Entrevista a Paco Perez
Paco Pérez és un xef discret, proper, generós i treballador. Ha estat reconegut amb cinc estrelles Michelin i vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar-lo a l’Hotel Ars de Barcelona. Vam parlar de la seva passió per la cuina, dels seus restaurants internacionals i de tot el que ha suposat reinventar-se després de la pandèmia. Em va encantar fer aquest article i espero que vosaltres també el gaudiu llegint-lo. El trobareu també en paper al número 10 de la revista gastronòmica Foodie Culture Barcelona amb Paco Pérez a la portada.
- Published in FOODIE, PORTADA, Uncategorized
Llibres per començar amb energia el tercer curs pandèmic
Sant Tornem-hi. Les primeres setmanes de tornada a l’escola haurien de convalidar com pujar a la Pica d’Estats o unes quantes etapes del camí de Santiago. De debò, quins dies més intensos. Ja quasi havia oblidat el que era fer classe amb la mascareta on a mesura que parles vas perdent l’aire i la mascareta es mou com si fos la boca d’un peix. Ens sua el bigoti i aviat ens tornaran a sortir grans a la barbeta. Però la realitat és que els alumnes es queixen poc (o gens) de les mascaretes i han arribat carregats de llibretes noves de colors lluents com les seves mirades.
Continue reading “Llibres per començar amb energia el tercer curs pandèmic” »- Published in CRIATURES, LLIBRES, PORTADA, Uncategorized
5 llibres que enganxen moltíssim
Aquest any he sortit menys i he llegit més. També he començat a llegir en pantalla tot i que portava molt temps dient que no, que ningú em mouria del paper. Però us he de dir que l’app ebiblio de les biblioteques és una passada: llibres de franc i moltíssimes novetats. Poseu el número del vostre carnet de la biblioteca i ja teniu infinitat de llibres per a descarregar.
Us deixo els 5 llibres que més m’han agradat i que més enganxen per si voleu tenir idees de cara al Sant Jordi d’estiu (23 de juliol) o per llegir a la platja. Em sembla que aquest 2020 un bon llibre serà el millor viatge que farem.
Tierra
De l’autor m’havia llegit “Invisible” i molta gent estava recomanant a les xarxes el seu nou llibre: Tierra. Per la portada i el títol vaig pensar que seria un rotllo ecologista o ves a saber què. I és clar, he flipat amb l’argument. Sense fer-vos massa spoilers dir-vos que tracta sobre un reality show extrem que té lloc a Mart. Una reflexió brutal sobre com ens controlen els mitjans de comunicació. Narrativament és molt senzill i amb capítols curts que sempre queden oberts perquè tinguis ganes de més. És un llibre molt diferent a tot i ens està agradant a tots els lectors.
Eleanor Oliphant, està perfectament
Quina passada l’Eleanor. Quin tros de personatge. Seca, antisocial, amb sabates de velcro i amb unes respostes tan contundents que fan difícil que l’accepti cap grup. Però la seva història és tan bonica i ella és tan potent que m’ha enamorat. I com l’Elanor tots busquem el mateix, que ens estimin una mica amb les nostres coses bones, però sobretot, amb les dolentes.
Alguien a quien conoces
Si em seguiu de fa temps, sabeu que recomano sempre “La pareja de al lado” per a la gent que fa temps que no llegeix o per aquells que venen d’una aturada lectora (que també passa sovint). De la mateixa autora us recomano molt el seu darrer llibre que també és un “domestic thriller” i enganxa al primer minut. Girs inesperats i una traca final que farà que aneu a dormir molt tard.
La trena
Tres dones i tres històries de superació. Tres personatges diferents però tenen en comú que aprenen a dir que no (i mira que costa saber dir que no) i lluiten en contra d’allò que la vida espera d’elles. El meu personatge favorit ha estat la Sarah, la canadenca. Ja em direu quina us agrada més i veureu com es va entrellaçant la història de totes tres. Us el recomano molt també per a adolescents. De la mateixa autora he llegit també el seu darrer llibre “Les vencedores”, que també uneix dos històries de dones però que he trobat menys potent que “La trena”.
