Articles de Magda Minguet que han aparegut al blog de “Criatures” del diaria ARA.
Dins els quadres de Monet
Publicat al Blog “Cinc Homes a Casa” del Criatures del Diari Ara.
Si teniu ganes d’un pla xulo de cap de setmana o de cara a les festes de Nadal us recomano molt anar a l’IDEAL Barcelona (Centre d’Arts Digital) a veure l’exposició de Monet. És molt original i el plat fort és un recorregut amb ulleres 3D que ens va flipar.
L’exposició té 4 parts:
La primera és la més clàssica on diferents panells expliquen els trets més destacats de l’impressionisme i de la biografia de Monet: les taques de color, la importància de captar el moviment, les barreges que fa el nostre ull, etc. És molt fàcil d’entendre i molt clar per a nens que saben poc (o res) de Monet.
Passes a la sala de dibuix. Allà hi ha làmines amb quadres de Monet que els nens poden acabar de pintar. Un cop acabat, el treball es projecta en una pantalla i queda exposat de manera virtual. Si no aneu amb nens i també voleu pintar, endavant.
L’experiència immersiva. Entres a la gran sala i busques un lloc per veure la projecció en pantalla (té 1.000 metres quadrats!) i al terra. Pots seure o estirar-te en una catifa. La projecció és un recorregut per tota l’obra de Monet; obres de Venècia, l’estació de tren, la Catedral de Rouen i com no, els Nenúfars. Potser aquesta és la part més bonica perquè fins i tot els peixos naden sota teu. Et sents dins dels quadres. La projecció dura 35 minuts o el temps que hi volgueu estar.
Les ulleres virtuals. Per nosaltres aquesta part va ser la més espectacular. 10 minuts de viatge plens de detalls i carregats de sorpreses. No us faig spoiler perquè així us sorprendrà com a nosaltres.
En total és una hora de recorregut i, sí, ja sé que no és com anar a una exposició o a un museu a veure l’obra de Monet real, però trobo que és una manera fantàstica d’acostar els nens a l’art. Us deixo les dades per si hi aneu:
On: Ideal Barcelona (Doctor Trueta, 196-198)
Quan: fins el 29 de febrer (dimarts tancat)
Preu: a partir de 9 euros. Els menors de 3 anys no paguen.
www.idealbarcelona.com
Un estiu al “pueblo” amb els avis
Aquest estiu la meva sogra em va fer una proposta brillant: vols que m’emporti els dos petits al poble aquest juliol? (tenen 7 i 4 anys).
Al principi vaig pensar que era una bogeria, són petits, mai han estat lluny de casa tants dies i s’enyoraran. Però escolta, from lost to the river que diuen, si s’enyoren molt ja els anirem a buscar que total van a Andalusia i no a la Patagònia. Els vaig fer la maleta i els vaig enviar cap al “pueblo” amb els avis i les tietes d’allà.
La cosa no ha anat bé, ha anat genial. Els nens han anat al casal d’estiu d’allà a Andalusia i, per molt que diguin d’adoctrinaments, no han tingut cap problema a l’hora de parlar en castellà amb la resta de nens. I fins i tot amb la jota aspirada tipus: tengo el banyador mohhhhao. Un altre punt a favor és que el casal del pueblo val 30 euros tot el mes, tots dos. TOT EL MES. TOTS DOS. I quan ho dic (perquè segueixo flipant) encara hi ha gent que em diu: amb el dinar inclòs? Home, si arriba a ser amb dinar m’apunto fins i tot jo. Però la piscina sí que estava inclosa.
Total, que els nens al pueblo han pogut estar amb els cosins, han fet amics nous, han passat calor i s’han fet molt grans de cop. I jo he rebut whatsapps amb fotos d’ells en calçotets i menjant síndria amb la cosineta, tota la panxa regalimada de vermell i somriures d’orella a orella.
Però el més important és que han estat amb els avis. Un juliol familiar d’horaris relaxats, migdiades llargues i panxes plenes. Un vincle amb els avis que els marcarà per sempre.
I sí, molta gent m’ha dit: han marxat els dos petits? Que bé que estàs, no? I tant que estic bé. Perquè sé que ells no poden estar millor. I perquè sé que a partir d’ara, un dels seus millor records serà l’estiu que van passar al “pueblo”. Perquè el que vius de petit ho recordes sempre i perquè jo ho donaria tot per poder tornar a passar un altre estiu a Juneda amb la meva iaia.
