Publicat al blog Cinc Homes a Casa del Criatures del Diari Ara

No sé fer croquetes ni truita de patates. He de tirar dels avis moltes vegades.  No banyo als nens cada dia ni de conya. Els he portat poquíssim al parc. Treballo molt i m’agrada escriure per desconnectar.  Quan puc, surto a sopar amb amigues sense remordiments. M’apunto a cursos. I sabeu què? No em sento mala mare, ni em sento culpable.

Potser sí que tinc dies que estic cansada i no arribo a tot, però no només com a mare, també em pot passar algun dia a la feina. I això no em fa menys professional, no? No sóc mala professora si un dia no ha estat rodó. Per què en canvi ens hem de sentir males mares? Potser no els fem un gran sopar de xup-xup però hem estat una hora amb ells fent un treball de ciències. El nostre rol ha canviat

Ho hem de dir en veu alta, som bones mares. Mares que fem de mares però també fem de treballadores, de filles, de dones i d’amigues. Les que busquem temps per fer el que ens agrada: esport, scrapbook, dansa del ventre. El que sigui. I això ens fa igual de bones que les que fan receptes healthy o les cada dia saben tots els deures al grup de whatsapp. Totes ho fem el millor que sabem o podem

Som la generació de mares que no volem renunciar a ser nosaltres mateixes pel fet d’haver estat mares. No fotem, ens ha costat molt arribar fins aquí. Els nostres pares s’han deixat la pell treballant per ajudar-nos en els estudis i perquè ara poguem tenir una vida plena que vagi més enllà de la feina i els nens. Que el sentiment de culpa no ens redueixi l’autoestima (ni la jornada). 

Som les mares que hem donat el pit al fill mentre miravem el facebook o un capítol de la sèrie que sigui. Les que perquè s’acabi el puré els deixem mirar videos dels colors a youtube (ho fem moltes, no?). Les mares que potser som un desastre fent les feines domèstiques però som les millor mares que els nostres fills poden tenir. Feu la prova: no ens canviarien per cap altra.

Desterrem ja la idea que ser bona mare passa per dedicar-nos en cos i ànima a la criança. Ser bona mare passa per tenir una vida plena on els fills són el més important però no l’únic que és important.

Som una nova generació de mares. Benvingudes al segle XXI #BonesMares

Publicat al blog Cinc Homes a Casa del Criatures del Diari Ara

Avui m’ha caigut una esbroncada a la platja. He arribat amb els nens i el lot de platja més minimalista que us podeu imaginar: una tovallola. La japonesa de l’odre estaria orgullosa de mi. He decidit viure al límit i ja fa uns anys que he optat per no portar ni joguines, ni pilotes, ni flotadors, ni res. Banyadors posats, crema solar posada i xancletes als peus. Res més. La màgia de l’ordre.

Però hi ha gent que té necessitat d’objectes materials. En concret dos avis que estaven asseguts a les seves cadires (llegint i fent ganxet) i tenien dues tovalloles perfectament esteses a terra. Per fer la croqueta, suposo. Els avis en qüestió es reserven el lloc a primera hora i baixen amb esquadra i cartabó per alienar la tovallola amb els astres. Les tenen tan llises que ni amb keratina.

Però el desastre estava a pocs segons de canviar el seu plàcid dia de platja. El meu fill petit, descalç, ha gosat desafiar la perfecció i trepitjar els tovalloles dels avis. Totes dues. I deixar petjadetes de sorra per damunt. Un drama. De sobte la senyora s’ha aixecat i amb el dit alçat m’ha dit de tot. Ho sé, jo també flipava. M’ha dit que les mares d’avui som unes “fresques”, que no mirem res i que això abans no passava perquè cap dels seus quatre fills hauria trepitjat MAI una tovallola aliena. L’Adrià (11 anys) ja tenia el peu aixecat per reincidir en la trepitjada i l’he fulminat amb la mirada. Ara no.

Però de sobte, com el miracle de les aigües separades, han arribat altres mares anònimes i m’han defensat. Que si la platja és familiar, que si no volen sorra que no vagin a l’era. Avui he vist que les mares d’avui estem més convençudes que mai que ens hem de fer costat. Que no tenim fills perfectes perquè embruten i no creuen a la primera però no passa res. No estem disposades a acceptar esbroncades gratuïtes, prou feina tenim per arribar a tot com perquè ens facin sentir malament per petits incidents sense cap importància.

Si aquest estiu us embruten la tovallola, us cau un cop de pilota o us esquitxen, tingueu paciència. Potser sí que a vegades els pares estem distrets, però ja us dic jo que la majoria de vegades els tenim l’ull a sobre. A mi ja m’està agafant fins i tot complex de coreògrafa de tant comptar els fills: un, dos, tres, quatre, un, dos, tres, quatre.

