“Com pot ser que algú que viu tan poquet temps deixi una petjada tan enorme?”

Com cada juny els meus alumnes han anat a la selectivitat i com cada juny els meus fills han acabat el curs escolar i l’esplai. Sembla que no hi hagi cap relació però els dos temes m’han fet pensar molt. Us ho explico. Els “monis” de l’esplai dels meus fills han estat els encarregats de fer el pregó de la Festa Major del meu poble, de Calafell. Per preparar aquest pregó van redactar el text, van dividir-lo per fer que els nens participessin, van assajar tota la tarda i finalment van pujar a l’escenari i van llegir-ho feliços i il·lusionats d’haver estat escollits els pregoners d’enguany.

Això és només un exemple de la quantitat d’hores que suposa preparar qualsevol cosa amb nens. Ja no us dic unes colònies, una esquiada o entretenir-los tres hores cada dissabte amb activitats que a més siguin inclusives i transmetin valors. Recordem per si de cas, que tot això és sense cobrar. De fet, als monis de Calafell l’esplai els és deficitari perquè no tenen ajudes ni per a la zona blava. A pagar com tothom.

Perdoneu però tota aquesta implicació i tot aquest temps de voluntariat, com és que no pondera? Com pot ser que això no tingui cap reconeixement públic ni obri portes de cara a futurs estudis? Resulta que si tens més d’un 9 a la part comuna de la selectivitat reps una distinció pública (ben merescuda, eh? Això no ho qüestiono) però si has estat dedicant tots els teus dissabtes a fer de monitor d’esplai no hi ha cap menció?  Que tot es limiti a números, a la nota de tall, a la nota mitjana i les assignatures que ponderen ho trobo tan limitant i frustrant que no m’estranya que el alguns joves no vulguin ni fer batxillerat.

És moment de donar visibilitat  i fer més entrevistes a joves entregats i no només als que han tret la millor nota de Catalunya. Cada any veiem els millors dels millors, als que han tret un 10.  Sabem les seves tècniques d’estudi  o si toquen el piano. I no, no els vull treure cap mèrit, em sembla genial que es valori el seu esforç. Però hi ha molts joves fent altres coses: alguns llegeixen llibres i després escriuen ressenyes a instagram per encomanar el gust per la lectura. D’altres van a la ràdio del seu poble i fan, també de franc, un programa setmanal. Però per entrar a periodisme això no es té en compte, han de treure quasi un 13 i si han fet 5 anys de ràdio gratis… doncs moltes gràcies.

Ens ho hem de fer mirar. Sempre que parlo del tema esplai penso molt en l’article sobre els monitors que en va fer en Carles Capdevila. I veig que passen els anys i estem igual, en seguim fent escrits però la seva tasca encara està molt invisibilitzada. Només es parla dels mèrits dels joves al mes de juny, perquè han tret un 10 o perquè el van treure fa 20 anys i ara treballen a la NASA. Ens omplim la boca valorant l’empatia i parlant de cuidar més la salut mental però al final tot es redueix a parlar de les notes. Crec que és heroic donar-se als altres, implicar-se en el teixit associatiu i fer coses per la comunitat. Perquè al final la selectivitat, només és un número.

“Per escriure-ho, t’hauràs d’obrir una mica” m’han dit. I aquí estic, disposada a compartir el que ha estat ser mare de quatre nois i tenir una família nombrosa en ple segle XXI. I això que quan tenia 14 anys em van diagnosticar ovaris poliquístics i em van dir que em costaria molt aconseguir un embaràs. Futures mares, hi ha esperança. Aquesta és la meva història on, cada dia, ho faig com puc.

Marc (fill 4)

Ser la mare del Marc ha estat facilíssim. Com més fills tens, més bé es porten i més bé dormen. Això sí, anunciar el quart embaràs va ser un escàndol. Quatre, esteu bojos, voleu un equip de futbol, compreu-vos una tele. A les parelles sense fills la gent els tortura preguntant quan “s’animaran” però als que en tenim molts tampoc ens ho posen fàcil. I quan deia que era un altre nen els somriures es congelaven, els rictus facials semblaven injectats en bòtox i ningú sabia què dir. Els comentaris eren més semblants al condol que a la felicitació. Un altre nen, oh. I després de quatre cesàries, el Marc era el punt final de la meva presència al quiròfan oberta en canal.

Però no era “un altre nen”. Era el Marc, la persona més feliç i més autònoma que conec. El veig passar per casa i penso, qui és aquest. Ah, el Marc. Què gran. Quant fa que no es deu banyar, vaig a mirar-li les ungles que les deu portar fatal. Amb el quart m’he relaxat del tot i no hi ha cap estudi que ho verifiqui però diria que com menys a sobre estem més llestos es tornen. Tot això de la hiperpaternitat, dels pares helicòpters, de la presència plena, d’educar en positiu… no ho he fet. Ni tan sols estic al grup de whatsapp de la seva classe. De fet és culpa de la meva amiga Anna, també mare de quatre nois, que em va donar el millor consell del món: deixa’ls fer. I això he fet: he donat ales en comptes de fer niu.

