Article publicat al blog Cinc Homes a Casa del Criatures del Diari Ara.

Aquesta setmana ha nascut el Gio, el fill d’una de les meves amigues de la colla de la universitat. Encara que han passat més de vint anys d’aquesta etapa (mare meva, vint…), estem molt unides. Tot i que aquest any, com tots els grups d’amigues suposo, estem unides via zoom. I quina il·lusió la notícia després d’un any monotemàtic on només sento “a aquest pas ens tornaran a tancar” o “em sembla que jo ho vaig passar al desembre”.

Total, que va arribar la foto al grup i el whatsapp va estar dividit entre felicitacions i punxadetes de gelosia. I un missatge de la Tere que deia, potser és el darrer nadó del grup. El divuitè fill d’una colla on el més gran té 13 anys i el més petit té 3 dies. Amb 18 fills potser podeu pensar que parlem molt de maternitat i criança. Doncs res més lluny de la realitat. De fet l’altre dia vam descobrir que el fill de la Mon i el meu petit fan els anys al mateix dia. Ostres, no n’era gens conscient, em deia ella. Sempre ha estat així? Diria que sí, de fa cinc anys.

Entre totes tenim 18 fills i mai hem fet cap trobada amb tots els nens. Només pensar-ho ens entra una suor freda. Hem mantingut la nostra amistat com en una bombolla i quan fem un sopar d’amigues només som nosaltres. Moment únics on deixes de ser la mare de, la profe de, o la companya de. Total, de la maternitat en pots parlar amb tothom: amb les mares de l’escola, amb les del parc, amb les que van a les infernals festes d’aniversari (si ets de les que et quedes) o en un fil de twitter. Però jo estic enamorada de les converses del meu grup d’amigues on recuperem el nostre espai fet a mida. Perquè això de l’amistat és com endreçar l’armari. Sempre prioritzes i poses davant de tot el que t’escau i et fa sentir bé.

I ara arriba el Gio i la mare de la criatura ja sap que ara li toca dedicar-hi més energia de la que recorda. Perquè amb el segon fill, la feina no es duplica, es multiplica per una xifra indefinida. Sap que li ve un postpart que no s’arregla ni amb els millors filtres d’instagram. Que potser tindrà moments de depre, no pas pel nadó que arriba, sinó per tots els moments de descans que marxen. Però també sap que per a tots aquests moments difícils ens té a nosaltres. La seva bombolla on no parlem de còlics sinó que riem, riem moltíssim, amb les bestieses de sempre.

Perquè entre totes tenim 18 fills i són molt importants, però no són l’únic que és important. Perquè els fills ens han robat hores de son però no ens han robat els somnis. Benvingut a la colla, Gio.

Aquest estiu la meva sogra em va fer una proposta brillant: vols que m’emporti els dos petits al poble aquest juliol? (tenen 7 i 4 anys).
Al principi vaig pensar que era una bogeria, són petits, mai han estat lluny de casa tants dies i s’enyoraran. Però escolta, from lost to the river que diuen, si s’enyoren molt ja els anirem a buscar que total van a Andalusia i no a la Patagònia. Els vaig fer la maleta i els vaig enviar cap al “pueblo” amb els avis i les tietes d’allà.

La cosa no ha anat bé, ha anat genial. Els nens han anat al casal d’estiu d’allà a Andalusia i, per molt que diguin d’adoctrinaments, no han tingut cap problema a l’hora de parlar en castellà amb la resta de nens. I fins i tot amb la jota aspirada tipus: tengo el banyador mohhhhao. Un altre punt a favor és que el casal del pueblo val 30 euros tot el mes, tots dos. TOT EL MES. TOTS DOS. I quan ho dic (perquè segueixo flipant) encara hi ha gent que em diu: amb el dinar inclòs? Home, si arriba a ser amb dinar m’apunto fins i tot jo. Però la piscina sí que estava inclosa. 

