Entrevista als germans Torres
- Published in COMUNICACIÓ, FOODIE, PORTADA
5 llibres molt TOP per aquest Sant Jordi
Avui he rebut un whatsapp de la meva amiga Mariona recordant-me que sempre faig una petita llista de llibres que m’han agradat per si voleu idees de cara a Sant Jordi. Estic segura que el nou del Xavier Bosch serà el més venut i jo demanaré el darrer de l’Elisabet Benavent perquè sempre m’enganxa i em desconnecta de tot.
Aquí us deixo alguna recomanació per si voleu idees de llibres que segur que us agraden:
Continue reading “5 llibres molt TOP per aquest Sant Jordi” »
Reptes educatius després de la COVID-19
Descubre Nuevos Retos en la Educación Post Covid-19 con Magda MInguet, en ¿Cuándo Perdí Las LLaves?
Continue reading “Reptes educatius després de la COVID-19” »Cinc llibres sobre l’assetjament
Fa un temps vaig compartir a l’instagram un vídeo on la meva amiga Meri parlava sobre l’assetjament que va patir el seu fill quan el nen només tenia 6 anys. Una història duríssima que posa la pell de gallina. Després de publicar-ho vaig rebre alguns missatges on em deien: “jo també ho vaig viure”. Vaig adonar-me que, qui més qui menys, hem passat per l’experiència de sentir-nos diferents o de no connectar amb el grup sobretot durant l’adolescència.
Per això he pensat compartir alguns llibres sobre aquest tema i així de de passada donar una mica visibilitat a la LiJ (literatura infantil i juvenil) tan oblidada moltes vegades. I així també teniu idees per llegir aquest hivern on toca estar a casa més que mai.
Aquí és on tot comença
“Ets bonica encara que estiguis grassa” li diuen a la protagonista. La Libby és la noia grassa de l’institut i té un secret: va arribar a estar tan grassa que una grua la va haver de treure de casa seva. La Libby ho té tot a favor per ser una víctima però el seu caràcter no és gens derrotista. M’agrada molt com ho encara i la relació tan bonica que té amb el seu pare. No és la típica història de noia grassa que s’aprima i tothom s’enamora. En absolut. És un llibre sobre acceptació i com tirar endavant per sentir-se bé, malgrat tot.
Digueu-me Ju
De llibres sobre l’assetjament n’hi ha bastants, però escrits des del punt de vista de l’assetjadora, no tants. A Digueu-me Ju la protagonista explica la seva experiència després que l’hagin expulsat de l’escola i com ho viuen els seus pares i el seu entorn. Ella comença un procés per entendre el seu comportament i el seu embolic de sentiments. Perquè en situacions d’abús, tothom pateix. Els capítols són curts, el llibre és molt àgil i la Muriel Villanueva sap connectar molt bé amb els lectors.
Ametlla
El protagonista, en Seon, pateix una malalatia (alexitímia) que no li permet expressar els sentiments. Us imagineu els comentaris a l’escola d’algú que sempre fa la mateixa cara? A més, el llibre comença després d’un fet dramàtic que en Seon haurà de gestionar tot sol i trobarà amistat allà on creia que només hi havia rebuig. És un llibre molt diferent però a mi em va agradar molt. Al meu fill Adrià (13 anys), també.
Buscando a Audrey
Aquest llibre lliga molt amb tot el que ens ha tocat viure perquè l’Audrey viu confinada i busca la distància social. Després de patir assetjament, no vol sortir de casa i es queda tancada amb les ulleres de sol. El més difícil serà tornar-se a relacionar, tornar agafar confiança i descobrir amics de veritat. És un llibre dur però a la vegada l’Audrey té punt sarcàstics i divertits.
Invisible
Sobre l’assetjament hi ha dos grans clàssics: Wonder i Invisible.
