darrerament ens estem abraçant fortíssim perquè comencen a faltar els nostres pares.
Però sabeu què? Sempre dic que les amigues son com el pal del tetris, simplifiquen molt el caos vital. Quan tot s’acumula i els dies es fan bola, arriba una trobada o una escapada juntes que ho posa tot a lloc i t’omple d’energia. No hi ha res que sigui més terapèutic que un bon fart de riure. Les parides de sempre son com el bon vi, han millorat amb el temps i ens fan riure encara més fort. És aquella sensació de zona de confort on pots reprendre la conversa com si no fes quasi mig any que no quedem. I el dia que ho fem, elles son casa.
Em sembla que les dones de la meva generació potser conciliem fatal i cuinem pitjor però tinc la sensació que tenim més amigues que les generacions anteriors. Ens estimem molt fort i hem creat una comunitat de dones molt potent. A partir de certa edat comences a valorar més que mai la teva amistat amb altres dones: les de la universitat, les de la feina, les mares de la classe o el grup que vàreu seure juntes a l’última fila tot l’EGB.
A mi em cau la baba quan surto a sopar i veig moltes taules d’amigues o l’altre dia al teatre (vaig anar a veure La Trena i si no l’heu vist, ja esteu trigant) quan em vaig adonar que la majoria del públic eren grupets d’amigues. Crec que això és un exemple i una lliçó brutal per als nostres fills, veure com cuidem i com n’és d’important per a nosaltres l’amistat.
I si heu arribat fins aquí, és moment d’enviar un whatsapp al vostre grup d’amigues (al gran o al petitet on només sou tres o quatre per fer salseo Premium) i posar data per quedar. Per sortir a sopar o per ballar Despechá. O només us cal posar us estimo molt! sense explicacions. Elles ja saben de què va.
Perdre la mare
Aquest hivern es va morir la meva mare i una de les coses més difícils va ser no poder-la trucar per poder-li explicar i que em consolés, com ha fet tota la vida. Cada vegada que he tingut un problema o un disgust ha estat sempre a la primera persona amb qui he parlat. Per a mi tenir bons amics és imprescindible però davant els problemes grossos de veritat sempre acabava anant a buscar a la mare.
Continue reading “Perdre la mare” »Prematur, quan la vida comença amb 640 grams
Tot i que no he estat mare de cap fill prematur he llegit d’una tirada la història de l’Alex Bosch i del seu el fill Roger que va néixer a les 26 setmanes d’embaràs i amb només 640 grams. És un llibre on hi ha tanta veritat que és impossible no veure’t reflectit en algunes de les situacions que s’hi expliquen. La família haurà d’encarar 82 d’hospital on descobrim la vida a la unitat de nounats, la relació amb la resta de famílies i la lluita gram a gram. Un dia més superat, un dia menys per tornar a casa.
Continue reading “Prematur, quan la vida comença amb 640 grams” »Històries d’una panxa: quan l’embaràs no arriba
Un llibre de Maite Marco i Eva Gasull (Tiangular Edicions)
Continue reading “Històries d’una panxa: quan l’embaràs no arriba” »“La pobresa de temps té rostre de dona”
Parlem amb la Marta Junqué que impulsa mesures per millorar el nostre ús del temps
Continue reading ““La pobresa de temps té rostre de dona”” »Em puc posar les teves sabates i saber com et sents?
“A les teves sabates” un conte sobre la màgia de connectar amb els altres
Ens ha tocat viure temps difícils on ens costa més que mai connectar de veritat. Portem mascaretes, hem tingut menys vida social i sovint no som conscients del patiment dels altres perquè estem prou capficats en el nostre. No tenim temps d’escoltar amb profunditat i passem els àudios de whatsapp a doble velocitat.
Per aquest motiu el conte “A les teves sabates” m’ha ajudat moltíssim per explicar al meu fill petit (6 anys) la importància de descobrir què senten els altres. La petita protagonista, la Mimi, es va calçant les sabates d’aquells qui estima i descobreix moltíssimes coses que no sabia. És una història molt gràfica i fàcil d’entendre que transmet un concepte que és més complicat d’explicar, l’empatia.
