Publicat al blog Cinc Homes a Casa del Criatures del Diari Ara
I de sobte aquesta Pasqua, ens hem pogut escapar tots dos sols.
Quan vam comprar bitllets al mes de gener ja vam agafar els vols més barats amb el dubte de si hi podriem anar. El destí era el de menys. Tindrem algun dels quatre nens malalt? La meva mare estarà bé? I quan arriba la data ens adonem que sí, que marxem.
Ens escapem tres dies no només de la feina, també de la vida. I gaudim al màxim de situacions ben senzilles com poder parlar sense interrupcions, una sobretaula llarga, llegir a l’avió o sortir a fer una cervesa a la nit. Potser tres dies semblen poc, però us asseguro que vam tornar renovats com si haguéssim marxat un mes. Un dia dóna molt de si quan totes les hores les tens per tu mateix.
I sabeu què? No sé si també us passa però quan el cansament m’atrapa penso que ja tinc ganes que els nens siguin grans. De no haver de patir per buscar amb qui els deixo si es posen malalts. De tornar a tenir temps per mi, per nosaltres. I tots aquests pensaments després d’una escapada de tres dies s’esvaeixen perquè m’adono que el millor d’un viatge és poder tornar a casa. És quan viatjo que hi veig clar.
Resulta que no vull tant temps per mi perquè el temps el vull per donar-lo als qui estimo. Gràcies a tenir poc temps ara gaudeixo de moments i detalls senzills que segurament em passarien per alt si els tingués a diari. I em sorprenen les ganes boges que tinc de tornar a la feinada que suposa conciliar una família nombrosa.
M’ha encantat marxar dos dies i perdre’m per carrerons per tornar a trobar-lo a ell i per retrobar-me amb mi mateixa. I descobreixo que potser no tinc tantes ganes que es facin grans.
És bonic marxar tots dos, però encara ho és més arribar a casa per tornar a ser sis.