A més si aneu a la web d’@eloymorenoescritor, autor d’Invisible, hi ha força recursos per treballar en família o a l’escola. És un llibre que costa una mica al principi perquè el lector no sap bé què està passant fins que tot encaixa. Un cop t’atrapa, el llibre et marca per sempre.
Entre totes tenim 18 fills
Article publicat al blog Cinc Homes a Casa del Criatures del Diari Ara.
Aquesta setmana ha nascut el Gio, el fill d’una de les meves amigues de la colla de la universitat. Encara que han passat més de vint anys d’aquesta etapa (mare meva, vint…), estem molt unides. Tot i que aquest any, com tots els grups d’amigues suposo, estem unides via zoom. I quina il·lusió la notícia després d’un any monotemàtic on només sento “a aquest pas ens tornaran a tancar” o “em sembla que jo ho vaig passar al desembre”.
Total, que va arribar la foto al grup i el whatsapp va estar dividit entre felicitacions i punxadetes de gelosia. I un missatge de la Tere que deia, potser és el darrer nadó del grup. El divuitè fill d’una colla on el més gran té 13 anys i el més petit té 3 dies. Amb 18 fills potser podeu pensar que parlem molt de maternitat i criança. Doncs res més lluny de la realitat. De fet l’altre dia vam descobrir que el fill de la Mon i el meu petit fan els anys al mateix dia. Ostres, no n’era gens conscient, em deia ella. Sempre ha estat així? Diria que sí, de fa cinc anys.
Entre totes tenim 18 fills i mai hem fet cap trobada amb tots els nens. Només pensar-ho ens entra una suor freda. Hem mantingut la nostra amistat com en una bombolla i quan fem un sopar d’amigues només som nosaltres. Moment únics on deixes de ser la mare de, la profe de, o la companya de. Total, de la maternitat en pots parlar amb tothom: amb les mares de l’escola, amb les del parc, amb les que van a les infernals festes d’aniversari (si ets de les que et quedes) o en un fil de twitter. Però jo estic enamorada de les converses del meu grup d’amigues on recuperem el nostre espai fet a mida. Perquè això de l’amistat és com endreçar l’armari. Sempre prioritzes i poses davant de tot el que t’escau i et fa sentir bé.
I ara arriba el Gio i la mare de la criatura ja sap que ara li toca dedicar-hi més energia de la que recorda. Perquè amb el segon fill, la feina no es duplica, es multiplica per una xifra indefinida. Sap que li ve un postpart que no s’arregla ni amb els millors filtres d’instagram. Que potser tindrà moments de depre, no pas pel nadó que arriba, sinó per tots els moments de descans que marxen. Però també sap que per a tots aquests moments difícils ens té a nosaltres. La seva bombolla on no parlem de còlics sinó que riem, riem moltíssim, amb les bestieses de sempre.
Perquè entre totes tenim 18 fills i són molt importants, però no són l’únic que és important. Perquè els fills ens han robat hores de son però no ens han robat els somnis. Benvingut a la colla, Gio.
5 llibres que enganxen moltíssim
Aquest any he sortit menys i he llegit més. També he començat a llegir en pantalla tot i que portava molt temps dient que no, que ningú em mouria del paper. Però us he de dir que l’app ebiblio de les biblioteques és una passada: llibres de franc i moltíssimes novetats. Poseu el número del vostre carnet de la biblioteca i ja teniu infinitat de llibres per a descarregar.
Us deixo els 5 llibres que més m’han agradat i que més enganxen per si voleu tenir idees de cara al Sant Jordi d’estiu (23 de juliol) o per llegir a la platja. Em sembla que aquest 2020 un bon llibre serà el millor viatge que farem.
Tierra
De l’autor m’havia llegit “Invisible” i molta gent estava recomanant a les xarxes el seu nou llibre: Tierra. Per la portada i el títol vaig pensar que seria un rotllo ecologista o ves a saber què. I és clar, he flipat amb l’argument. Sense fer-vos massa spoilers dir-vos que tracta sobre un reality show extrem que té lloc a Mart. Una reflexió brutal sobre com ens controlen els mitjans de comunicació. Narrativament és molt senzill i amb capítols curts que sempre queden oberts perquè tinguis ganes de més. És un llibre molt diferent a tot i ens està agradant a tots els lectors.