Les amigues de les mares
Article publicat al bloc Cinc Homes a Casa del Criatures del Diari Ara.
Llegia l’altre dia al Criatures l’article de la Natàlia Costa “No som només pares” sobre la importància de cuidar les relacions i tenir vida més enllà dels fills.
Reconec que no sóc gaire de tenir temps per a mi sola perquè el meu temps m’agrada compartir-lo amb la parella o amb les amigues. I és que les amigues són una peça clau a l’hora de fer més fácil tot això de la maternitat i sort en tinc d’elles per tirar endavant feina, família i vida.
En el tema de l’amistat veig que hi ha un canvi important respecte a generacions anteriors. Ara tenim grups molt sòlids d’amigues, busquem temps per estar juntes i quan quedem sovint ho fem sense les parelles i sense els fills. Ho veig quan sortim a sopar o quan anem al teatre: hi ha molts grups d’amigues i crec que el vincle entre les dones avui és més fort que mai.
Mai em fa mandra quedar amb les amigues perquè sé que no em resten energia, al contrari, sempre me la carreguen (encara que costi llevar-se l’endemà). I què em dieu dels amics sense fills? Et fan recuperar temes que tenies oblidats, et posen al dia de les sèries i et treuen de la rutina. Sempre viatgen més que jo i, tot i l’enveja que els tinc (no de la sana, enveja de la normal), m’encanta que seguim connectant encara que la vida ens hagi portat per camins diferents.
Les amigues són aquell far que em permet tornar a casa quan a la vida es fa fosc. Podem canviar de feina, podem canviar de parella i elles sempre hi són. Són les que les que ens coneixen en la nostra versió premium: valoren el millor i esquiven el pitjor. Elles minimitzen molt els problemes laborals petits i donen importància als temes personals que sí que són reals. Amb elles la vida sempre va per davant de la feina.
I miro enrere i amb moltes ja fa mitja vida que compartim moments. Hi ha l’amiga que ha canviat de feina i ara viatja molt i va de cul, però la noto feliç. La que envia missatges d’àudio eterns i tot i això l’estimem igual. La que em recomana llibres. La que lluita per recuperar-se de la malatia. La que em fa riure fins les mil. La que em fa demanar amanides al restaurant. La que viu lluny però sempre sento al meu costat. La que ja no tinc aquí però m’espera allà.
No en tinc cap dubte: cuidar a les amigues ens fa millors persones i millors mares. Aprofiteu aquests dies llargs per fer cafès pendents, posar-vos al dia de les converses o organitzar un sopar a la tornada de vacances. Va, qui envia el primer WhatsApp al grup?
5 coses que has de saber si els teus fills juguen al Fortnite
Article publicat al blog Cinc Homes a Casa del Criatures del Diari Ara (novembre 2018)
Dos dels meus fills juguen a Fortnite i m’he hagut d’espavilar per aprendre de què va aquest joc de moda. Tot i que m’ha suposat una mandra infinita endinsar-me en el món dels gamers, crec que he d’estar al dia per saber a què juguen i amb qui juguen. De fet també em costa llevar-me a les nits a donar el Dalsy i també em fa un pal que no vegis preguntar-los les lliçons de l’escola sobre la fotosíntesi. Però ho faig per ells, no? doncs això.
D’entrada dir-vos que el Fortnite a casa nostra ha estat un drama. Discussions entre germans per a veure a qui li toca jugar. I després, quan juguen, a nosaltres ens donen l’eterna resposta: un moment que acaba la partida. Baixeu a sopar: un moment. Els deures: un moment. Vigileu el germà: un moment.
Fins que un dia, en un atac de responsabilitat i de bons pares, vam tallar el cable de la Play. A trossos. Petitets. Mort el cable, s’ha acabat la ràbia. Per les vacances de Nadal ens tornarem a plantejar si el Fortnite torna a casa nostra o es queda a la pantalla pels segles dels segles. No sé si vosaltres teniu fills en edat de jugar-hi (suposo que sí, si ho esteu llegint) però aquestes són les 5 coses que he après i segur que us poden ajudar:
– Fortnite és un joc de batalla però sembla menys perillós que altres jocs d’aquest estil perquè els personatges tenen aspecte de còmic i no hi ha escenes de sang i fetge. Per aquest motiu té una aparença inofensiva però l’objectiu és igual de cruent que en els jocs de guerra: hi ha 100 jugadors al camp de batalla i només en pot quedar un. És molt fàcil aprendre a jugar-hi i això fa que nens petits ja hi juguin (8 anys).