Las mujeres de Winchester
És de la mateixa autora de “La jove de la perla”. És un llibre més intimista que els altres i de ritme una mica més lent. Una història sobre les dones que van quedar-se solteres després de perdre els seus nòvios durant la Primera Guerra Mundial. La protagonista encara el repte de ser soltera i independent a principis del XX. L’ambientació té lloc a la catedral de Winchester o sigui que si us agrada l’art les descripcions i els detalls del llibre us agradaran molt.
- Published in LLIBRES, PORTADA, Uncategorized
Ara que ja ho puc explicar
M’ha costat molt escriure aquest post i potser és l’escrit més personal dels que he fet en aquest blog. Ara que ja han passat quasi tres mesos, tinc la sensació que ja ho puc explicar. Em segueix costant, eh? És difícil posar per escrit tot el que hem viscut a casa aquesta primavera i durant la pandèmia.
Com sabeu el 13 de març van tancar les escoles i va començar el confinament. Sabeu què? En aquell moment era tan poc conscient de la malaltia que fins i tot em va fer il·lusió quedar-nos tots a casa. Venia de dies intensos a la feina, estava molt cansada i vaig pensar que era una oportunitat per endreçar una mica la casa i fer pastissos amb els nens (cosa completament absurda perquè mai a la vida he fet un pastís ni he gaudit endreçant). Mira, vaig pensar, farem una pausa de 15 dies.
El que no m’imaginava és que la pausa seria tan bèstia i ens canviaria per sempre.
Només feia tres dies que tots sis estàvem confinats a casa quan el meu marit va començar a tenir febre. Un dia, dos, tres, deu. El control només era telefònic i finalment el van enviar a fer una placa de control a l’hospital. De sobte va deixar de contestar als meus whatsapps i no vaig saber res d’ell fins que un metge em va trucar: l’havien intubat i el traslladaven a l’UCI de Tarragona.
Sí, sí. Intubat, amb 44 anys i sense cap patologia. I ell mateix havia marxat de casa amb el cotxe i només amb “una mica” de sensació d’ofec. Vaig a fer-me la placa i torno per dinar, em va dir. Us faig l’spoiler ara: va tornar 26 dies després. Però va tornar.
26 dies que es diuen ràpid però us podeu imaginar com ens vàrem quedar jo i els quatre nens (tenen entre 13 i 4 anys). Sense poder sortir de casa, sense poder-lo anar a veure, sense saber gairebé res. Una trucada al dia. Un minut d’informació i 23 hores 59 minuts de patiment.
Quan et truquen
I quan et truquen de la UCI és un moment terrible. Et sents sola davant del perill. Sense els meus pares al costat (que són de risc i que evidentment estaven confinats) que em poguessin ajudar a passar el tràngol. I hi havia dies que el to de veu del metge em tranquil·litzava i creia que en sortiria. I altres dies la veu era seriosa i les complicacions també. Els 15 dies de l’UCI van ser llargs de passar. Només m’alleujava al final del dia baixar les persianes de casa i pensar: ja n’ha passat un altre. Un dia més, un dia menys.
Com vaig passar aquells dies? Entre resar i cuidar els nens. Donar-me a ells. Mirar moltes pel·lis i fer-me la forta tot i que estava morta de por. Molts cops ens han dit “quina feinada tenir quatre fills” i mai tenia una resposta gaire bona. Però ara té tot el sentit món, ells ho van fer tot més fàcil, ens vam consolar els uns als altres. El meu fill gran volia dormir amb mi, després van decidir fer torns i finalment vam treure les tauletes de nits i vam posar els llits al costat del llit de matrimoni per estar tots junts. Somric quan ho escric perquè ens recordo a tots 5 junts i atapeïts, entre llençols rebregats i parlant de coses que mai imaginava que hauria hagut de parlar. Ja m’enteneu.
Amics de pel·lícula americana
Durant aquells dies foscos recordo moltes ràfegues de llum. El que més em va impactar va ser la quantitat i la qualitat de tota la gent que ens va ajudar. Dedueixo que els que em coneixen són conscients de les meves poques capacitats culinàries i molts, molts, ens van fer arribar menjar. A la porta de casa cada dia arribava alguna cosa. Truita de patates, caldo, llenties i pa de pessic van ser els plats estrella. Em sentia la protagonista d’una pel·lícula americana quan arribava menjar a la porta. L’Anna em va fer arribar un lot de carn, la Sònia no va fallar ni un sol dia, la Soraya ens va fer els millors espaguetis del món. No sé si a mi se m’hauria acudit anar a portar menjar a una amiga amb el marit ingressat. Però si mai us passa, feu-ho. No sabeu que contents estàvem a l’obrir els tuppers, quasi com si haguessin vingut els Reis d’Orient. Fins i tot els meus millors amics van fer arribar les mones de Pasqua als nens.
