No us podeu imaginar el que suposa preparar el Nadal amb quatre fills menors de 9 anys rondant per casa. Estan en un estat eufòric gairebé adolescent i a nosaltres ens falten dies per a tantes coses. S’acumulen els festivals de Nadal de l’escola (n’hem tingut tres i en dies diferents), l’exhibició del curs de natació, el sopar de l’esplai i buscar com desesperats el centre de comandaments de la Patrulla Canina. Si teniu fills petits, ja sabeu de què va.
La llista de feines nadalenques és eterna: fer figures de plastilina per al pessebre de l’escola, decorar la casa, preparar els amics invisibles, vestir al gran de xinès, ajudar-los a preparar exàmens. I si a sobre has d’anar de botigues amb ells, el suplici arriba al nivell màxim de l’escala Richter d’estrès nadalenc. Quan vaig a llocs amb molta gent em sento com una coreògrafa que em comptes de contar els passos de ball va contant els fills: un, dos, tres, quatre; un, dos, tres, quatre. Això sí, he desenvolupat una visió panoràmica que ni el Trueba, tu.
Ja sé que renegar de les festes és mainstream i que a tothom li agrada malparlar de la roda consumista, de les sobretaules eternes i dels whatsapps en cadena on un gat horrorós et diu alguna cosa nadalenca. Però ha aquest any he decidit ser alternativa, deixar de queixar-me i dir obertament que m’encanta el Nadal. Perquè quan veig els fills deixant mandarines al tió o col•locant els Reis d’Orient en filera per anar cap a Betlem, és impossible no il•lusionar-se.
L’any passat esperant els Reis, l’Adrià em va dir “estic tan nerviós que em fa mal la panxa i tot”. I tots sabem com n’és de bonic sentir aquest pessigolleig de la nit de Reis, el neguit de la vigília d’un gran viatge o els nervis del primer petó. Tornem-nos a il•lusionar amb les festes de Nadal, i fem que els pessigolleig que suposa gaudir de les coses petites i de les estones en família ens duri els 365 dies de l’any. Bones Festes!