– A les partides hi ha interacció amb altres jugadors (que poden ser desconeguts, i sovint ho són). Poden fer “duos”, esquadrons… i aquí ve el perill: els jugadors amb qui estan jugant poden ser els companys de classe, o no. A més el xat de text ni tan sols es pot bloquejar, qualsevol pot començar una conversa.
– Crea una gran addicció. Això es deu a que estan connectats amb un grup d’amics i no poden deixar el seu esquadró a mitges. Volen fer un bon paper i per tant no poden parar quan els ho demanem. Si el grup hi passa moltes hores, els nostres fills també hi volen ser molta estona i això fa que estiguin hiperconnectats. En comptes de quedar per berenar, queden per jugar. I quan no juguen s’enganxen a veure vídeos de youtubers que hi juguen.
– Pot ser una font d’estafa. Tot i que el joc és gratuït hi ha l’opció de comprar màscares o accedir a nivells de pagament. Els vostres fills us diran que volen un “passi de batalla” que val 5 euros. Cada vegada volen tenir més equipament perquè com diu el meu fill: a Fortnite és important anar ben vestit. Si compren en plataformes no oficials, el risc d’estafa és altíssim.
– Hi ha molts perfils falsos. Molts perfils saben que la manera més fàcil de contactar amb nois joves és a través de Fortnite. Hem de vigilar molt no, moltíssim. I el de sempre: absolutament prohibit quedar o donar informació personal a desconeguts. Ni per jugar ni per res. Com ho fem a la vida real, doncs també a la virtual.
Potser pensareu que jugant tampoc fan res dolent. I teniu raó. Però el problema és que tampoc fan res de bo, hi passen masses hores i en comptes de fer un bon ús del joc, els meus fills en feien un abús.
Per tant de moment deixarem la Play sense cable, perquè no sabeu que a gust ens vam quedar quan vam agafar les estisores i el vam tallar a trossos. Petitets.
- Published in CRIATURES
El nen que va sol al supermercat
Article publicat al blog Cinc Homes a Casa del Criatures del Diari Ara.
Es lleva. I amb els ulls mig clucs, la roba arrugada i els llençols marcats, el nen que va sol al supermercat em demana diners i em pregunta què ha de comprar a part del pa. A vegades li dic de veu, a vegades li faig una llista. Primera part del repte: memoritzar. Ho va repetint com un mantra espiritual: pa, ous, iogurts, tomàquets; pa, ous, iogurts, tomàquets. I el darrer dia es va deixar el pa. Marxa cap al supermercat (el tenim a tres carrers) amb una bossa reciclada i amb el convenciment que això d’anar a comprar és el més normal del món. Perquè ho és.
Però resulta que no ho és tant. Que portem tot l’estiu rebent felicitacions sobre “quin nen tan espavilat” o “el teu fill està fet un artista”. El pare de la criatura quan va sentir això de l’artista es va quedar tan parat que li va preguntar al caixer si ho deia perquè l’havia vist a youtube. Artista? Has vist algun vídeo d’ell? (Tinc un fill Youtuber, l’article aquí) “No! ho dic perquè ve a comprar cada dia!” Home, té 11 anys, i a casa som molts, només faltaria que no vingués.
Anar a comprar sol. Quin aprenentatge. Avançar pel passadís sense navegador i sense saber on estarà el producte de torn. Haver de preguntar quan no troba el que busca. Quedar-se fascinat davant aquella curiosa espècie de senyores que toquen un meló i tenen un radar intern que els diu: és bo. Com ho fan això del meló, mama? Tan de bo ho sabés, Adrià. Pagar, esperar el canvi i mirar que estigui bé. Prendre decisions (he comprat dos paquets d’espirals que d’amanida de pasta en fem molta, està bé?) i arribar a casa carregat i satisfet quan veu que està tot bé.