Total, que els nens al pueblo han pogut estar amb els cosins, han fet amics nous, han passat calor i s’han fet molt grans de cop. I jo he rebut whatsapps amb fotos d’ells en calçotets i menjant síndria amb la cosineta, tota la panxa regalimada de vermell i somriures d’orella a orella.
Però el més important és que han estat amb els avis. Un juliol familiar d’horaris relaxats, migdiades llargues i panxes plenes. Un vincle amb els avis que els marcarà per sempre.

I sí, molta gent m’ha dit: han marxat els dos petits? Que bé que estàs, no? I tant que estic bé. Perquè sé que ells no poden estar millor. I perquè sé que a partir d’ara, un dels seus millor records serà l’estiu que van passar al “pueblo”. Perquè el que vius de petit ho recordes sempre i perquè jo ho donaria tot per poder tornar a passar un altre estiu a Juneda amb la meva iaia. 

Article publicat al bloc Cinc Homes a Casa del Criatures del Diari Ara.

Llegia l’altre dia al Criatures l’article de la Natàlia Costa “No som només pares” sobre la importància de cuidar les relacions i tenir vida més enllà dels fills.

Reconec que no sóc gaire de tenir temps per a mi sola perquè el meu temps m’agrada compartir-lo amb la parella o amb les amigues. I és que les amigues són una peça clau a l’hora de fer més fácil tot això de la maternitat i sort en tinc d’elles per tirar endavant feina, família i vida.

En el tema de l’amistat veig que hi ha un canvi important respecte a generacions anteriors. Ara tenim grups molt sòlids d’amigues, busquem temps per estar juntes i quan quedem sovint ho fem sense les parelles i sense els fills. Ho veig quan sortim a sopar o quan anem al teatre: hi ha molts grups d’amigues i crec que el vincle entre les dones avui és més fort que mai. 

Mai em fa mandra quedar amb les amigues perquè sé que no em resten energia, al contrari, sempre me la carreguen (encara que costi llevar-se l’endemà). I què em dieu dels amics sense fills? Et fan recuperar temes que tenies oblidats, et posen al dia de les sèries i et treuen de la rutina. Sempre viatgen més que jo i, tot i l’enveja que els tinc (no de la sana, enveja de la normal), m’encanta que seguim connectant encara que la vida ens hagi portat per camins diferents. 

Les amigues són aquell far que em permet tornar a casa quan a la vida es fa fosc. Podem canviar de feina, podem canviar de parella i elles sempre hi són. Són les que les que ens coneixen en la nostra versió premium: valoren el millor i esquiven el pitjor.  Elles minimitzen molt els problemes laborals petits i donen importància als temes personals que sí que són reals. Amb elles la vida sempre va per davant de la feina.

I miro enrere i amb moltes ja fa mitja vida que compartim moments. Hi ha l’amiga que ha canviat de feina i ara viatja molt i va de cul, però la noto feliç. La que envia missatges d’àudio eterns i tot i això l’estimem igual. La que em recomana llibres. La que lluita per recuperar-se de la malatia. La que em fa riure fins les mil. La que em fa demanar amanides al restaurant. La que viu lluny però sempre sento al meu costat. La que ja no tinc aquí però m’espera allà.

No en tinc cap dubte: cuidar a les amigues ens fa millors persones i millors mares. Aprofiteu aquests dies llargs per fer cafès pendents, posar-vos al dia de les converses o organitzar un sopar a la tornada de vacances. Va, qui envia el primer WhatsApp al grup?

Article publicat al blog Cinc Homes a Casa del Criatures del Diari Ara. 

Es lleva. I amb els ulls mig clucs, la roba arrugada i els llençols marcats, el nen que va sol al supermercat em demana diners i em pregunta què ha de comprar a part del pa. A vegades li dic de veu, a vegades li faig una llista. Primera part del repte: memoritzar. Ho va repetint com un mantra espiritual: pa, ous, iogurts, tomàquets; pa, ous, iogurts, tomàquets. I el darrer dia es va deixar el pa. Marxa cap al supermercat (el tenim a tres carrers) amb una bossa reciclada i amb el convenciment que això d’anar a comprar és el més normal del món. Perquè ho és.

