El miracle d’anar de vacances
Publicat al blog, Cinc homes a casa, de l’ARA Criatures
Arriben dies de festa i els que tenim molts fills tombant per casa ja tremolem. La Setmana Santa encara la podem conciliar, tot plegat són deu dies, però segur que tots ja esteu pensant en la fantàstica ginkama dels tres mesos d’estiu on hi participen avis, esplais, colònies, dies al poble i dies amb nosaltres. I encara ens queda la temuda primera quinzena de setembre on anem restant els dies com si fóssim a la presó. El miracle de conciliar, va dir l’Évole a Salvados el diumenge passat. El que és un miracle és fer vacances quan tens família nombrosa.
Educar els fills en el valor de l’amistat
En aquest enllaç hi trobareu consells per intentar que els fills siguin bons amics i una entrevista amb l’orientadora familiar Victòria Cardona, autora del llibre “Teixint el tapís de l’amistat”.
Us deixo el text de l’editorial del programa:
Una de les coses que més feliços en fa és tenir amics. Trobar algú que ens acompanya en els bons moments, amb qui compartir complicitats, sobretaules llarguíssimes i també, com no, saber que tenim un amic que ens donarà llum quan la vida s’enfosqueix. Perquè tenir amics ens fa sentir millor: no només psicològicament sinó també físicament.
L’amistat és un dels béns més preuats de la nostra vida. Per tenir un amic hem de posar en marxa infinitat de virtuts: la generositat, l’amabilitat, el respecte, la paciència, a ser sociables i a no criticar. De l’amistat, doncs, n’ aprenem moltíssim, no només perquè ens enriquim al donar-nos als altres sinó perquè a vegades ens enduem alguna decepció que ens ajuda a reconèixer un veritable amic d’un company o conegut. En el joc de l’amistat a vegades es guanya, a vegades s’apren.
I en l’art de tenir amics els pares són decisius perquè ells són els principals promotors de la sociabilitat del fills. Això sí, sense oblidar el paper de pares i vetllar per tal que trobin bones companyies i que aprenguin, no només a ser bons amics, sinó també a ser bones persones, responsables i lleials. Perquè és important que entenguin que en època de facebook és impossible tenir 700 amics, sinó que cal tenir els amics de sempre i cuidar-los perquè ens durin per sempre.
Avui a Radio Estel parlarem de la importància de l’amistat en el creixement de la nostra personalitat i també en la dels nostres fills. Deia Aritstòtil que l’amic és el meu altre jo i que sense amistat l’home no pot ser feliç. Avui doncs al Paraules d’Amor intentarem ser una mica més feliços i parlarem de l’amistat.
Quan aprendre arriba a l’ànima
Publicat al blog, Cinc homes a casa del suplement “Criatures” del Diari Ara
Coincidireu amb mi que quan en Carles Capdevila parla, a pares, mestres i educadors, ens posa la pell de gallina perquè cada frase és per emmarcar. Quina passada que hi hagi algú que sempre troba les paraules justes fins i tot en els moments més injustos. L’agraïment i el reconeixement públic que aquesta setmana ha fet a els mestres em fa pensar en els mestres que he tingut. I no em refereixo a aquells que m’han fet classe, d’aquests n’hi ha molts, sinó als que m’han ensenyat i educat.
El pal del tetris
Publicat al Blog: Cinc homes a casa, del suplement Criatures del Diari ARA.
Les meves amigues són com el pal del tetris: les espero amb moltes ganes i quan arriben… tot ho solucionen i tot ho simplifiquen. El cap de setmana que passo amb elles és un com un reset que m’ajuda a encarar la partida de la vida amb més energia que mai. Ens veiem poc perquè ens separen molts quilòmetres i molts fills, però quan estem juntes la conversa es reprèn en el punt exacte en el que la vam deixar. Plorem de riure, el riure compulsiu i terapèutic que ens ajuda a sentir que estem unides com sempre. Que bé que va riure en un grup d’amigues on darrerament hem vessat moltes llàgrimes.
Educar els fills en les xarxes socials
Reconec que estic hiperconnectada. Llegeixo les versions digitals del diari (ni recordo el darrer cop que vaig comprar un diari en paper), llegeixo infinitat de blocs i sóc addicta a Catorze. Cultura Viva. M’encanten els vídeos del TED i les fotos de les “blogueres” de moda de l’instagram. Però com podem conviure amb tantíssima informació a la butxaca? Com ser un bon exemple per als nostres fills i que ells facin un bon ús de les pantalles?