Eleanor Oliphant, està perfectament
Quina passada l’Eleanor. Quin tros de personatge. Seca, antisocial, amb sabates de velcro i amb unes respostes tan contundents que fan difícil que l’accepti cap grup. Però la seva història és tan bonica i ella és tan potent que m’ha enamorat. I com l’Elanor tots busquem el mateix, que ens estimin una mica amb les nostres coses bones, però sobretot, amb les dolentes.
Alguien a quien conoces
Si em seguiu de fa temps, sabeu que recomano sempre “La pareja de al lado” per a la gent que fa temps que no llegeix o per aquells que venen d’una aturada lectora (que també passa sovint). De la mateixa autora us recomano molt el seu darrer llibre que també és un “domestic thriller” i enganxa al primer minut. Girs inesperats i una traca final que farà que aneu a dormir molt tard.
La trena
Tres dones i tres històries de superació. Tres personatges diferents però tenen en comú que aprenen a dir que no (i mira que costa saber dir que no) i lluiten en contra d’allò que la vida espera d’elles. El meu personatge favorit ha estat la Sarah, la canadenca. Ja em direu quina us agrada més i veureu com es va entrellaçant la història de totes tres. Us el recomano molt també per a adolescents. De la mateixa autora he llegit també el seu darrer llibre “Les vencedores”, que també uneix dos històries de dones però que he trobat menys potent que “La trena”.
Las mujeres de Winchester
És de la mateixa autora de “La jove de la perla”. És un llibre més intimista que els altres i de ritme una mica més lent. Una història sobre les dones que van quedar-se solteres després de perdre els seus nòvios durant la Primera Guerra Mundial. La protagonista encara el repte de ser soltera i independent a principis del XX. L’ambientació té lloc a la catedral de Winchester o sigui que si us agrada l’art les descripcions i els detalls del llibre us agradaran molt.
- Published in LLIBRES, PORTADA, Uncategorized
Ara que ja ho puc explicar
M’ha costat molt escriure aquest post i potser és l’escrit més personal dels que he fet en aquest blog. Ara que ja han passat quasi tres mesos, tinc la sensació que ja ho puc explicar. Em segueix costant, eh? És difícil posar per escrit tot el que hem viscut a casa aquesta primavera i durant la pandèmia.
Com sabeu el 13 de març van tancar les escoles i va començar el confinament. Sabeu què? En aquell moment era tan poc conscient de la malaltia que fins i tot em va fer il·lusió quedar-nos tots a casa. Venia de dies intensos a la feina, estava molt cansada i vaig pensar que era una oportunitat per endreçar una mica la casa i fer pastissos amb els nens (cosa completament absurda perquè mai a la vida he fet un pastís ni he gaudit endreçant). Mira, vaig pensar, farem una pausa de 15 dies.
El que no m’imaginava és que la pausa seria tan bèstia i ens canviaria per sempre.
Només feia tres dies que tots sis estàvem confinats a casa quan el meu marit va començar a tenir febre. Un dia, dos, tres, deu. El control només era telefònic i finalment el van enviar a fer una placa de control a l’hospital. De sobte va deixar de contestar als meus whatsapps i no vaig saber res d’ell fins que un metge em va trucar: l’havien intubat i el traslladaven a l’UCI de Tarragona.
Sí, sí. Intubat, amb 44 anys i sense cap patologia. I ell mateix havia marxat de casa amb el cotxe i només amb “una mica” de sensació d’ofec. Vaig a fer-me la placa i torno per dinar, em va dir. Us faig l’spoiler ara: va tornar 26 dies després. Però va tornar.
