Article publicat al blog Cinc homes a Casa del Criatures del Diari Ara.

No vaig endreçar els armaris ni vaig haver de buscar llevat a la desesperada perquè no vaig fer ni un pastís. Vaig passar el primer confinament (aix, ja estic donant per fet que n’hi haurà un segon) de la manera més bèstia que es podia passar: amb el meu marit a l’UCI i sense poder-lo visitar (ho podeu llegir aquí: Ara que ja ho puc explicar).

Dia rere dia. Dos dies, cinc, divuit, vint-i-sis. Es diu ràpid però vaig aprendre molt d’aquells dies. Moltíssim. I ho volia compartir per tot el que ens vindrà, pel toc de queda i per aquests mesos escrits amb r que em sembla que ens costaran de passar. Què em va ensenyar la primavera més fosca de la meva vida?

Que només a casa soc imprescindible. Sí, ja sé que en sou conscients però quants dies heu prioritzat la feina a la vida? Quantes vegades els nens ens expliquen alguna cosa i estem pensant en una altra? Durant els dies d’UCI vaig parar de fer de mestra i només vaig fer de mare. A la meva escola van reorganitzar les meves assignatures d’un dia per l’altre i la meva feina la van fer entre uns quants. Em van cuidar moltíssim. Però la meva vida, que són els meus fills, només la podia fer jo. Estar junts, mirar pel·lis, abraçar-nos a la nit, tenir por junts. Era on em tocava estar i no hi havia substitució possible. Només a casa ens necessiten de debò.

Que sempre fa falta la mare. Els meus fills em van necessitar molt però jo també vaig necessitar molt a la meva mare. No la vaig veure en molts mesos (ella és de molt risc) però la seva veu i el seu consol a l’altra banda del telèfon em van ajudar a pensar que potser, només potser, tot aniria bé. Ens hem fet grans, tenim les nostres famílies i sembla que podem amb tot. Però quan a la vida et cau un bon xàfec ningú com la mare per obrir el paraigües.

Que la distància física no és important. Ens tocaran dies on no ens veurem però això no vol dir que ens distanciem. No us passa que us sentiu molt propers amb gent a la que veieu poquíssim? Hi ha moltes amigues amb les que fa molt que no quedo i no per això les estimo menys. M’hi sento propera igual. Quedem menys per poder retrobar-nos abans.

Que llegir em salva la vida. Sempre he trobat refugi en els llibres però reconec que aquest any he llegit més que mai. Per evadir-me, per superar l’angoixa i perquè he sortit menys. La nova normalitat ens ha fet tenir menys vida social però hem gaudit més d’allò que sabem segur que ens fa feliços. Perquè si no som feliços amb allò que tenim tampoc ho serem amb allò que ens falta. Encara que reconec que aquestes setmanes estic enyorant profundament els restaurants.

Tocarà quedar-nos més a casa. Potser ens indigna la situació i el toc de queda però ja us dic ara que és millor estar indignats que no pas patint per la malaltia. Que distància social no vol dir distanciar-nos. Que tenim aquests mesos amb r per estar amb nosaltres mateixos i amb els nostres. I sí, són les vuit del vespre i us escric aquestes línies en pijama. Potser tenen raó que als boomers ens afectarà menys el toc de queda. Però ja ens vam perdre una primavera i no en voldria perdre una altra. 

Cuideu-vos, cuidem-nos.