Aquest ha estat el tema del darrer programa de l’any Ràdio Estel. Un programa dedicat a l’educació digital (anava a escriure “noves tecnologies”, però és absurd seguir dient que internet és nou) i a les xarxes socials i on hem entrevistat a la Gemma Codina, orientadora familiar i la cap de tecnologia de l’Escola La Vall, que ens ajuda a educar els fills en la seva identitat digital, a fer-ne un bon ús i gestionar millor el temps que passem davant les pantalles. La podeu escoltar a partir del minut 40.
També aprofito per recomanar el llibre “Vivir en modo avión”. El vaig llegir just quan preparava el programa i és una ajuda per aquells que, com jo, necessitem desconnectar una mica de tot. L’autor parla dels riscos físics i psicològics de l’excés d’informació que ens envolta, de la importància d’apagar el mòbil a la nit i dels nombrosos espais de descans , oci i restaurants (els break free) que ja prohibeixen directament l’ús del telèfon. Sí, anar a dinar fora i no fer fotos dels plats, és possible.
Torneu a llegir al tren, si us plau
Què heu llegit aquest any? la veritat que no en tinc ni idea. Abans quan anava amb el Rodalies veia les portades dels llibres de tot el vagó i sempre m’hi fixava. Ara tothom mira el telèfon i la meva part xafardera enyora molt no saber què llegeixen els meus companys de viatge. Torneu a llegir al tren si us plau.
El que sí us diré és què he llegit jo perquè m’agrada molt fer llistes i cada any en faig una amb els llibres que llegeixo (aquest any 31) . El 2015 m’ha permès dedicar molt temps a la lectura gràcies a la baixa del Marc i perquè durant tot l’embaràs vaig patir insomni i vaig acabar llegint fins les tantes. No us atabalaré amb la llista dels 31, però potser esteu pensant en demanar llibres als Reis i us va bé tenir una opinió dels més populars, els que trobareu als llocs destacats de qualsevol botiga.
També això passarà. Només el títol ja és bonic. Està tan ben escrit que no es nota ni que estàs llegint. La protagonista acaba de perdre a la mare i decideix marxar a Cadaqués com a teràpia. És d’aquells llibres amb frases per apuntar però que no és gens cursi ni ensucrat, sinó que barreja el drama amb ironia.
El atelier de los deseos. És de la mateixa autora del llibre La gente feliz lee y toma café. Els dos llibres els he trobat genials. El de l’atelier planteja el fet d’arriscar-ho tot per fer realitat el que vols a la vida, en aquest cas és cosir. El vaig recomanar a la meva amiga Elena i el va llegir en una nit.
El lector del tren de les 6:27. Les històries de gent corrent són extraordinàries. El protagonista cada matí llegeix en veu alta fragments de llibres a l’atzar als seus companys del tren. Fins que es troba un pendrive amb relats que li capgiren la vida. “El lector” és un conte llarg (es llegeix en dues hores, anada i tornada a Sants) i la part on busca a l’escriptora anònima propietària del pen, és brutal.
La noia del tren. El llibre de l’any, diuen. El vaig llegir a l’hospital després de tenir el Marc i reconec que em vaig enganxar molt tot i que la història no té res d’original. Molta gent m’ha dit que no li ha agradat però estem tots d’acord que un cop el comences, el llegeixes ràpid. El millor és el personatge de la noia del tren: alcohòlica, acomplexada, deprimida. Ella m’ha agradat molt, el llibre, doncs justet.
Soy Pilgrim. Una novel·la d’espies, d’aquelles amb capítols curts que cada vegada et deixen més fronts oberts. A l’estil Dan Brown però més realista i de to periodístic. El relat és trepidant però el llibre té 1.000 pàgines i potser això us fa enrere.
El tiempo en un hilo. És un llibre de memòries per als que us agraden les històries en primera persona. A mi m’ha arribat molt el relat de la Maruja, una professora de l’IESE de Barcelona i mare de família que explica les dues grans crisis de la seva vida: la separació i la malaltia. Tot i que no és un llibre gaire conegut us el recomano perquè el vaig llegir fa un parell de setmanes però encara hi penso.
Ashford Park. És el darrer llibre que em va recomanar la meva amiga Cati (que es va morir l’any passat) i l’estic llegint aquests dies. Entre Manhattan, Londres i Àfrica la història és d’estil Downtown Abbey. Em recorda una mica El tiempo entre costuras. No l’he acabat perquè me l’estic fent durar. Potser perquè quan el llegeixo em sento una mica més propera a ella.
