Els regals dels mestres
Article publicat al blog Cinc Homes a Casa del Criatures del Diari Ara.
D’entrada dir-vos que defenso els mestres a capa i espasa i que s’ho mereixen tot i més. Això que quedi clar, eh? Considero que sempre és bonic tenir un detall amb aquells que ens fan la vida més fàcil: mestres, infermeres, els monis d’esplai o la bibliotecària que et coneix els gustos i et guarda les novetats.
Li pots fer un regal? I tant. Que el mestre ha estat pare? Doncs es regala un conjuntet per al nadó. Que el nostre nen li vol portar un rosa per Sant Jordi a la senyoreta? Endavant. Que han operat la profe de mates? li fem arribar unes flors.
100% a favor.
Ara, estic completament en contra d’aquest sistema actual on hem deixat de fer un regal i hem passat a posar 5 euros (en el millor dels casos) al Nadal i al juny a través del whatsapp. Sense implicar-nos i a vegades sense ni tan sols saber ni què s’ha regalat. I sincerament, estic en contra d’aquest sistema de regalar “perquè toca a final de curs”.
Per què no vull fer un regal (el mes de juny)?
- És una font de conflictes. I això ho sabeu perquè els vostres whatsapps treuen fum hi ha molts punts de vista diferent. Teniu les mares que volen fer alguna cosa ben emotiva i que sigui un record o bé els que volen fer un regal físic o una experiència encapsada. Posar-se d’acord implica infinitat de missatges que ens fan perdre molt temps i on al final ho acceptem tot per tal de matar ràpid el tema.
- S’ha passat de fer d’un detallet a un regal de 3 xifres. I això sabeu que en molts casos és així. És una bogeria, però és així.
- Ens fa pànic que el nom del nostre fill no surti a la targeta.Aquesta és una realitat. A banda de fer el regal sovint es fa una targeta amb el nom dels que “han pagat”. I la nit abans acabes amb malsons pensant que el nom del teu serà l’únic que no hi apareix i et venen imatges del cobrador del frac.
- Hi ha gent a qui no li va bé. Gent que sí que li ve d’aquests cinc euros i quan comença el tema del regal comencen a patir o ho acaben pagant per compromís (o pel punt 3). I molts tenim molts fills i el regal dels mestres es va encarint.
- Nosaltres no comprem el regal. I crec la gràcia de fer un regal és pensar en l’altre. És aquella teoria de l’instant previ, del molt que ens agrada gaudir de les coses abans que passin. L’instant previ a l’estiu, l’instant abans d’un petó, el minut abans d’obrir un regal. Anar-ho a comprar i preparar-ho és la gràcia de regalar. I això només ho viuen el parell de mares encarregades i la resta ens ho mirem de lluny. Es perd completament el sentit de regalar per fer feliç als altres.
Em sembla que els grups de whatsapp de pares s’han carregat aquesta màgia. Per tant, regaleu al mestre el que us vingui de gust: un llibre, fruita del vostre hort, una postal per Nadal, un detall fet a mà. I si no és al juny serà a l’abril. O potser mai regaleu res al mestre. I què. A vegades, un somriure al matí o una frase de suport en una reunió de pares ens fan més feliços que una “box” d’anar a sopar. Saber que els pares hi sou i hi confieu, és el que compta.
Feu el regal que us surti del cor i no del whataspp.
Les mares de nois
Article publicat al blog Cinc Homes a Casa del Criatures del Diari Ara:
Les mares de nois tenim una complicitat especial. Som aquelles que suportem infinitat de vegades la frase de… i què? no anireu a buscar la nena? i us ho dic jo que només tinc nois. Quatre nois. Amb el primer és igual el sexe, que vingui bé. El segon va permetre valorar en positiu les facilitats logístiques de la repetició: jugaran molt junts i aprofitaràs la robeta. Tot en ordre. Però el tercer noi ja va implicar cares consternades. Un altre nen? vols muntar un equip de bàsquet? O bé. tranquil·la, ells ja et portaran les nenes (per cert, algú entén aquesta frase? vol dir les joves? o les nétes?)