Pau (fill 3)

“Què estàs fent? Què escrius? Que soc el pitjor fill, no? Doncs has de posar que els fills t’hem ajudat molt, sobretot quan el papa estava a l’hospital”. Poc més puc afegir que sigui així de brillant i d’important. Els fills m’han ajudat molt i m’han simplificat la vida: ja mai més he tingut dubtes de qui tindré al meu costat en el moments difícils. El Pau és un geni. És el fill més creatiu, més sociable i més autèntic de tots quatre.

Albert (fill 2)

Crec que la maternitat, per poder-la gaudir, hauria de començar amb el segon fill. Amb el segon ja no mires tota l’estona si respira, fas pocions de dalsy amb els ulls tancats i ets experta en pagar regals per bizum. L’Albert és un tio tranquil i em va donar la pau que necessitava després del daltabaix de passar de zero a un fill. De petit va tenir una infecció que el va portar a la UCI de Sant Joan de Déu i em va fer patir com mai. I sempre dic que no m’hagués importat tenir un cinquè fill si em convaliden totes les malalties. Encara que, amb quatre fills, també em poden convalidar dos cursos de pediatria. Per cert i ara que no em sent ningú, l’Albert és el meu fill favorit. Ah, que tens un favorit? Totes el tenim. Però aquest és un altre tema.

Adrià (fill 1)

Em va fer tanta il·lusió quedar-me embarassada del primer. Penseu que fa uns anys encara es parlava de ser mare molt en positiu i cap amiga m’havia fet el gran spoiler de la vida: ser mare és brutal però la maternitat és un horror. No pots conciliar bé, dorms fatal i pateixes molt. Per sort tot allò de la superwoman ha passat a la història i hem après a no arribar a tot sense sentiment de culpa.

Quan vaig tenir a l’Adrià vaig passar una depressió de cavall, no pas per culpa del fill que va arribar sinó per la part de mi que va marxar. Vaig viure com un dol el fet d’haver perdut la vida lliure i despreocupada. Allò em va venir molt gran. Reconec que no vaig gaudir gaire de l’Adri petit però ho he compensat molt després. Ara té 17 anys i és insuportablement adolescent però té un sentit de l’humor que m’encanta i és el fill que més s’assembla a mi.

Amb ells a la meva vida no m’he avorrit mai. Són el més important però no l’únic que és important. Tenir família nombrosa és caríssim, esgotador i un repte per a les cordes vocals però no ho canviaria per res del món.

No sé si heu vist aquesta sèrie però, resumint molt, tracta de cinc amigues que marxen de vacances a Cadis i totes van rapades. Sí, porten els cabells curtíssims per solidaritzar-se amb una del grup, malalta de càncer. Quina? És igual quina. El que passa una, ho passen totes.

Aquesta història m’ha remogut molt. Al nostre grup d’amigues també ens va tocar lluitar contra la gegantina C que ho emboira tot. I justament aquest octubre, la Cati n’hauria fet 50. Es va morir fa 8 anys. Nosaltres seguim més unides que mai perquè en el joc de la vida cada vegada ens estem passant pantalles més difícils. Hem vist néixer els fills, hem fet vermuts virtuals confinades, ens hem acompanyat en les separacions de parella i darrerament ens estem abraçant fortíssim perquè comencen a faltar els nostres pares.

Però sabeu què? Sempre dic que les amigues son com el pal del tetris, simplifiquen molt el caos vital. Quan tot s’acumula i els dies es fan bola, arriba una trobada o una escapada juntes que ho posa tot a lloc i t’omple d’energia. No hi ha res que sigui més terapèutic que un bon fart de riure. Les parides de sempre son com el bon vi, han millorat amb el temps i ens fan riure encara més fort. És aquella sensació de zona de confort on pots reprendre la conversa com si no fes quasi mig any que no quedem. I el dia que ho fem, elles son casa.

Em sembla que les dones de la meva generació potser conciliem fatal i cuinem pitjor però tinc la sensació que tenim més amigues que les generacions anteriors. Ens estimem molt fort i hem creat una comunitat de dones molt potent. A partir de certa edat comences a valorar més que mai la teva amistat amb altres dones: les de la universitat, les de la feina, les mares de la classe o el grup que vàreu seure juntes a l’última fila tot l’EGB.

A mi em cau la baba quan surto a sopar i veig moltes taules d’amigues o l’altre dia al teatre (vaig anar a veure La Trena i si no l’heu vist, ja esteu trigant) quan em vaig adonar que la majoria del públic eren grupets d’amigues. Crec que això és un exemple i una lliçó brutal per als nostres fills, veure com cuidem i com n’és d’important per a nosaltres l’amistat.

I si heu arribat fins aquí, és moment d’enviar un whatsapp al vostre grup d’amigues (al gran o al petitet on només sou tres o quatre per fer salseo Premium) i posar data per quedar. Per sortir a sopar o per ballar Despechá. O només us cal posar us estimo molt! sense explicacions. Elles ja saben de què va.