Les 7 coses que he après de la Cati
Tenir la Cati a la meva vida és una sort. I parlo en present perquè ella ja no hi és però el que em va ensenyar ho recordo i aplico cada dia. A la Cati ja no la tinc al costat però la tinc a dins. Darrerament hi penso molt per diferents motius: estic llegint un llibre que em va recomanar ella (Ashford Park) i aviat farà un any que es va morir. He pensat en les coses que em va ensenyar i he decidit que les volia compartir.
1. Que la distància física no és important
És molt fort. A vegades dines amb algú cada dia de la teva vida però el tens a anys llum de connexió. I en canvi a la Cati que la tenia a un mar de distància, la sentia cada dia al meu costat. No importa la distància, el que és greu és distanciar-se. És fantàstic quan et retrobes amb algú a qui tens molt lluny en quilòmetres però que hi pots parlar com si l’haguessis vist ahir.
2. Que Favaritx és més que un lloc
Hi ha un far de Menorca que em té el cor robat. Es diu Favaritx. Ella m’hi va portar per primera vegada i crec que és el meu lloc favorit del món. És com d’un altre planeta i el lloc et fa oblidar qualsevol angoixa. No sé si és el vent o com pica l’aigua, però de veritat que et transporta. Hi heu d’anar. Doncs Favaritx em recorda a ella perquè la Cati era com un far. De la més absoluta foscor en va saber treure llum. Quan ella estava malalta i jo li explicava els meus absurds maldecaps de la feina, m’escoltava amb una intensitat que em reconfortava a l’instant. Encara ara quan veig que alguna cosa m’enfosqueix el dia, penso en ella i veig les ràfagues de llum.
3. Que he d’oblidar allò urgent per centrar-me en l’important
I l’important són els meus i la salut. Res més. Cada dia tenim mil fronts oberts, fem llistes de coses que no acabarem, ens desgastem per bestieses que vistes de lluny ara ens semblem molt petites. Hem de mirar les coses amb distància perquè quan mires de prop un problema, es veu enorme. Si t’allunyes es fa petit, petit, petit. La Cati estava centrada. Sabia a qui volia dedicar el seu temps i com aprofitar-lo al màxim. Recordo molt el darrer sopar que vam fer les amigues d’història de l’art totes juntes: la mirada de la Cati ho estava memoritzant tot, es notava que gaudia i que per ella aquell moment era el més important del món.
4. Que no hi ha pena que un bon llibre no pugui consolar
Amb la Cati compartiem moltes coses: ens agradava la platja, portar les ungles pintades, els gintònics, el menjar japonès. Però l’afició que més ens va unir va ser la lectura. Totes dues vam compartir moltes estones parlant de llibres que ens havien agradat. La Cati va llegir fins al final. Recordo que li va agradar molt Wonder i El cas Harry Quebert. Va deixar a mitges l’Aniversari Secret de la Kate Morton. A mi em va recomanar Ashford Park i estic enganxadíssima.
5. Que és fantàstic estar en línia
Gràcies als whatsapp vam estar connectades moltes nits. En tinc un record fantàstic de les nostres nits en línia. Teniu raó els que renegueu del whatsapp, dels grups i de tots els missatges que rebem i que no aporten res. Però les nits de ticks verds amb la Cati ens van omplir de vida a totes dues. Per cert, no he esborrat les converses però reconec que encara no les he pogut rellegir.
6. Que saber que una amiga t’estima és la sensació més bonica del món
Una bona amiga és la millor teràpia per l’autoestima. I la Cati sempre em feia sentir bé. I mira que totes dues hem parlat hores i hores dels quilos de més, de règims, de batuts. Això també ho compartíem, una autoestima que a la mínima ens trontolla. Però al seu costat em sentia bona persona, bona amiga i molt estimada. I sentir-se estimat és la sensació més bonica del món, la millor teràpia. Cuideu molt els amics que us fan sentir així.
7. Que cal omplir els dies de vida i no la vida de dies
La vida de la Cati no ha tingut gaires dies. Bé, n’ha tingut menys dels que li tocaven. Però els va saber omplir de vida. Amb el seu riure que s’encomanava, l’amor per la seva família, les escapades a la platja de Binisafua i els “jaleos” regats amb “pomada”. Va omplir els dies de vida. I ens va omplir la vida a nosaltres.
M’hagués agradat posar un punt vuit del tipus “he après a fer Caldereta de llagosta de Menorca”, però això no ho vaig arribar a aprendre perquè sóc un desastre. Però ho tenim pendent. Perquè de la Cati, encara que ja no hi és, no puc deixar d’aprendre. Va ser valenta, lluitadora, mare, confident, presumida, lectora, amiga. Aviat farà un any que no et tenim aquí. Però la teva llum, que no s’apagarà mai, encara ens ajuda a orientar-nos. Com el far de Favaritx.
