Tot i que no he estat mare de cap fill prematur he llegit d’una tirada la història de l’Alex Bosch i del seu el fill Roger que va néixer a les 26 setmanes d’embaràs i amb només 640 grams. És un llibre on hi ha tanta veritat que és impossible no veure’t reflectit en algunes de les situacions que s’hi expliquen. La família haurà d’encarar 82 d’hospital on descobrim la vida a la unitat de nounats, la relació amb la resta de famílies i la lluita gram a gram. Un dia més superat, un dia menys per tornar a casa.
A quasi tots nosaltres ens ha tocat estar d’hospitals, parlar amb metges i viure en primera persona aquella incertesa de no saber què passarà, com anirà o què et diran aquell dia. A vegades, al marge de l’informe mèdic o de les dades, el to de veu del metge et pot deixar en la foscor més absoluta o bé t’ajuda a veure una mica de llum al final del túnel. Una muntanya russa emocional que l’autor explica perfectament i que et fa empatitzar en aquells moments on tu pateixes com mai i en canvi la resta del món segueix com sempre; teva vida quotidiana s’atura i la por t’atura a tu.
Tots aquests sentiments i incerteses estan mot ben reflectits en el llibre i a més m’ha agradat llegir-ho amb un punt de vista masculí, força diferent de la resta de llibres sobre maternitat. També posa molt de relleu l’acompanyament dels sanitaris, el polze amunt de la infermera a cada gram guanyat, com tenen cura de cada nadó però com cuiden també a les famílies. Un testimoni sincer i colpidor que ens recorda com tot pot canviar en un instant i com de forts som tots nosaltres ens els moments que ens toca ser-ho.
“Prematur” és llibre directe i proper, un relat periodístic que fa que et només tinguis ganes de seguir llegint i que algú et faci un espòiler. Perquè darrere de cada final feliç, hi ha molts dies grisos i testimonis com els de l’Àlex Bosch ajuden a visibilitzar realitats que sovint ens són molt desconegudes.