Continue reading “Em puc posar les teves sabates i saber com et sents?” »Llibres per començar amb energia el tercer curs pandèmic
Sant Tornem-hi. Les primeres setmanes de tornada a l’escola haurien de convalidar com pujar a la Pica d’Estats o unes quantes etapes del camí de Santiago. De debò, quins dies més intensos. Ja quasi havia oblidat el que era fer classe amb la mascareta on a mesura que parles vas perdent l’aire i la mascareta es mou com si fos la boca d’un peix. Ens sua el bigoti i aviat ens tornaran a sortir grans a la barbeta. Però la realitat és que els alumnes es queixen poc (o gens) de les mascaretes i han arribat carregats de llibretes noves de colors lluents com les seves mirades.
Continue reading “Llibres per començar amb energia el tercer curs pandèmic” »- Published in CRIATURES, LLIBRES, PORTADA, Uncategorized
Toc de queda
Article publicat al blog Cinc homes a Casa del Criatures del Diari Ara.
No vaig endreçar els armaris ni vaig haver de buscar llevat a la desesperada perquè no vaig fer ni un pastís. Vaig passar el primer confinament (aix, ja estic donant per fet que n’hi haurà un segon) de la manera més bèstia que es podia passar: amb el meu marit a l’UCI i sense poder-lo visitar (ho podeu llegir aquí: Ara que ja ho puc explicar).
Dia rere dia. Dos dies, cinc, divuit, vint-i-sis. Es diu ràpid però vaig aprendre molt d’aquells dies. Moltíssim. I ho volia compartir per tot el que ens vindrà, pel toc de queda i per aquests mesos escrits amb r que em sembla que ens costaran de passar. Què em va ensenyar la primavera més fosca de la meva vida?
Que només a casa soc imprescindible. Sí, ja sé que en sou conscients però quants dies heu prioritzat la feina a la vida? Quantes vegades els nens ens expliquen alguna cosa i estem pensant en una altra? Durant els dies d’UCI vaig parar de fer de mestra i només vaig fer de mare. A la meva escola van reorganitzar les meves assignatures d’un dia per l’altre i la meva feina la van fer entre uns quants. Em van cuidar moltíssim. Però la meva vida, que són els meus fills, només la podia fer jo. Estar junts, mirar pel·lis, abraçar-nos a la nit, tenir por junts. Era on em tocava estar i no hi havia substitució possible. Només a casa ens necessiten de debò.
Que sempre fa falta la mare. Els meus fills em van necessitar molt però jo també vaig necessitar molt a la meva mare. No la vaig veure en molts mesos (ella és de molt risc) però la seva veu i el seu consol a l’altra banda del telèfon em van ajudar a pensar que potser, només potser, tot aniria bé. Ens hem fet grans, tenim les nostres famílies i sembla que podem amb tot. Però quan a la vida et cau un bon xàfec ningú com la mare per obrir el paraigües.
Que la distància física no és important. Ens tocaran dies on no ens veurem però això no vol dir que ens distanciem. No us passa que us sentiu molt propers amb gent a la que veieu poquíssim? Hi ha moltes amigues amb les que fa molt que no quedo i no per això les estimo menys. M’hi sento propera igual. Quedem menys per poder retrobar-nos abans.
Que llegir em salva la vida. Sempre he trobat refugi en els llibres però reconec que aquest any he llegit més que mai. Per evadir-me, per superar l’angoixa i perquè he sortit menys. La nova normalitat ens ha fet tenir menys vida social però hem gaudit més d’allò que sabem segur que ens fa feliços. Perquè si no som feliços amb allò que tenim tampoc ho serem amb allò que ens falta. Encara que reconec que aquestes setmanes estic enyorant profundament els restaurants.
Tocarà quedar-nos més a casa. Potser ens indigna la situació i el toc de queda però ja us dic ara que és millor estar indignats que no pas patint per la malaltia. Que distància social no vol dir distanciar-nos. Que tenim aquests mesos amb r per estar amb nosaltres mateixos i amb els nostres. I sí, són les vuit del vespre i us escric aquestes línies en pijama. Potser tenen raó que als boomers ens afectarà menys el toc de queda. Però ja ens vam perdre una primavera i no en voldria perdre una altra.
Cuideu-vos, cuidem-nos.