L’amistat que no cal regar
El tema de l’amistat m’encanta. Fa poc vaig llegir el blog “Mecanoscrits” d’en Ferran Muñoz i deia que “si l’amistat cal regar-la és que no és amistat”. I em va fer pensar molt en el fet que els amics de debò són una mica cactus, són de secà. No cal regar massa per saber que hi són però quan regues… és fantàstic.
De tot això n’he parlat avui amb en Xavier Sanjuan a Calafell Ràdio i sobretot hem donat pautes perquè els fills també siguin bons amics. Regla número 1: els pares no som els seus amics. Pot haver-hi tot el bon rotllo i la comunicació que volguem, però no som amics. D’amics a la vida n’hi ha molts, venen i van, marxen o s’hi queden. Ser pares és irremplaçable i infinitament més important. Els pares posen límits, sovint et fan plorar, et diuen el que no vols sentir i aquests sí que, passi el que passi, sempre hi són.
Educar en l’amistat permet ser generós, donar-se als altres, tenir paciència, ser lleial, no malparlar de l’altre. Sovint volem que els fills siguin bones persones, bons treballadors o que treguin bones notes. Però formar-los per ser bons amics també és vital perquè l’amistat et millora no només psicològicament sinó també físicament. És molt fàcil empatitzar amb els mals moments que passa l’altre però, sentir-te feliç quan a un amic li van bé les coses, és un gran exercici de generositat que és bo que aprenguin de ben petits. Cal que visquin la felicitat de portes enfora: a ser feliços quan els altres ho són i sense pensar tant en un mateix.
Una trucada de veu inesperada et pot canviar el dia. O tenir un amic fluorescent, aquell que brilla quan a la vida tot és de color negre. O que la distància en quilòmetres no sigui cap problema per sentir-te al costat d’algú.
Us deixo l’enllaç de la conversa sobre l’amistat i un llibre per aprofundir sobre el tema. Es diu “Teixint el tapís de l’amistat” de l’editorial Meteora. L’autora és una mestra i orientadora familiar, Victòria Cardona, que fa un text àgil i amb molts exemples que ens ajuden a que el tapís de l’amistat sigui un teixit resistent al pas del temps. Una bona idea per regalar als vostres “amics invisibles” d’aquestes festes.
Educar els fills en la sostenibilitat i cura de l’entorn
Educar en la cura del medi ambient és educar en valors com la prudència, el respecte i el donar-se als altres. De tot això vam parlar al darrer programa de Paraules d’Amor on es va entrevistar també a la professora de la UIC Sílvia Albareda. Us deixo l’enllaç i una part del text de l’editorial del programa.
Darrerament tots estem prenent molta consciència de la importància dels hàbits saludables i dels productes de proximitat. Intentem evitar aliments processats o tractats amb pesticides i estem reduint el consum de proteïna animal. La tendència és acostar-nos al màxim als productes naturals i per fer-ho cal el respecte absolut al nostre entorn. Cada vegada pensem més en VERD pel que fa al reciclatge, a evitar la contaminació i intentar preservar el planeta. I n’estem molt conscienciats gràcies a oenegés i nombroses campanyes publicitàries que es fan a favor de la bona pràctica mediAmbiental.
Però no ens podem centrar només en actuar de cara al present, cal també anar afavorint polítiques de futur. Iniciatives que han d’anar acompanyades del nostre canvi de mentalitat i conscienciació perquè encara estem a anys llum de la responsabilitat que sent la població als països nòrdics o al Canadà.
El programa d’avui el dedicarem doncs a parlar del Medi Ambient, dels recursos de la Terra, de la mancança d’aigua potable en determinades zones i de l’abús que es fa dels recursos naturals per afavorir interessos econòmics. També acostarem idees per viure el medi ambient a casa i educar als nostres fill en la responsabilitat i en favor de tot allò que els envolta. Perquè encara que soni a tòpic, l’objectiu és que es trobin un món millor.
Cal fer deures després de l’escola?
És important que els nens reforcin allò que han après a casa? o bé un cop acaben les classes cal que descansin i es dediquin a jugar i a estar en família?
El tema dels deures sempre és polèmic però jo defenso que es faci feina a casa. Hi ha activitats que són molt procedimentals, com per exemple l’escriptura. Per escriure bé s’ha d’escriure molt i reescriure més. El que sí que és urgent és tenir uns horaris més racionals de feina i de vida. A les vuit de la tarda, després d’una jornada de 12 hores d’activitat és molt difícil posar-se a fer deures del tipus que siguin.
La meva opinió sobre els deures a casa la trobareu en aquest enllaç.
- 1
- 2