Publicat al blog “Cinc homes a casa” de l’Ara Criatures.
Si en alguna cosa tinc experiència és en anar a festes d’aniversari. Conec tots els happy, diver, txiqui i fantastic parc de la meva comarca i rodalies. He suportat infinitat d’estones de crits, d’olor de peus i de triangles de pa de motlle una mica ressecs. He anat a hípiques, a menjar hamburgueses, a fer tirolines i a ballar amb l’Olaf. Fins i tot a una festa de l’escuma. Diria que la vida és allò que passa mentre vaig a aniversaris.
Per això em sembla que d’aquest tema cal que en parlem. Penseu que la moda actual implica convidar a tota la classe. Per tant, si cada fill ha d’anar a més o menys una vintena d’aniversaris per curs i tres dels quatre fills tenen una vida social activa… el resultat és esfereïdor. He anat a més festes en els 9 anys que sóc mare que en tota la meva vida. Per a tots aquells que entreu ara en la roda dels aniversaris us diré que hi ha dos grans fronts oberts:
El regal: hi ha l’opció de fer un regal col·lectiu, un regal individual o bé es posen els diners. Jo m’he trobat totes les opcions possibles: posar els diners en una bústia a l’entrada de la festa, donar-los directament a la mare organitzadora, fer regals gegants (un cop vam regalar una piscina, no és broma) o bé participar en regals col·lectius a les festes on es celebren molts aniversaris a la vegada.
Però el regal més temut és l’individual. És aquell on els nens es posen en filera en una mena de cerimònia de vassallatge i van donant paquets. Sabeu allò tan nostrat dels pongos de l’amic invisible? doncs el mateix, però en versió joguines infantils. Els meus fills han rebut regals claríssimament reciclats i he vist tornar a posar en circulació alguna joguina que ja fa un parell d’aniversaris que reapareix. Com a experta us diré que si el paper no ve de cap botiga identificable i el veieu un pèl arrugat, sospiteu. Al capdavall el nen que fa anys, acaba tan aclaparat que no sap ni què, ni de qui, ni com han arribat tantes joguines a casa seva.
Els pares: és l’altre tema a resoldre. Què en fem? costa dir-los que no es quedin i s’ha de preveure berenar també per ells. Per a molts és l’ocasió perfecta per conèixer els companys de la classe del fill i posar cara a la resta de pares del grup del whatsapp. A vegades fins i tot es creen subgrups amb títols del tipus “Aniversari Biel”, com si no en tinguéssim prou de missatges i de grups. Els aniversaris permeten la desvirtualització. I si ets dels valents que celebres la festa a casa, el tema dels pares encara costa més de gestionar. Hi cabran a casa? els faig berenar? saps què, simplifico i tirem de txiqui-parc.
Tot això em fa pensar en les festes a les cases on només hi anàvem quatre o cinc amics o veïns o cosins. Inspeccionaves totes les joguines de qui et convidava i sí, potser la casa quedava un pèl desendreçada, però en tinc un record genial d’aquelles festes dels 80. El més important és que JUGÀVEM. No calia saltar ni córrer esverats durant dues hores per castells de colors. Jugàvem, xerràvem, rèiem, berenàvem i ja n’hi havia prou. Potser sóc una nostàlgica, però enyoro els aniversaris vintage amb la taula del menjador plena de triangles de pa de motlle tovets i fets a casa.