Gaudiu de l’estiu #bonesMares. Ho hem de gaudir perquè fins els 12 de setembre, queda moltíssim 🙂

Publicat al blog Cinc Homes a Casa, del Criatures del Diari Ara.

La frase no és meva, és d’una de les meves millors amigues, la Lourdes, mare de tres fills de 7, 5 i 2 anys. Sí, una feinada. El cas és que l’altre dia el grup de whatsapp de les amigues es va omplir d’imatges estiuenques de les vacances i dels nens a la platja. L’observadora del grup, la Montse, es va fixar en el bikini de la Lourdes que va resultar que era de quan va néixer la seva primera filla.

I la resposta de la Lourdes “fa mil anys que no compro res per mi” em va fer pensar que això de tenir fills implica donar-se molt i en concret donem el més valuós que tenim, el temps.Per això, quan arriben els fills, valorem més que mai tenir temps per nosaltres. Temps per llegir, per sopar tots dos, per anar al teatre o per comprar un banyador.

Em sembla que la depressió post part que moltes hem patit, no té res a veure amb el nadó que arriba, sinó amb la dona que marxa. De sobte fas coses que mai sabies que faries: parlar de còlics, triturar fruita, saber de memòria les dosis de Dalsy, comprar en botigues de roba infantil que abans no miraves ni de reüll. És un canvi tan bèstia, que costa adaptar-se al nou rol, i tant que costa.

D’un dia per l’altre deixem fins i tot de tenir nom per acabar a les agendes telefòniques d’altres mares que ens registren com “mare de l’Albert”. Si la conciliació laboral és un repte, encara ho és més la personal, la conciliació que busca l’equilibri entre ser mare i seguir sent qui sempre has estat.  

Per sort, de sobte arriba un dia que es canvia de xip. Els nens es fan una mica més grans i el temps va tornant,  en comptagotes, però va tornant. I  tornes a fer coses que et fan ser tu: fas ioga, et fas les ungles, fas vida social o tornes a llegir a les nits sense que es tanquin els ulls a la primera línia. Coses que t’agraden i que sempre t’han agradat i que potser, havies aparcat.

I t’adones que els fills et fan molt feliç però no és l’únic que et fa feliç. Que estrenar bikini o passar un parell d’hores sense nens són petites coses que ens carreguen d’energia i ens ajuden a encarar els dies complicats, els dies on arribar a tot ens fa bola.

Gaudiu dels nens aquests dies i busqueu temps per vosaltres, els 365 dies de l’any. Bon estiu!

Només em faltava això, tenir un fill youtuber.  Quan l’Adrià  va fer deu anys em va dir que volia tenir un canal de youtube i que per l’aniversari li “regalés” el canal. Li vaig obrir i aquí  el teniu, analitzant cada aplicació d’edició de vídeos per fer-se una portada i posar rètols amb música al canal. Mira mama, em deia l’altre dia al supermercat, aquest nen em mira molt, crec que m’ha reconegut de youtube. Segur que sí. Tenint en compte que només té 50 subscriptors i que quasi tots som els de casa, dubto molt que ja l’identifiquin pel carrer, però mai se sap.

A més, tot això de l’adoctrinament no ha funcionat en absolut a casa nostra i  l’Adrià ha fet el canal en castellà. En castellà parlaràs? Sí, és per arribar al públic latino, em va dir. Qui és el públic latino? No ho sé, però els youtubers sempre els saluden i jo també ho vull fer. Doncs mira, que saludi. Potser deixaré de ser “aquella que té tants fills” per passar a ser la mare d’una estrella digital. O millor, un influencer. Encara farem la primera pela amb això del fill youtuber.

No sé si esteu tots una mica igual, però el meu fill gran (que ja en té 11)  vol començar a estar actiu a les xarxes socials. A part de youtube, també mira molt l’instagram i escriu whatsapps a les àvies. Jo em pensava que tot això passaria quan comencés l’ESO però em sembla que tot va molt més ràpid i si esperem a secundària per educar-los en les xarxes socials, estem fent tard.

També hi ha l’opció (de molts) de dir amb orgull i satisfacció “els meus fills no tenen mòbil ni el tindran fins que acabin batxillerat” o alguna exageració per l’estil. De debò? Potser sí que complirem la promesa i ens mantindrem ferms en aquesta decisió, però penso que tenir-los al marge del món digital és un error. És com no deixar-los cuinar per por que es cremin o que no aprenguin a anar en bicicleta per por que caiguin. Ensenyem-los a cuinar, agafem-los fort amb la bici i eduquem-los en el bon ús de l’entorn digital. Hi hem de dedicar temps perquè no els passi com a nosaltres que tot aquest excés d’informació ens ha agafat desprevinguts i ara en fem un abús en comptes d’un bon ús.