26 dies que es diuen ràpid però us podeu imaginar com ens vàrem quedar jo i els quatre nens (tenen entre 13 i 4 anys). Sense poder sortir de casa, sense poder-lo anar a veure, sense saber gairebé res. Una trucada al dia. Un minut d’informació i 23 hores 59 minuts de patiment.
Quan et truquen
I quan et truquen de la UCI és un moment terrible. Et sents sola davant del perill. Sense els meus pares al costat (que són de risc i que evidentment estaven confinats) que em poguessin ajudar a passar el tràngol. I hi havia dies que el to de veu del metge em tranquil·litzava i creia que en sortiria. I altres dies la veu era seriosa i les complicacions també. Els 15 dies de l’UCI van ser llargs de passar. Només m’alleujava al final del dia baixar les persianes de casa i pensar: ja n’ha passat un altre. Un dia més, un dia menys.
Com vaig passar aquells dies? Entre resar i cuidar els nens. Donar-me a ells. Mirar moltes pel·lis i fer-me la forta tot i que estava morta de por. Molts cops ens han dit “quina feinada tenir quatre fills” i mai tenia una resposta gaire bona. Però ara té tot el sentit món, ells ho van fer tot més fàcil, ens vam consolar els uns als altres. El meu fill gran volia dormir amb mi, després van decidir fer torns i finalment vam treure les tauletes de nits i vam posar els llits al costat del llit de matrimoni per estar tots junts. Somric quan ho escric perquè ens recordo a tots 5 junts i atapeïts, entre llençols rebregats i parlant de coses que mai imaginava que hauria hagut de parlar. Ja m’enteneu.
Amics de pel·lícula americana
Durant aquells dies foscos recordo moltes ràfegues de llum. El que més em va impactar va ser la quantitat i la qualitat de tota la gent que ens va ajudar. Dedueixo que els que em coneixen són conscients de les meves poques capacitats culinàries i molts, molts, ens van fer arribar menjar. A la porta de casa cada dia arribava alguna cosa. Truita de patates, caldo, llenties i pa de pessic van ser els plats estrella. Em sentia la protagonista d’una pel·lícula americana quan arribava menjar a la porta. L’Anna em va fer arribar un lot de carn, la Sònia no va fallar ni un sol dia, la Soraya ens va fer els millors espaguetis del món. No sé si a mi se m’hauria acudit anar a portar menjar a una amiga amb el marit ingressat. Però si mai us passa, feu-ho. No sabeu que contents estàvem a l’obrir els tuppers, quasi com si haguessin vingut els Reis d’Orient. Fins i tot els meus millors amics van fer arribar les mones de Pasqua als nens.
Estàvem tancats a casa però mai ens vam sentir sols. I aquesta sensació és molt bonica. Sé que no ho he agraït prou perquè en aquell moment no tenia gaires paraules (sí, sembla mentida, jo que no callo) però cada detall, cada missatge m’ha quedat guardat per sempre. I també els no missatges i les no trucades de la gent que va un gran esforç per no atabalar-me i per ser prudents en moments tan difícils.
Queda camí
És una mica contradictori que el millor dia de la meva vida hagi estat en aquest any de merda. Qui m’hauria dit que després del casament, 4 fills, la festa dels 40… el dia més feliç encara estava per arribar. I ha estat aquest 20 d’abril, el dia que ell va tornar a casa. Barbut i esprimatxat, només li faltava la pilota de Wilson al tornar del naufragi. Amb la veu cascada però amb tota la felicitat i emoció als ulls.
Ara, després de quasi tres mesos, li queda camí per recuperar-se del tot. Però fer camí a casa i amb els de casa, ja és menys pedregós. Gràcies a tots els metges i sanitaris que s’han deixat la pell aquests dies, jo torno a tenir els cinc homes a casa. No puc estar més agraïda ni puc ser més feliç. Encara que segueixi amb els armaris desendreçats i sense haver fet ni un pastís.