I va arribar el quart. I amb el quart el drama va ser màxim. Gairebé no gosava a dir que era nen, un altre nen. Aquí ja es van congelar els somriures i la conclusió va ser que “no sabem fer nenes”. Quasi ningú em felicitava i això que amb el darrer fill vaig estar especialment feliç. No sé si a les que només teniu noies us passa el mateix però ja us dic jo que a les mares de nois ens donen molta canya amb el tema “la nena”.
I com ens identifiquem les mares de nois?
– Som les que sabem que no ens perdonaran ni un àpat. Trobo que els nens mengen molt, no? quan encara em torna l’allioli de la calçotada on hem anat, ells ja pensen en el sopar. Què soparem avui mama? Soparem aviat? és que avui no hem berenat. Són un pou sense fons.
– Les que vivim entre legos i calçotets. Mirem de reüll la roba de nena i no en tenim ni idea de Fronzens o Lunas. Les mares de nois sobrevivim amb texans, sabatilles i plantilles per evitar l’olor de peus.
– Som les que els eduquem perquè el dia de demà gestionin ells la seva roba bruta. I això ho dic per la frase de l’Albiol on deia (en referència a les urnes) que la seva DONA té una cistella igual per la roba bruta. Les mares de nois ens esforcem cada dia perquè posin la roba al SEU cistell i que mai, mai, mai creguin que la roba (o qualsevol altra feina de la llar) és responsabilitat d’una dona.
– Som les que potser volíem una nena però que ara no els canviaríem per cap nena del món. Encara que tota la vida haguem d’aguantar els pesats de torn preguntant per la nena, nosaltres sabem que com ens estimen els nostres fills, no ens estimarà mai ningú. Aquests sí que són els homes de la nostra vida.
Els sopars d’amigues
Article publicat al blog Cinc Homes a Casa del Criatures del Diari Ara.
M’encanta sopar amb amigues. Diria que és la millor teràpia per sobreviure a la feina, a la vida i a les llargues jornades on és impossible conciliar res. Quan et sembla que ja no pots més i que el millor pla és empijamar-se i dormir d’una tirada arriba un sopar d’amigues que et recorda que no, que el millor pla sempre és riure fins les tantes.
I sí, no ens enganyem, quedar ens fa un pal que no vegis. Mai trobem data, mai ens quadra a totes. Intercanviem molts missatges en un grup on hi tenim la que pot sempre, la que no pot mai i la que no diu res fins que ja està tot lligat. Arriba un punt que penses que serà impossible encaixar-ho però finalment, després de les respectives emoticones d’aplaudiments i flamenques, tenim lloc i data.
Durant tota la setmana esperem la trobada. Però arriba el dia assenyalat i per algun estrany motiu ens entra una mandra infinita perquè la setmana a la feina ha estat de bojos o tenim un fill una mica tou. I si dic que no puc? Al final, sense ganes d’arreglar-nos gaire, anem al sopar amb texans i amb la nota mental de tornar aviat a casa.
Per sort, ni tornem aviat ni estem tan cansades com ens fa creure la rutina. Després dels primers deu minuts on ens posem al dia, recuperem els temes de sempre i aparquem la feina, els fills i el mòbil. I el més important, no només recuperem la connexió amb les amigues sinó que ens recuperem a nosaltres mateixes. Com diu la meva amiga Anna, ens hem inventat un món fet a mida on ens escapem de tot allò gris que ens envolta.
Als sopars d’amigues deixes de ser mare, esposa, filla, amant, administrativa o mestra. Deixes tots els rols per tornar a ser tu. Per riure’t de manera compulsiva i terapèutica de tu mateixa, dels grups de whats de mares, del nòvio de la universitat o de temes dels que ja has rigut mil vegades però encara et fan la mateixa gràcia o més. T’oblides que vas en texans o que fa sis mesos que no vas a la perruqueria. I què. Ara tot s’arregla amb un parell de filtres a les fotos.
I quan acaba el sopar totes diem convençudes això ho hauríem de fer més sovint i que no pot costar tant quedar. Però és igual si triguem dos mesos o sis. Totes sabem que ni una sessió a un spa ni una marató de Netflix poden superar sentir-se estimada i envoltada d’amigues.