Sabeu què? deixem-nos de quaderns de vacances. Una bona sessió de supermercat els fa treballar totes les competències bàsiques: lingüística, matemàtica, la relació amb l’entorn i tota la pesca. Crec que és una de les maneres més fàcils de fer-los sortir de la bombolla i tenir fills autònoms. De fet, després ens demanaran un mòbil i trobo incoherent donar un telèfon a criatures que mai han anat a comprar el pa o no han tingut mai cap responsabilitat. Pas a pas, no?
El nen que va sol al supermercat també em va explicar que una senyora li va dir “que bé que ajudis a la mama”. No, no. El meu fill no m’ajuda a mi. Ens ajuda a tots. Ajuda al seu pare, ajuda als germans, s’ajuda a ell mateix. Ell mai ajudarà a ningú amb les feines domèstiques perquè és la seva responsabilitat, ara i sempre.
Marxar tots dos
Publicat al blog Cinc Homes a Casa del Criatures del Diari Ara
I de sobte aquesta Pasqua, ens hem pogut escapar tots dos sols.
Quan vam comprar bitllets al mes de gener ja vam agafar els vols més barats amb el dubte de si hi podriem anar. El destí era el de menys. Tindrem algun dels quatre nens malalt? La meva mare estarà bé? I quan arriba la data ens adonem que sí, que marxem.
Ens escapem tres dies no només de la feina, també de la vida. I gaudim al màxim de situacions ben senzilles com poder parlar sense interrupcions, una sobretaula llarga, llegir a l’avió o sortir a fer una cervesa a la nit. Potser tres dies semblen poc, però us asseguro que vam tornar renovats com si haguéssim marxat un mes. Un dia dóna molt de si quan totes les hores les tens per tu mateix.
I sabeu què? No sé si també us passa però quan el cansament m’atrapa penso que ja tinc ganes que els nens siguin grans. De no haver de patir per buscar amb qui els deixo si es posen malalts. De tornar a tenir temps per mi, per nosaltres. I tots aquests pensaments després d’una escapada de tres dies s’esvaeixen perquè m’adono que el millor d’un viatge és poder tornar a casa. És quan viatjo que hi veig clar.
Resulta que no vull tant temps per mi perquè el temps el vull per donar-lo als qui estimo. Gràcies a tenir poc temps ara gaudeixo de moments i detalls senzills que segurament em passarien per alt si els tingués a diari. I em sorprenen les ganes boges que tinc de tornar a la feinada que suposa conciliar una família nombrosa.
M’ha encantat marxar dos dies i perdre’m per carrerons per tornar a trobar-lo a ell i per retrobar-me amb mi mateixa. I descobreixo que potser no tinc tantes ganes que es facin grans.
És bonic marxar tots dos, però encara ho és més arribar a casa per tornar a ser sis.
Mares sense sentiment de culpa
Publicat al blog Cinc Homes a Casa del Criatures del Diari Ara
No sé fer croquetes ni truita de patates. He de tirar dels avis moltes vegades. No banyo als nens cada dia ni de conya. Els he portat poquíssim al parc. Treballo molt i m’agrada escriure per desconnectar. Quan puc, surto a sopar amb amigues sense remordiments. M’apunto a cursos. I sabeu què? No em sento mala mare, ni em sento culpable.
Potser sí que tinc dies que estic cansada i no arribo a tot, però no només com a mare, també em pot passar algun dia a la feina. I això no em fa menys professional, no? No sóc mala professora si un dia no ha estat rodó. Per què en canvi ens hem de sentir males mares? Potser no els fem un gran sopar de xup-xup però hem estat una hora amb ells fent un treball de ciències. El nostre rol ha canviat
Ho hem de dir en veu alta, som bones mares. Mares que fem de mares però també fem de treballadores, de filles, de dones i d’amigues. Les que busquem temps per fer el que ens agrada: esport, scrapbook, dansa del ventre. El que sigui. I això ens fa igual de bones que les que fan receptes healthy o les cada dia saben tots els deures al grup de whatsapp. Totes ho fem el millor que sabem o podem
Som la generació de mares que no volem renunciar a ser nosaltres mateixes pel fet d’haver estat mares. No fotem, ens ha costat molt arribar fins aquí. Els nostres pares s’han deixat la pell treballant per ajudar-nos en els estudis i perquè ara poguem tenir una vida plena que vagi més enllà de la feina i els nens. Que el sentiment de culpa no ens redueixi l’autoestima (ni la jornada).