- Published in CRIATURES, FAMÍLIA, PORTADA, Uncategorized
#CoronaLlibres
Ara ja no tenim excusa. Ara sí que tenim temps per llegir. O potser amb els nens per casa no tenim gaire temps però arribem a la nit menys esgotats i per tant, és més fàcil que ens endinsem en una lectura. Aprofito el #JoEmQuedoACasa per passar-vos una llista d’alguns dels llibres que he llegit aquest 2020 i que també us poden anar bé de cara a Sant Jordi. Esperem poder-ho celebrar!
Del color de la leche. Va ser el primer llibre de l’any i encara cap l’ha superat. Poc més de 100 pàgines que us salvaran una tarda o un mes. El llibre és una història rural, senzilla; tan senzilla que està tot escrit en minúscules. El motiu és que el personatge del Mary és enorme, gegant, no li calen majúscules al seu humor fi i al seu sentit comú. Directament a la llista del meu rànking de llibres preferits.
Un cuento perfecto. El llibre del que tothom parla, el més venut i ho petarà per Sant Jordi. A veure, és novel·la romàntica (i no tan romàntica, no el regaleu a adolescents) i narrativament tampoc és res de l’altre món. Però enganxa molt, moltíssim. És impossible seure i no llegir 100 pàgines d’una tirada. Volia racionar-me però a la vegada no podia parar. Ara em sap greu haver-lo llegit tan ràpid, l’hagués tingut per aquests dies. És el llibre de l’autora que més m’ha agradat.
La estrategia del cocodrilo. Novel·la nòrdica negra d’aquelles de descobrir l’assassí. Un crim ambientat a Dinamarca, un parell de policies i un trama que ens sorprèn a cada capítol. Quan penses que ja ho tens, l’autora ens torna a desconcertar. Vaig tenir la sort d’assistir a la presentació del llibre i l’escriptora em va encantar: propera, il·lusionada i apassionada de l’ofici d’escriure.
Cavalcarem tota la nit. És un llibre que ara també l’està recomanant tothom (Premi Mercè Rodoreda 2019). Però és de contes curts i jo no connecto gaire amb els llibres de relats. No em poso dins la història i quan hi ha una història que m’agrada, s’acaba de cop. Però està brutalment ben escrit i hi ha contes preciosos; el meu favorit és “Un món sense balances”. En total són 13 relats i està ple de frases contundents per subratllar.
Etiqueteu amb el hashtag #coronallibres o etiqueteu-me a instagram amb el llibre que heu triat per passar aquests dies. Ho compartiré a les històries i així tots agafem idees per llegir més. Recomaneu llibres, al final sempre acabem llegint el que la gent em recomana i així anem sobre segur.
- Published in LLIBRES, PORTADA, Uncategorized
Com m’organitzo amb una llibreta Bullet Journal
Com m’organitzo amb una llibreta Bullet Journal
Sempre m’havia organitzat amb agendes i amb un planificador setmanal a la nevera per veure tot el que tenim tots 6 durant la setmana (reunions de feina, aniversaris, sopars). Però fa un parell d’anys la meva mare em va regalar una llibreta de Bullet Journal i m’ha canviat la vida. El Bullet Journal (a instagram #BuJo) és una llibreta en blanc de tapes dures i pàgines amb pauta de punts que cada persona va omplint segons les seves necessitats. Ara en una llibreta ho tinc tot: llistes de temes pendents, el resum de coses que he fet, restaurants que m’agraden, sèries que vull veure, llibres que he llegit.
També apunto frases, planifico regals de nadal o la darrera data que vaig anar a la perruqueria. Cada pàgina en blanc em permet moltes opcions i crec (no ho crec, ho sé del cert) que escriure a mà és la única manera de fixar els teus pensaments i recordar-los. No es pot comparar a cap aplicació del mòbil ni amb teclejar. Aquests dies he llegit el llibre Ryder Carroll (El mètode Bullet Journal, Editorial Columna) on ell confirma que escriure a mà és més lent i això afavoreix l’aprenentatge cognitiu. Per això als meus alumnes (pobres!) sempre els faig fer apunts; perquè allò que escolten, pensen i finalment escriuen, es queda a la ment de manera més perdurable.