De tot això en parlaré aquest 27 de febrer a les 20:00 al Centre de Llorenç del Penedès. Si sou del Penedès o rodalies us hi espero. Podem compartir experiències i parlar dels fills youtubers que acaben les frases dient “fes-me un like si t’ha agradat i no oblidis la subscripció al canal”.

Article publicat al blog Cinc Homes a Casa del Criatures del Diari Ara.

D’entrada dir-vos que defenso els mestres a capa i espasa i que s’ho mereixen tot i més. Això que quedi clar, eh? Considero que sempre és bonic tenir un detall amb aquells que ens fan la vida més fàcil: mestres, infermeres, els monis d’esplai o la bibliotecària que et coneix els gustos i et guarda les novetats.

Li pots fer un regal? I tant. Que el mestre ha estat pare? Doncs es regala un conjuntet per al nadó. Que el nostre nen li vol portar un rosa per Sant Jordi a la senyoreta? Endavant. Que han operat la profe de mates? li fem arribar unes flors.

100% a favor.

Ara, estic completament en contra d’aquest sistema actual on hem deixat de fer un regal i hem passat a posar 5 euros (en el millor dels casos)  al Nadal i al juny a través del whatsapp. Sense implicar-nos i a vegades sense ni tan sols saber ni què s’ha regalat. I sincerament, estic en contra d’aquest sistema de regalar “perquè toca a final de curs”.

Per què no vull fer un regal (el mes de juny)?

1. És una font de conflictes. I això ho sabeu perquè els vostres whatsapps treuen fum hi ha molts punts de vista diferent. Teniu les mares que volen fer alguna cosa ben emotiva i que sigui un record o bé els que volen fer un regal físic o una experiència encapsada. Posar-se d’acord implica infinitat de missatges que ens fan perdre molt temps i on al final ho acceptem tot per tal de matar ràpid el tema.
2. S’ha passat de fer d’un detallet a un regal de 3 xifres. I això sabeu que en molts casos és així. És una bogeria, però és així.
3. Ens fa pànic que el nom del nostre fill no surti a la targeta.Aquesta és una realitat. A banda de fer el regal sovint es fa una targeta amb el nom dels que “han pagat”. I la nit abans acabes amb malsons pensant que el nom del teu serà l’únic que no hi apareix i et venen imatges del cobrador del frac.
4. Hi ha gent a qui no li va bé. Gent que sí que li ve d’aquests cinc euros i quan comença el tema del regal comencen a patir o ho acaben pagant per compromís (o pel punt 3). I molts tenim molts fills i el regal dels mestres es va encarint.
5. Nosaltres no comprem el regal. I crec la gràcia de fer un regal és pensar en l’altre. És aquella teoria de l’instant previ, del molt que ens agrada gaudir de les coses abans que passin. L’instant previ a l’estiu, l’instant abans d’un petó, el minut abans d’obrir un regal. Anar-ho a comprar i preparar-ho és la gràcia de regalar. I això només ho viuen el parell de mares encarregades i la resta ens ho mirem de lluny. Es perd completament el sentit de regalar per fer feliç als altres.

Em sembla que els grups de whatsapp de pares s’han carregat aquesta màgia. Per tant, regaleu al mestre el que us vingui de gust: un llibre, fruita del vostre hort, una postal per Nadal, un detall fet a mà. I si no és al juny serà a l’abril. O potser mai regaleu res al mestre. I què. A vegades, un somriure al matí o una frase de suport en una reunió de pares ens fan més feliços que una “box” d’anar a sopar. Saber que els pares hi sou i hi confieu, és el que compta.

Feu el regal que us surti del cor i no del whataspp.

Article publicat al blog Cinc Homes a Casa del Criatures del Diari Ara:

Les mares de nois tenim una complicitat especial. Som aquelles que suportem infinitat de vegades la frase de… i què? no anireu a buscar la nena? i us ho dic jo que només tinc nois. Quatre nois. Amb el primer és igual el sexe, que vingui bé. El segon va permetre valorar en positiu les facilitats logístiques de la repetició: jugaran molt junts i aprofitaràs la robeta. Tot en ordre. Però el tercer noi ja va implicar cares consternades. Un altre nen? vols muntar un equip de bàsquet? O bé. tranquil·la, ells ja et portaran les nenes (per cert, algú entén aquesta frase? vol dir les joves? o les nétes?)