Som les mares que hem donat el pit al fill mentre miravem el facebook o un capítol de la sèrie que sigui. Les que perquè s’acabi el puré els deixem mirar videos dels colors a youtube (ho fem moltes, no?). Les mares que potser som un desastre fent les feines domèstiques però som les millor mares que els nostres fills poden tenir. Feu la prova: no ens canviarien per cap altra.
Desterrem ja la idea que ser bona mare passa per dedicar-nos en cos i ànima a la criança. Ser bona mare passa per tenir una vida plena on els fills són el més important però no l’únic que és important.
Som una nova generació de mares. Benvingudes al segle XXI #BonesMares
Esbroncada a la platja
Publicat al blog Cinc Homes a Casa del Criatures del Diari Ara
Avui m’ha caigut una esbroncada a la platja. He arribat amb els nens i el lot de platja més minimalista que us podeu imaginar: una tovallola. La japonesa de l’odre estaria orgullosa de mi. He decidit viure al límit i ja fa uns anys que he optat per no portar ni joguines, ni pilotes, ni flotadors, ni res. Banyadors posats, crema solar posada i xancletes als peus. Res més. La màgia de l’ordre.
Però hi ha gent que té necessitat d’objectes materials. En concret dos avis que estaven asseguts a les seves cadires (llegint i fent ganxet) i tenien dues tovalloles perfectament esteses a terra. Per fer la croqueta, suposo. Els avis en qüestió es reserven el lloc a primera hora i baixen amb esquadra i cartabó per alienar la tovallola amb els astres. Les tenen tan llises que ni amb keratina.
Però el desastre estava a pocs segons de canviar el seu plàcid dia de platja. El meu fill petit, descalç, ha gosat desafiar la perfecció i trepitjar els tovalloles dels avis. Totes dues. I deixar petjadetes de sorra per damunt. Un drama. De sobte la senyora s’ha aixecat i amb el dit alçat m’ha dit de tot. Ho sé, jo també flipava. M’ha dit que les mares d’avui som unes “fresques”, que no mirem res i que això abans no passava perquè cap dels seus quatre fills hauria trepitjat MAI una tovallola aliena. L’Adrià (11 anys) ja tenia el peu aixecat per reincidir en la trepitjada i l’he fulminat amb la mirada. Ara no.
Però de sobte, com el miracle de les aigües separades, han arribat altres mares anònimes i m’han defensat. Que si la platja és familiar, que si no volen sorra que no vagin a l’era. Avui he vist que les mares d’avui estem més convençudes que mai que ens hem de fer costat. Que no tenim fills perfectes perquè embruten i no creuen a la primera però no passa res. No estem disposades a acceptar esbroncades gratuïtes, prou feina tenim per arribar a tot com perquè ens facin sentir malament per petits incidents sense cap importància.
Si aquest estiu us embruten la tovallola, us cau un cop de pilota o us esquitxen, tingueu paciència. Potser sí que a vegades els pares estem distrets, però ja us dic jo que la majoria de vegades els tenim l’ull a sobre. A mi ja m’està agafant fins i tot complex de coreògrafa de tant comptar els fills: un, dos, tres, quatre, un, dos, tres, quatre.
Gaudiu de l’estiu #bonesMares. Ho hem de gaudir perquè fins els 12 de setembre, queda moltíssim 🙂
Fa mil anys que no em compro res per mi
Publicat al blog Cinc Homes a Casa, del Criatures del Diari Ara.
La frase no és meva, és d’una de les meves millors amigues, la Lourdes, mare de tres fills de 7, 5 i 2 anys. Sí, una feinada. El cas és que l’altre dia el grup de whatsapp de les amigues es va omplir d’imatges estiuenques de les vacances i dels nens a la platja. L’observadora del grup, la Montse, es va fixar en el bikini de la Lourdes que va resultar que era de quan va néixer la seva primera filla.
I la resposta de la Lourdes “fa mil anys que no compro res per mi” em va fer pensar que això de tenir fills implica donar-se molt i en concret donem el més valuós que tenim, el temps.Per això, quan arriben els fills, valorem més que mai tenir temps per nosaltres. Temps per llegir, per sopar tots dos, per anar al teatre o per comprar un banyador.
