Sant Tornem-hi. Les primeres setmanes de tornada a l’escola haurien de convalidar com pujar a la Pica d’Estats o unes quantes etapes del camí de Santiago. De debò, quins dies més intensos. Ja quasi havia oblidat el que era fer classe amb la mascareta on a mesura que parles vas perdent l’aire i la mascareta es mou com si fos la boca d’un peix. Ens sua el bigoti i aviat ens tornaran a sortir grans a la barbeta. Però la realitat és que els alumnes es queixen poc (o gens) de les mascaretes i han arribat carregats de llibretes noves de colors lluents com les seves mirades.
Per això, per començar amb energia el nostre tercer curs en pandèmia (sí, ja el tercer) us vull proposar algunes lectures que parlen de mestres, mestres d’aquells que et remouen el cor. Per aquells dies on estem esgotats i val la pena parar per pensar en tot el que estem fent en aquest context tan atípic. Una època de la que som ben conscients que de tot el que els ensenyem el que menys retindran en un futur, és el temari.
Els dimarts amb en Morrie. Mitch Albon.
Poc es parla de l’amistat que es crea entre alumnes i professors més enllà de les aules. L’autor del llibre, en Mitch Albon, va decidir dedicar els dimarts a visitar el seu antic mestre que es trobava greument malalt. Tots dos comparteixen aprenentatges i reflexions sobre la vida. Un relat directe i emocionant que et remou i on queda clar que hi ha professors que et marquen per sempre. I això és una de les coses més boniques d’aquesta professió, que el mestre mai sap quan acaba la nostra influència i la d’en Morrie encara ara perdura en el temps. Cada dimarts és un regal.
Us vull explicar una cosa. Bea Galán.
Aquest llibre recull les cartes que la professora Bea Galán va penjar al drive dels seus alumnes durant el confinament. Tot un testimoni de com es van viure aquells dies, les primeres classes on line, l’enyorament que tots plegats teníem del tracte presencial i de les converses amb alumnes. L’autora els parla amb calma, recorda moments a l’aula, anècdotes i en definitiva és un relat que ens fa sentir propers i identificats. Un text optimista que transmet ganes de seguir ensenyant i aprenent i que no podreu parar de llegir.
Passi-ho bé, senyor Chips. James Hilton.
L’autor ha volgut fer un homenatge a la memòria del seu pare que havia estat mestre i director d’escola. El bo d’en Chips és un mestre respectable, exigent i a la vegada proper i afable. El millor és que a banda de la visió com a mestre ens expliquen detalls de la seva vida personal, del seu patiment. I això és molt important perquè encara que a l’aula no es noti, tots els mestres tenim les nostres pròpies tempestes. I tots els mestres segur que tenim una història que, com la del senyor Chips, valdria la pena de ser explicada.
Aprendre a morir per poder viure. Xavi Argemí.
Aquesta no és la història d’un mestre, és la d’un alumne. Perquè en Xavi, malalt de distròfia muscular, ha deixat de fer moltes coses però mai ha parat d’estudiar. És un llibre molt positiu (no feu cas del títol) que podeu llegir amb els alumnes per prendre consciència que sí, que hi ha dies molt difícils, però sempre hi ha alguna cosa que ens motiva per tirar endavant. I sempre amb molt sentit de l’humor.
Molt bon curs a tothom!