Estàvem tancats a casa però mai ens vam sentir sols. I aquesta sensació és molt bonica. Sé que no ho he agraït prou perquè en aquell moment no tenia gaires paraules (sí, sembla mentida, jo que no callo) però cada detall, cada missatge m’ha quedat guardat per sempre. I també els no missatges i les no trucades de la gent que va un gran esforç per no atabalar-me i per ser prudents en moments tan difícils.
Queda camí
És una mica contradictori que el millor dia de la meva vida hagi estat en aquest any de merda. Qui m’hauria dit que després del casament, 4 fills, la festa dels 40… el dia més feliç encara estava per arribar. I ha estat aquest 20 d’abril, el dia que ell va tornar a casa. Barbut i esprimatxat, només li faltava la pilota de Wilson al tornar del naufragi. Amb la veu cascada però amb tota la felicitat i emoció als ulls.
Ara, després de quasi tres mesos, li queda camí per recuperar-se del tot. Però fer camí a casa i amb els de casa, ja és menys pedregós. Gràcies a tots els metges i sanitaris que s’han deixat la pell aquests dies, jo torno a tenir els cinc homes a casa. No puc estar més agraïda ni puc ser més feliç. Encara que segueixi amb els armaris desendreçats i sense haver fet ni un pastís.
- Published in CRIATURES, FAMÍLIA, PORTADA, Uncategorized
#CoronaLlibres
Ara ja no tenim excusa. Ara sí que tenim temps per llegir. O potser amb els nens per casa no tenim gaire temps però arribem a la nit menys esgotats i per tant, és més fàcil que ens endinsem en una lectura. Aprofito el #JoEmQuedoACasa per passar-vos una llista d’alguns dels llibres que he llegit aquest 2020 i que també us poden anar bé de cara a Sant Jordi. Esperem poder-ho celebrar!
Del color de la leche. Va ser el primer llibre de l’any i encara cap l’ha superat. Poc més de 100 pàgines que us salvaran una tarda o un mes. El llibre és una història rural, senzilla; tan senzilla que està tot escrit en minúscules. El motiu és que el personatge del Mary és enorme, gegant, no li calen majúscules al seu humor fi i al seu sentit comú. Directament a la llista del meu rànking de llibres preferits.
Un cuento perfecto. El llibre del que tothom parla, el més venut i ho petarà per Sant Jordi. A veure, és novel·la romàntica (i no tan romàntica, no el regaleu a adolescents) i narrativament tampoc és res de l’altre món. Però enganxa molt, moltíssim. És impossible seure i no llegir 100 pàgines d’una tirada. Volia racionar-me però a la vegada no podia parar. Ara em sap greu haver-lo llegit tan ràpid, l’hagués tingut per aquests dies. És el llibre de l’autora que més m’ha agradat.
La estrategia del cocodrilo. Novel·la nòrdica negra d’aquelles de descobrir l’assassí. Un crim ambientat a Dinamarca, un parell de policies i un trama que ens sorprèn a cada capítol. Quan penses que ja ho tens, l’autora ens torna a desconcertar. Vaig tenir la sort d’assistir a la presentació del llibre i l’escriptora em va encantar: propera, il·lusionada i apassionada de l’ofici d’escriure.
Cavalcarem tota la nit. És un llibre que ara també l’està recomanant tothom (Premi Mercè Rodoreda 2019). Però és de contes curts i jo no connecto gaire amb els llibres de relats. No em poso dins la història i quan hi ha una història que m’agrada, s’acaba de cop. Però està brutalment ben escrit i hi ha contes preciosos; el meu favorit és “Un món sense balances”. En total són 13 relats i està ple de frases contundents per subratllar.
Etiqueteu amb el hashtag #coronallibres o etiqueteu-me a instagram amb el llibre que heu triat per passar aquests dies. Ho compartiré a les històries i així tots agafem idees per llegir més. Recomaneu llibres, al final sempre acabem llegint el que la gent em recomana i així anem sobre segur.
- Published in LLIBRES, PORTADA, Uncategorized