- Published in CRIATURES
Entre totes tenim 18 fills
Article publicat al blog Cinc Homes a Casa del Criatures del Diari Ara.
Aquesta setmana ha nascut el Gio, el fill d’una de les meves amigues de la colla de la universitat. Encara que han passat més de vint anys d’aquesta etapa (mare meva, vint…), estem molt unides. Tot i que aquest any, com tots els grups d’amigues suposo, estem unides via zoom. I quina il·lusió la notícia després d’un any monotemàtic on només sento “a aquest pas ens tornaran a tancar” o “em sembla que jo ho vaig passar al desembre”.
Total, que va arribar la foto al grup i el whatsapp va estar dividit entre felicitacions i punxadetes de gelosia. I un missatge de la Tere que deia, potser és el darrer nadó del grup. El divuitè fill d’una colla on el més gran té 13 anys i el més petit té 3 dies. Amb 18 fills potser podeu pensar que parlem molt de maternitat i criança. Doncs res més lluny de la realitat. De fet l’altre dia vam descobrir que el fill de la Mon i el meu petit fan els anys al mateix dia. Ostres, no n’era gens conscient, em deia ella. Sempre ha estat així? Diria que sí, de fa cinc anys.
Entre totes tenim 18 fills i mai hem fet cap trobada amb tots els nens. Només pensar-ho ens entra una suor freda. Hem mantingut la nostra amistat com en una bombolla i quan fem un sopar d’amigues només som nosaltres. Moment únics on deixes de ser la mare de, la profe de, o la companya de. Total, de la maternitat en pots parlar amb tothom: amb les mares de l’escola, amb les del parc, amb les que van a les infernals festes d’aniversari (si ets de les que et quedes) o en un fil de twitter. Però jo estic enamorada de les converses del meu grup d’amigues on recuperem el nostre espai fet a mida. Perquè això de l’amistat és com endreçar l’armari. Sempre prioritzes i poses davant de tot el que t’escau i et fa sentir bé.
I ara arriba el Gio i la mare de la criatura ja sap que ara li toca dedicar-hi més energia de la que recorda. Perquè amb el segon fill, la feina no es duplica, es multiplica per una xifra indefinida. Sap que li ve un postpart que no s’arregla ni amb els millors filtres d’instagram. Que potser tindrà moments de depre, no pas pel nadó que arriba, sinó per tots els moments de descans que marxen. Però també sap que per a tots aquests moments difícils ens té a nosaltres. La seva bombolla on no parlem de còlics sinó que riem, riem moltíssim, amb les bestieses de sempre.
Perquè entre totes tenim 18 fills i són molt importants, però no són l’únic que és important. Perquè els fills ens han robat hores de son però no ens han robat els somnis. Benvingut a la colla, Gio.
Ara que ja ho puc explicar
M’ha costat molt escriure aquest post i potser és l’escrit més personal dels que he fet en aquest blog. Ara que ja han passat quasi tres mesos, tinc la sensació que ja ho puc explicar. Em segueix costant, eh? És difícil posar per escrit tot el que hem viscut a casa aquesta primavera i durant la pandèmia.
Com sabeu el 13 de març van tancar les escoles i va començar el confinament. Sabeu què? En aquell moment era tan poc conscient de la malaltia que fins i tot em va fer il·lusió quedar-nos tots a casa. Venia de dies intensos a la feina, estava molt cansada i vaig pensar que era una oportunitat per endreçar una mica la casa i fer pastissos amb els nens (cosa completament absurda perquè mai a la vida he fet un pastís ni he gaudit endreçant). Mira, vaig pensar, farem una pausa de 15 dies.
El que no m’imaginava és que la pausa seria tan bèstia i ens canviaria per sempre.
Només feia tres dies que tots sis estàvem confinats a casa quan el meu marit va començar a tenir febre. Un dia, dos, tres, deu. El control només era telefònic i finalment el van enviar a fer una placa de control a l’hospital. De sobte va deixar de contestar als meus whatsapps i no vaig saber res d’ell fins que un metge em va trucar: l’havien intubat i el traslladaven a l’UCI de Tarragona.