Però resulta que no ho és tant. Que portem tot l’estiu rebent felicitacions sobre “quin nen tan espavilat” o “el teu fill està fet un artista”. El pare de la criatura quan va sentir  això de l’artista es va quedar tan parat que li va preguntar al caixer si ho deia perquè l’havia vist a youtube. Artista? Has vist algun vídeo d’ell? (Tinc un fill Youtuber, l’article aquí) “No! ho dic perquè ve a comprar cada dia!” Home, té 11 anys, i a casa som molts, només faltaria que no vingués.

Anar a comprar sol. Quin aprenentatge. Avançar pel passadís sense navegador i sense saber on estarà el producte de torn. Haver de preguntar quan no troba el que busca. Quedar-se fascinat davant aquella curiosa espècie de senyores que toquen un meló i tenen un radar intern que els diu: és bo. Com ho fan això del meló, mama?  Tan de bo ho sabés, Adrià. Pagar, esperar el canvi i mirar que estigui bé. Prendre decisions (he comprat dos paquets d’espirals que d’amanida de pasta en fem molta, està bé?) i arribar a casa carregat i satisfet quan veu que està tot bé.

Sabeu què? deixem-nos de quaderns de vacances. Una bona sessió de supermercat els fa treballar totes les competències bàsiques: lingüística, matemàtica, la relació amb l’entorn i tota la pesca. Crec que és una de les maneres més fàcils de fer-los sortir de la bombolla i tenir fills autònoms. De fet, després ens demanaran un mòbil i trobo incoherent  donar un telèfon a criatures que mai han anat a comprar el pa o no han tingut mai cap responsabilitat. Pas a pas, no?

El nen que va sol al supermercat també em va explicar que una senyora li va dir “que bé que ajudis a la mama”. No, no. El meu fill no m’ajuda a mi. Ens ajuda a tots. Ajuda al seu pare, ajuda als germans, s’ajuda a ell mateix. Ell mai ajudarà a ningú amb les feines domèstiques perquè és la seva responsabilitat, ara i sempre.

Publicat al blog Cinc Homes a Casa del Criatures del Diari Ara

I de sobte aquesta Pasqua, ens hem pogut escapar tots dos sols.

Quan vam comprar bitllets al mes de gener ja vam agafar els vols més barats amb el dubte de si hi podriem anar. El destí era el de menys. Tindrem algun dels quatre nens malalt? La meva mare estarà bé? I quan arriba la data ens adonem que sí, que marxem.

Ens escapem tres dies no només de la feina, també de la vida. I gaudim al màxim de situacions ben senzilles com poder parlar sense interrupcions, una sobretaula llarga, llegir a l’avió o sortir a fer una cervesa a la nit. Potser tres dies semblen poc, però us asseguro que vam tornar renovats com si haguéssim marxat un mes. Un dia dóna molt de si quan totes les hores les tens per tu mateix.

 I sabeu què? No sé si també us passa però quan el cansament m’atrapa penso que ja tinc ganes que els nens siguin grans. De no haver de patir per buscar amb qui els deixo si es posen malalts. De tornar a tenir temps per mi, per nosaltres. I tots aquests pensaments després d’una escapada de tres dies s’esvaeixen perquè m’adono que el millor d’un viatge és poder tornar a casa. És quan viatjo que hi veig clar.

 Resulta que no vull tant temps per mi perquè el temps el vull per donar-lo als qui estimo. Gràcies a tenir poc temps ara gaudeixo de moments i detalls senzills que segurament em passarien per alt si els tingués a diari. I em sorprenen les ganes boges que tinc de tornar a la feinada que suposa conciliar una família nombrosa.

 M’ha encantat marxar dos dies i perdre’m per carrerons per tornar a trobar-lo a ell i per retrobar-me amb mi mateixa. I descobreixo que potser no tinc tantes ganes que es facin grans.

És bonic marxar tots dos, però encara ho és més arribar a casa per tornar a ser sis.