Em sembla que la depressió post part que moltes hem patit, no té res a veure amb el nadó que arriba, sinó amb la dona que marxa. De sobte fas coses que mai sabies que faries: parlar de còlics, triturar fruita, saber de memòria les dosis de Dalsy, comprar en botigues de roba infantil que abans no miraves ni de reüll. És un canvi tan bèstia, que costa adaptar-se al nou rol, i tant que costa.
D’un dia per l’altre deixem fins i tot de tenir nom per acabar a les agendes telefòniques d’altres mares que ens registren com “mare de l’Albert”. Si la conciliació laboral és un repte, encara ho és més la personal, la conciliació que busca l’equilibri entre ser mare i seguir sent qui sempre has estat.
Per sort, de sobte arriba un dia que es canvia de xip. Els nens es fan una mica més grans i el temps va tornant, en comptagotes, però va tornant. I tornes a fer coses que et fan ser tu: fas ioga, et fas les ungles, fas vida social o tornes a llegir a les nits sense que es tanquin els ulls a la primera línia. Coses que t’agraden i que sempre t’han agradat i que potser, havies aparcat.
I t’adones que els fills et fan molt feliç però no és l’únic que et fa feliç. Que estrenar bikini o passar un parell d’hores sense nens són petites coses que ens carreguen d’energia i ens ajuden a encarar els dies complicats, els dies on arribar a tot ens fa bola.
Gaudiu dels nens aquests dies i busqueu temps per vosaltres, els 365 dies de l’any. Bon estiu!
Tinc un fill youtuber
Només em faltava això, tenir un fill youtuber. Quan l’Adrià va fer deu anys em va dir que volia tenir un canal de youtube i que per l’aniversari li “regalés” el canal. Li vaig obrir i aquí el teniu, analitzant cada aplicació d’edició de vídeos per fer-se una portada i posar rètols amb música al canal. Mira mama, em deia l’altre dia al supermercat, aquest nen em mira molt, crec que m’ha reconegut de youtube. Segur que sí. Tenint en compte que només té 50 subscriptors i que quasi tots som els de casa, dubto molt que ja l’identifiquin pel carrer, però mai se sap.
A més, tot això de l’adoctrinament no ha funcionat en absolut a casa nostra i l’Adrià ha fet el canal en castellà. En castellà parlaràs? Sí, és per arribar al públic latino, em va dir. Qui és el públic latino? No ho sé, però els youtubers sempre els saluden i jo també ho vull fer. Doncs mira, que saludi. Potser deixaré de ser “aquella que té tants fills” per passar a ser la mare d’una estrella digital. O millor, un influencer. Encara farem la primera pela amb això del fill youtuber.
No sé si esteu tots una mica igual, però el meu fill gran (que ja en té 11) vol començar a estar actiu a les xarxes socials. A part de youtube, també mira molt l’instagram i escriu whatsapps a les àvies. Jo em pensava que tot això passaria quan comencés l’ESO però em sembla que tot va molt més ràpid i si esperem a secundària per educar-los en les xarxes socials, estem fent tard.
També hi ha l’opció (de molts) de dir amb orgull i satisfacció “els meus fills no tenen mòbil ni el tindran fins que acabin batxillerat” o alguna exageració per l’estil. De debò? Potser sí que complirem la promesa i ens mantindrem ferms en aquesta decisió, però penso que tenir-los al marge del món digital és un error. És com no deixar-los cuinar per por que es cremin o que no aprenguin a anar en bicicleta per por que caiguin. Ensenyem-los a cuinar, agafem-los fort amb la bici i eduquem-los en el bon ús de l’entorn digital. Hi hem de dedicar temps perquè no els passi com a nosaltres que tot aquest excés d’informació ens ha agafat desprevinguts i ara en fem un abús en comptes d’un bon ús.
De tot això en parlaré aquest 27 de febrer a les 20:00 al Centre de Llorenç del Penedès. Si sou del Penedès o rodalies us hi espero. Podem compartir experiències i parlar dels fills youtubers que acaben les frases dient “fes-me un like si t’ha agradat i no oblidis la subscripció al canal”.