- Published in COMUNICACIÓ, CRIATURES, PORTADA
No us fa mandra anar de vacances a les famílies nombroses?
Article publicat al blog “Cinc homes a casa” de l’Ara Critaures.
L’altre dia en un sopar d’aquests d’estiu amb amics em van preguntar si no em feia mandra anar de vacances amb els nens. El més curiós és que molta gent m’ho pregunta i he volgut fer un recull de les observacions i comentaris (a vegades molt repetitius) que la gent ens fa a les famílies nombroses. Continue reading “No us fa mandra anar de vacances a les famílies nombroses?” »
Menorca amb nens
Quan estudiava Història de l’Art a la UB vaig tenir la gran sort de fer dues d’amigues d’aquelles que duren per sempre: la Cati i la Tere, les menorquines. Gràcies a elles vaig descobrir Menorca: primer hi anava amb les amigues de la carrera de festa i als “jaleos”, després d’escapada romàntica i ara és un pla 100% familiar. El fet d’haver anat tants anys a la nostra illa preferida fa que la coneguem molt bé. Us deixo aquí uns consells o idees per si esteu pensant en anar-hi. Ah, aquest és un post no patrocinat i està basat en la nostra experiència a la zona nord de Menorca (entre Maó i Fornells).
El miracle d’anar de vacances
Publicat al blog, Cinc homes a casa, de l’ARA Criatures
Arriben dies de festa i els que tenim molts fills tombant per casa ja tremolem. La Setmana Santa encara la podem conciliar, tot plegat són deu dies, però segur que tots ja esteu pensant en la fantàstica ginkama dels tres mesos d’estiu on hi participen avis, esplais, colònies, dies al poble i dies amb nosaltres. I encara ens queda la temuda primera quinzena de setembre on anem restant els dies com si fóssim a la presó. El miracle de conciliar, va dir l’Évole a Salvados el diumenge passat. El que és un miracle és fer vacances quan tens família nombrosa.
Quan aprendre arriba a l’ànima
Publicat al blog, Cinc homes a casa del suplement “Criatures” del Diari Ara
Coincidireu amb mi que quan en Carles Capdevila parla, a pares, mestres i educadors, ens posa la pell de gallina perquè cada frase és per emmarcar. Quina passada que hi hagi algú que sempre troba les paraules justes fins i tot en els moments més injustos. L’agraïment i el reconeixement públic que aquesta setmana ha fet a els mestres em fa pensar en els mestres que he tingut. I no em refereixo a aquells que m’han fet classe, d’aquests n’hi ha molts, sinó als que m’han ensenyat i educat.
El pal del tetris
Publicat al Blog: Cinc homes a casa, del suplement Criatures del Diari ARA.
Les meves amigues són com el pal del tetris: les espero amb moltes ganes i quan arriben… tot ho solucionen i tot ho simplifiquen. El cap de setmana que passo amb elles és un com un reset que m’ajuda a encarar la partida de la vida amb més energia que mai. Ens veiem poc perquè ens separen molts quilòmetres i molts fills, però quan estem juntes la conversa es reprèn en el punt exacte en el que la vam deixar. Plorem de riure, el riure compulsiu i terapèutic que ens ajuda a sentir que estem unides com sempre. Que bé que va riure en un grup d’amigues on darrerament hem vessat moltes llàgrimes.
Les 7 coses que he après de la Cati
Tenir la Cati a la meva vida és una sort. I parlo en present perquè ella ja no hi és però el que em va ensenyar ho recordo i aplico cada dia. A la Cati ja no la tinc al costat però la tinc a dins. Darrerament hi penso molt per diferents motius: estic llegint un llibre que em va recomanar ella (Ashford Park) i aviat farà un any que es va morir. He pensat en les coses que em va ensenyar i he decidit que les volia compartir.
1. Que la distància física no és important
És molt fort. A vegades dines amb algú cada dia de la teva vida però el tens a anys llum de connexió. I en canvi a la Cati que la tenia a un mar de distància, la sentia cada dia al meu costat. No importa la distància, el que és greu és distanciar-se. És fantàstic quan et retrobes amb algú a qui tens molt lluny en quilòmetres però que hi pots parlar com si l’haguessis vist ahir.