Sí, sí. Intubat, amb 44 anys i sense cap patologia. I ell mateix havia marxat de casa amb el cotxe i només amb “una mica” de sensació d’ofec. Vaig a fer-me la placa i torno per dinar, em va dir. Us faig l’spoiler ara: va tornar 26 dies després. Però va tornar.
26 dies que es diuen ràpid però us podeu imaginar com ens vàrem quedar jo i els quatre nens (tenen entre 13 i 4 anys). Sense poder sortir de casa, sense poder-lo anar a veure, sense saber gairebé res. Una trucada al dia. Un minut d’informació i 23 hores 59 minuts de patiment.
Quan et truquen
I quan et truquen de la UCI és un moment terrible. Et sents sola davant del perill. Sense els meus pares al costat (que són de risc i que evidentment estaven confinats) que em poguessin ajudar a passar el tràngol. I hi havia dies que el to de veu del metge em tranquil·litzava i creia que en sortiria. I altres dies la veu era seriosa i les complicacions també. Els 15 dies de l’UCI van ser llargs de passar. Només m’alleujava al final del dia baixar les persianes de casa i pensar: ja n’ha passat un altre. Un dia més, un dia menys.
Com vaig passar aquells dies? Entre resar i cuidar els nens. Donar-me a ells. Mirar moltes pel·lis i fer-me la forta tot i que estava morta de por. Molts cops ens han dit “quina feinada tenir quatre fills” i mai tenia una resposta gaire bona. Però ara té tot el sentit món, ells ho van fer tot més fàcil, ens vam consolar els uns als altres. El meu fill gran volia dormir amb mi, després van decidir fer torns i finalment vam treure les tauletes de nits i vam posar els llits al costat del llit de matrimoni per estar tots junts. Somric quan ho escric perquè ens recordo a tots 5 junts i atapeïts, entre llençols rebregats i parlant de coses que mai imaginava que hauria hagut de parlar. Ja m’enteneu.
Amics de pel·lícula americana
Durant aquells dies foscos recordo moltes ràfegues de llum. El que més em va impactar va ser la quantitat i la qualitat de tota la gent que ens va ajudar. Dedueixo que els que em coneixen són conscients de les meves poques capacitats culinàries i molts, molts, ens van fer arribar menjar. A la porta de casa cada dia arribava alguna cosa. Truita de patates, caldo, llenties i pa de pessic van ser els plats estrella. Em sentia la protagonista d’una pel·lícula americana quan arribava menjar a la porta. L’Anna em va fer arribar un lot de carn, la Sònia no va fallar ni un sol dia, la Soraya ens va fer els millors espaguetis del món. No sé si a mi se m’hauria acudit anar a portar menjar a una amiga amb el marit ingressat. Però si mai us passa, feu-ho. No sabeu que contents estàvem a l’obrir els tuppers, quasi com si haguessin vingut els Reis d’Orient. Fins i tot els meus millors amics van fer arribar les mones de Pasqua als nens.
Estàvem tancats a casa però mai ens vam sentir sols. I aquesta sensació és molt bonica. Sé que no ho he agraït prou perquè en aquell moment no tenia gaires paraules (sí, sembla mentida, jo que no callo) però cada detall, cada missatge m’ha quedat guardat per sempre. I també els no missatges i les no trucades de la gent que va un gran esforç per no atabalar-me i per ser prudents en moments tan difícils.
Queda camí
És una mica contradictori que el millor dia de la meva vida hagi estat en aquest any de merda. Qui m’hauria dit que després del casament, 4 fills, la festa dels 40… el dia més feliç encara estava per arribar. I ha estat aquest 20 d’abril, el dia que ell va tornar a casa. Barbut i esprimatxat, només li faltava la pilota de Wilson al tornar del naufragi. Amb la veu cascada però amb tota la felicitat i emoció als ulls.
Ara, després de quasi tres mesos, li queda camí per recuperar-se del tot. Però fer camí a casa i amb els de casa, ja és menys pedregós. Gràcies a tots els metges i sanitaris que s’han deixat la pell aquests dies, jo torno a tenir els cinc homes a casa. No puc estar més agraïda ni puc ser més feliç. Encara que segueixi amb els armaris desendreçats i sense haver fet ni un pastís.
- Published in CRIATURES, FAMÍLIA, PORTADA, Uncategorized