 I va arribar el quart. I amb el quart el drama va ser màxim. Gairebé no gosava a dir que era nen, un altre nen. Aquí ja es van congelar els somriures i la conclusió va ser que “no sabem fer nenes”.  Quasi ningú em felicitava i això que amb el darrer fill vaig estar especialment feliç. No sé si a les que només teniu noies us passa el mateix però ja us dic jo que a les mares de nois ens donen molta canya amb el tema “la nena”.

I com ens identifiquem les mares de nois?

–  Som les que sabem que no ens perdonaran ni un àpat. Trobo que els nens mengen molt, no? quan encara em torna l’allioli de la calçotada on hem anat, ells ja pensen en el sopar. Què soparem avui mama? Soparem aviat? és que avui no hem berenat. Són un pou sense fons.

– Les que vivim entre legos i calçotets. Mirem de reüll la roba de nena i no en tenim ni idea de Fronzens o Lunas. Les mares de nois sobrevivim amb texans, sabatilles i plantilles per evitar l’olor de peus.

– Som les que els eduquem perquè el dia de demà gestionin ells la seva roba bruta. I això ho dic per la frase de l’Albiol on deia (en referència a les urnes) que la seva DONA té una cistella igual per la roba bruta.  Les mares de nois ens esforcem cada dia perquè posin la roba al SEU cistell i que mai, mai, mai creguin que la roba (o qualsevol altra feina de la llar) és responsabilitat d’una dona.

– Som les  que  potser volíem una nena però que ara no els canviaríem per cap nena del món. Encara que tota la vida haguem d’aguantar els pesats de torn preguntant per la nena,  nosaltres sabem que com ens estimen els nostres fills, no ens estimarà mai ningú. Aquests sí que són  els homes de la nostra vida.

Article publicat al blog Cinc Homes a Casa del Criatures del Diari Ara.

M’encanta sopar amb amigues. Diria que és la millor teràpia per sobreviure a la feina, a la vida i a les llargues jornades on és impossible conciliar res. Quan et sembla que ja no pots més i que el millor pla és empijamar-se i dormir d’una tirada arriba un sopar d’amigues que et recorda que no, que el millor pla sempre és riure fins les tantes. 

I sí, no ens enganyem, quedar ens fa un pal que no vegis. Mai trobem data, mai ens quadra a totes. Intercanviem molts missatges en un grup on hi tenim la que pot sempre, la que no pot mai i la que no diu res fins que ja està tot lligat. Arriba un punt que penses que serà impossible encaixar-ho però finalment, després de les respectives emoticones d’aplaudiments i flamenques, tenim lloc i data.

Durant tota la setmana esperem la trobada. Però arriba el dia assenyalat i per algun estrany motiu ens entra una mandra infinita perquè la setmana a la feina ha estat de bojos o tenim un fill una mica tou. I si dic que no puc? Al final, sense ganes d’arreglar-nos gaire, anem al sopar amb texans i amb la nota mental de tornar aviat a casa.

Per sort, ni tornem aviat ni estem tan cansades com ens fa creure la rutina. Després dels primers deu minuts on ens posem al dia, recuperem els temes de sempre i aparquem la feina, els fills i el mòbil.  I el més important, no només recuperem la connexió amb les amigues sinó que ens recuperem a nosaltres mateixes. Com diu la meva amiga Anna, ens hem inventat un món fet a mida on ens escapem de tot allò gris que ens envolta.

Als sopars d’amigues deixes de ser mare, esposa, filla, amant, administrativa o mestra. Deixes tots els rols per tornar a ser tu. Per riure’t de manera compulsiva i terapèutica de tu mateixa, dels grups de whats de mares, del nòvio de la universitat o de temes dels que ja has rigut mil vegades però encara et fan la mateixa gràcia o més. T’oblides que vas en texans o que fa sis mesos que no vas a la perruqueria. I què. Ara tot s’arregla amb un parell de filtres a les fotos.

I quan acaba el sopar totes diem convençudes això ho hauríem de fer més sovint i que no pot costar tant quedar.   Però és igual si triguem dos mesos o sis. Totes sabem que ni una sessió a un spa ni una marató de Netflix poden superar sentir-se estimada i envoltada d’amigues.

Article publicat al blog “Cinc homes a casa” de l’Ara Critaures.

L’altre dia en un sopar d’aquests d’estiu amb amics em van preguntar si no em feia mandra anar de vacances amb els nens. El més curiós és que molta gent m’ho pregunta i he volgut fer un recull de les observacions i comentaris (a vegades molt repetitius) que la gent ens fa a les famílies nombroses. Continue reading “No us fa mandra anar de vacances a les famílies nombroses?” »