2. Que Favaritx és més que un lloc
Hi ha un far de Menorca que em té el cor robat. Es diu Favaritx. Ella m’hi va portar per primera vegada i crec que és el meu lloc favorit del món. És com d’un altre planeta i el lloc et fa oblidar qualsevol angoixa. No sé si és el vent o com pica l’aigua, però de veritat que et transporta. Hi heu d’anar. Doncs Favaritx em recorda a ella perquè la Cati era com un far. De la més absoluta foscor en va saber treure llum. Quan ella estava malalta i jo li explicava els meus absurds maldecaps de la feina, m’escoltava amb una intensitat que em reconfortava a l’instant. Encara ara quan veig que alguna cosa m’enfosqueix el dia, penso en ella i veig les ràfagues de llum.
3. Que he d’oblidar allò urgent per centrar-me en l’important
I l’important són els meus i la salut. Res més. Cada dia tenim mil fronts oberts, fem llistes de coses que no acabarem, ens desgastem per bestieses que vistes de lluny ara ens semblem molt petites. Hem de mirar les coses amb distància perquè quan mires de prop un problema, es veu enorme. Si t’allunyes es fa petit, petit, petit. La Cati estava centrada. Sabia a qui volia dedicar el seu temps i com aprofitar-lo al màxim. Recordo molt el darrer sopar que vam fer les amigues d’història de l’art totes juntes: la mirada de la Cati ho estava memoritzant tot, es notava que gaudia i que per ella aquell moment era el més important del món.
4. Que no hi ha pena que un bon llibre no pugui consolar
Amb la Cati compartiem moltes coses: ens agradava la platja, portar les ungles pintades, els gintònics, el menjar japonès. Però l’afició que més ens va unir va ser la lectura. Totes dues vam compartir moltes estones parlant de llibres que ens havien agradat. La Cati va llegir fins al final. Recordo que li va agradar molt Wonder i El cas Harry Quebert. Va deixar a mitges l’Aniversari Secret de la Kate Morton. A mi em va recomanar Ashford Park i estic enganxadíssima.
5. Que és fantàstic estar en línia
Gràcies als whatsapp vam estar connectades moltes nits. En tinc un record fantàstic de les nostres nits en línia. Teniu raó els que renegueu del whatsapp, dels grups i de tots els missatges que rebem i que no aporten res. Però les nits de ticks verds amb la Cati ens van omplir de vida a totes dues. Per cert, no he esborrat les converses però reconec que encara no les he pogut rellegir.
6. Que saber que una amiga t’estima és la sensació més bonica del món
Una bona amiga és la millor teràpia per l’autoestima. I la Cati sempre em feia sentir bé. I mira que totes dues hem parlat hores i hores dels quilos de més, de règims, de batuts. Això també ho compartíem, una autoestima que a la mínima ens trontolla. Però al seu costat em sentia bona persona, bona amiga i molt estimada. I sentir-se estimat és la sensació més bonica del món, la millor teràpia. Cuideu molt els amics que us fan sentir així.
7. Que cal omplir els dies de vida i no la vida de dies
La vida de la Cati no ha tingut gaires dies. Bé, n’ha tingut menys dels que li tocaven. Però els va saber omplir de vida. Amb el seu riure que s’encomanava, l’amor per la seva família, les escapades a la platja de Binisafua i els “jaleos” regats amb “pomada”. Va omplir els dies de vida. I ens va omplir la vida a nosaltres.
M’hagués agradat posar un punt vuit del tipus “he après a fer Caldereta de llagosta de Menorca”, però això no ho vaig arribar a aprendre perquè sóc un desastre. Però ho tenim pendent. Perquè de la Cati, encara que ja no hi és, no puc deixar d’aprendre. Va ser valenta, lluitadora, mare, confident, presumida, lectora, amiga. Aviat farà un any que no et tenim aquí. Però la teva llum, que no s’apagarà mai, encara ens ajuda a orientar-nos. Com el far de Favaritx.
- 1
- 2