Aquest estiu la meva sogra em va fer una proposta brillant: vols que m’emporti els dos petits al poble aquest juliol? (tenen 7 i 4 anys).
Al principi vaig pensar que era una bogeria, són petits, mai han estat lluny de casa tants dies i s’enyoraran. Però escolta, from lost to the river que diuen, si s’enyoren molt ja els anirem a buscar que total van a Andalusia i no a la Patagònia. Els vaig fer la maleta i els vaig enviar cap al “pueblo” amb els avis i les tietes d’allà.
La cosa no ha anat bé, ha anat genial. Els nens han anat al casal d’estiu d’allà a Andalusia i, per molt que diguin d’adoctrinaments, no han tingut cap problema a l’hora de parlar en castellà amb la resta de nens. I fins i tot amb la jota aspirada tipus: tengo el banyador mohhhhao. Un altre punt a favor és que el casal del pueblo val 30 euros tot el mes, tots dos. TOT EL MES. TOTS DOS. I quan ho dic (perquè segueixo flipant) encara hi ha gent que em diu: amb el dinar inclòs? Home, si arriba a ser amb dinar m’apunto fins i tot jo. Però la piscina sí que estava inclosa.
Total, que els nens al pueblo han pogut estar amb els cosins, han fet amics nous, han passat calor i s’han fet molt grans de cop. I jo he rebut whatsapps amb fotos d’ells en calçotets i menjant síndria amb la cosineta, tota la panxa regalimada de vermell i somriures d’orella a orella.
Però el més important és que han estat amb els avis. Un juliol familiar d’horaris relaxats, migdiades llargues i panxes plenes. Un vincle amb els avis que els marcarà per sempre.
I sí, molta gent m’ha dit: han marxat els dos petits? Que bé que estàs, no? I tant que estic bé. Perquè sé que ells no poden estar millor. I perquè sé que a partir d’ara, un dels seus millor records serà l’estiu que van passar al “pueblo”. Perquè el que vius de petit ho recordes sempre i perquè jo ho donaria tot per poder tornar a passar un altre estiu a Juneda amb la meva iaia.
