Article publicat al blog Cinc Homes a Casa del suplement Criatures del Diari Ara. 13 de juliol del 2020.

M’ha costat molt escriure aquest post i potser és l’escrit més personal dels que he fet en aquest blog. Ara  que ja han passat quasi tres mesos, tinc la sensació que ja ho puc explicar. Em segueix costant, eh? És difícil posar per escrit tot el que hem viscut a casa aquesta primavera i durant la pandèmia.

Com sabeu el 13 de març van tancar les escoles i va començar el confinament. Sabeu què? En aquell moment era tan poc conscient de la malaltia que fins i tot em va fer il·lusió quedar-nos tots a casa. Venia de dies intensos a la feina, estava molt cansada i vaig pensar que era una oportunitat per endreçar una mica la casa i fer pastissos amb els nens  (cosa completament absurda perquè mai a la vida he fet un pastís ni he gaudit endreçant). Mira, vaig pensar, farem una pausa de 15 dies. 

El que no m’imaginava és que la pausa seria tan bèstia i ens canviaria per sempre.

Només feia tres dies que tots sis estàvem confinats a casa quan el meu marit va començar a tenir febre. Un dia, dos, tres, deu.  El control només era telefònic i finalment el van enviar a fer una placa de control a l’hospital. De sobte va deixar de contestar als meus whatsapps i no vaig saber res d’ell fins que un metge em va trucar: l’havien intubat i el traslladaven a l’UCI de Tarragona.

Sí, sí. Intubat, amb 44 anys i sense cap patologia. I ell mateix havia marxat de casa amb el cotxe i només amb “una mica” de sensació d’ofec.  Vaig a fer-me la placa i torno per dinar, em va dir. Us faig l’spoiler ara: va tornar 26 dies després. Però va tornar.

26 dies que es diuen ràpid però us podeu imaginar com ens vàrem quedar jo i els quatre nens (tenen entre 13 i 4 anys).  Sense poder sortir de casa, sense poder-lo anar a veure, sense saber gairebé res.  Una trucada al dia. Un minut d’informació i 23 hores 59 minuts de patiment.

Quan et truquen

I quan et truquen de la UCI és un moment terrible. Et sents sola davant del perill. Sense els meus pares al costat (que són de risc i que evidentment estaven confinats) que em poguessin ajudar a passar el tràngol. I hi havia dies que el to de veu del metge em tranquil·litzava i creia que en sortiria. I altres dies la veu era seriosa i les complicacions també. Els 15 dies de l’UCI van ser llargs de passar. Només m’alleujava al final del dia baixar les persianes de casa i pensar: ja n’ha passat un altre. Un dia més, un dia menys.

Com vaig passar aquells dies? Entre resar i cuidar els nens. Donar-me a ells. Mirar moltes pel·lis i fer-me la forta tot i que estava morta de por. Molts cops ens han dit “quina feinada tenir quatre fills” i mai tenia una resposta gaire bona. Però ara té tot el sentit món, ells ho van fer tot més fàcil, ens vam consolar els uns als altres. El meu fill gran volia dormir amb mi, després van decidir fer torns i finalment vam treure les tauletes de nits i vam posar els llits al costat del llit de matrimoni per estar tots junts. Somric quan ho escric perquè ens recordo a tots 5 junts i atapeïts, entre llençols rebregats i parlant de coses que mai imaginava que hauria hagut de parlar. Ja m’enteneu.

Amics de pel·lícula americana

Durant aquells dies foscos recordo moltes ràfegues de llum. El que més em va impactar va ser la quantitat i la qualitat de tota la gent que ens va ajudar. Dedueixo que els que em coneixen són conscients de les meves poques capacitats culinàries i molts, molts, ens van fer arribar menjar. A la porta de casa cada dia arribava alguna cosa. Truita de patates, caldo, llenties i pa de pessic van ser els plats estrella. Em sentia la protagonista d’una pel·lícula americana quan arribava menjar a la porta. L’Anna em va fer arribar un lot de carn, la Sònia no va fallar ni un sol dia, la Soraya ens va fer els millors espaguetis del món.  No sé si a mi se m’hauria acudit anar a portar menjar a una amiga amb el marit ingressat.  Però si mai us passa, feu-ho. No sabeu que contents estàvem a l’obrir els tuppers, quasi com si haguessin vingut els Reis d’Orient. Fins i tot els meus millors amics van fer arribar les mones de Pasqua als nens.

Estàvem tancats a casa però mai ens vam sentir sols. I aquesta sensació és molt bonica. Sé que no ho he agraït prou perquè en aquell moment no tenia gaires paraules (sí, sembla mentida, jo que no callo) però cada detall, cada missatge m’ha quedat guardat per sempre. I també els no missatges i les no trucades de la gent que va un gran esforç per no atabalar-me i per ser prudents en moments tan difícils.

Queda camí

És una mica contradictori que el millor dia de la meva vida hagi estat en aquest any de merda. Qui m’hauria dit que després del casament, 4 fills, la festa dels 40… el dia més feliç encara estava per arribar. I ha estat aquest 20 d’abril, el dia que ell va tornar a casa. Barbut i esprimatxat, només li faltava la pilota de Wilson al tornar del  naufragi. Amb la veu cascada però amb tota la felicitat i emoció als ulls.

Ara, després de quasi tres mesos, li queda camí per recuperar-se del tot. Però fer camí a casa i amb els de casa, ja és menys pedregós. Gràcies a tots els metges i sanitaris que s’han deixat la pell aquests dies, jo torno a tenir els cinc homes a casa. No puc estar més agraïda ni puc ser més feliç. Encara que segueixi amb els armaris desendreçats i sense haver fet ni un pastís.