Amb el Bullet Journal he descobert el mètode més clar d’organitzar la meva ment. És la manera amb la que desconnecto del món digital i em permet concentrar-me, processar i a la vegada ser creativa. Tots els meus pensaments estan en un sol lloc (i durant el dia en tenim de 5.000 a 7.000). La llibreta va evolucionant amb mi i és un resum de la meva vida. Dedicar temps a pensar fa que faci les coses de maner amés anticipada i amb més ordre i penseu que amb quatre fills la llista de coses sovint és molt llarga: fotos de Nadal, sabates noves, pediatra o buscar roba d’anar a la neu per tots quatre. Ho escric tot amb molt temps i aquesta visió de conjunt fa que m’avanci molt a les dates sense tenir la sensació de fer-ho tot a darrera hora.
La llibreta és un resum de totes les meves necessitats i amb aquests quaderns mai sento que tinc poc espai. Penseu que cada quadern és únic i per això tots hi posem contingut diferent: hi ha gent que hi escriu receptes, planificació de menús, les hores de son i fins i tot el seu estat d’ànim. Cada pàgina és un nou principi, i això m’agrada molt. I al final de l’any m’adono de les moltíssimes coses que he fet i em fa il·lusió que totes quedin registrades.
Si us animeu a començar a fer Bullet Journal a Instagram i Pinterest en trobareu mil opcions i idees. Jo us ho recomano moltíssim perquè fareu un inventari mental lliure de distraccions i fora d’internet.
5 idees molt TOP per aquestes festes
- Veure The Morning Show. Serà la sèrie de la dècada, en parlarà tothom i guanyarà tots el premis possibles. Jo ja us he avisat. Les dues actrius protagonistes estan brutals i la trama de periodistes que fan un matinal enganxa al primer minut. Potser és perquè a mi el tema periodístic em va molt però crec que és impossible que hi hagi algú a qui no li agradi la sèrie. A més toca el tema de l’assetjament a la feina i el #MeToo o sigui que no pot ser més actual. La podeu veure a Apple TV.
- Anar al teatre a veure Scape Room. Quin fart de riure. Quins 90 minuts més terapèutics. Quina sorpresa. Us imagineu una parella d’indepes fent un Scape Room amb una parella que no ho és? Doncs la polèmica està servida. Hi vaig anar sense saber què m’esperava i em va sorprendre tant que ara la recomano a tothom.
- Tornar a veure “Little Women” al cinema. Aquesta nova versió per mi és la millor. De petita era molt fan de la pel·lícula de 1949 (la de Katherine Hepburn) i no vaig connectar gaire amb la de Wynona Ryder que era com una pel·li molt lenta. De fet ni la recordo gaire. La d’ara és lluminosa amb una Jo March brutal i amb tocs de feminisme tan actuals que sembla mentida que el llibre sigui de finals del XIX. Us la recomano molt.
- Jugar moltes partides al Virus. El joc ens l’ha cagat el tió i és molt molt fàcil de jugar-hi. És la primera vegada que els 3 germans grans juguen junts tanta estona i sense enfadar-se. És molt divertit i les partides són molt ràpides. Us ho recomano molt per jugar en família perquè agrada a totes les edats.
- Regalar (o llegir) “Los niños de Willesden Lane”. És una lectura molt fàcil i amb capítols curts, ideal per adolescents que llegeixen poc o no els agrada gaire. La protagonista té 14 anys i viu en un alberg com a refugiada de la Segona Guerra Mundial. Gràcies a la música superarà els moments més difícils. Tot i que el llibre està pensat per un públic jove, a mi m’ha agradat molt i el recomanaré als alumnes.
