No m’agrada gens el fred ni la roba d’hivern. Però sí que m’agraden molt les vacances de Nadal perquè no cal pensar massa plans i tots estan contents si es queden a casa veient una pel·li o jugant. De totes maneres us deixo 5 idees per aquest pont o per les festes.

Continue reading “5 idees per aquestes vacances” »

Aquest estiu vull llegir molt.  El curs és molt intens i moltes vegades o bé no trobo el temps o no trobo el llibre que m’enganxi. Siguem sincers, quan no estem llegint gaire és perquè el llibre no ens atrapa prou. Si el text ens captiva, el temps surt sol i l’esgarrapem d’on sigui.

Jo aquests dies llegeixo a la Dolores Redondo (sí, ja sé que vaig tard) perquè m’ho guardava per l’estiu i perquè teníeu raó: enganxa molt.  És el típic llibre per les tardes llargues de cafè amb gel a la terrassa.  La trama és ràpida, té molt diàleg i la història de la detectiu Amaia Salazar passa sola.

Aquí us deixo uns quants llibres que m’han agradat aquest any i així aprofiteu les vacances per carregar la maleta de lectures.

Reconec que estic hiperconnectada. Llegeixo les versions digitals del diari (ni recordo el darrer cop que vaig comprar un diari en paper), llegeixo infinitat de blocs i sóc addicta a Catorze. Cultura Viva. M’encanten els vídeos del TED i les fotos de les “blogueres” de moda de l’instagram. Però com podem conviure amb tantíssima informació a la butxaca? Com ser un bon exemple per als nostres fills i que ells facin un bon ús de les pantalles?

Aquest ha estat el tema del darrer programa de l’any Ràdio Estel. Un programa dedicat a l’educació digital (anava a escriure “noves tecnologies”, però és absurd seguir dient que internet és nou) i a les xarxes socials i on hem entrevistat a la Gemma Codina, orientadora familiar i la cap de tecnologia de l’Escola La Vall, que ens ajuda a educar els fills en la seva identitat digital, a fer-ne un bon ús i gestionar millor el temps que passem davant les pantalles. La podeu escoltar a partir del minut 40.

També aprofito per recomanar el llibre “Vivir en modo avión”. El vaig llegir just quan preparava el programa i és una ajuda per aquells que, com jo, necessitem desconnectar una mica de tot. L’autor parla dels riscos físics i psicològics de l’excés d’informació que ens envolta, de la importància d’apagar el mòbil a la nit i dels nombrosos espais de descans , oci i restaurants (els break free) que ja prohibeixen directament l’ús del telèfon. Sí, anar a dinar fora i no fer fotos dels plats, és possible.

Què heu llegit aquest any? la veritat que no en tinc ni idea. Abans quan anava amb el Rodalies veia les portades dels llibres de tot el vagó i sempre m’hi fixava. Ara tothom mira el telèfon i la meva part xafardera enyora molt no saber què llegeixen els meus companys de viatge. Torneu a llegir al tren si us plau.

El que sí us diré és què he llegit jo perquè m’agrada molt fer llistes i cada any en faig una amb els llibres que llegeixo (aquest any 31) . El 2015 m’ha permès dedicar molt temps a la lectura gràcies a la baixa del Marc i perquè durant tot l’embaràs vaig patir insomni i vaig acabar llegint fins les tantes. No us atabalaré amb la llista dels 31, però potser esteu pensant en demanar llibres als Reis i us va bé tenir una opinió dels més populars, els que trobareu als llocs destacats de qualsevol botiga.

També això passarà. Només el títol ja és bonic. Està tan ben escrit que no es nota ni que estàs llegint. La protagonista acaba de perdre a la mare i decideix marxar a Cadaqués com a teràpia. És d’aquells llibres amb frases per apuntar però que no és gens cursi ni ensucrat, sinó que barreja el drama amb ironia.

El atelier de los deseos. És de la mateixa autora del llibre La gente feliz lee y toma café. Els dos llibres els he trobat genials. El de l’atelier planteja el fet d’arriscar-ho tot per fer realitat el que vols a la vida, en aquest cas és cosir. El vaig recomanar a la meva amiga Elena i el va llegir en una nit.

El lector del tren de les 6:27. Les històries de gent corrent són extraordinàries. El protagonista cada matí llegeix en veu alta fragments de llibres a l’atzar als seus companys del tren. Fins que es troba un pendrive amb relats que li capgiren la vida. “El lector” és un conte llarg (es llegeix en dues hores, anada i tornada a Sants) i la part on busca a l’escriptora anònima propietària del pen, és brutal.

La noia del tren. El llibre de l’any, diuen. El vaig llegir a l’hospital després de tenir el Marc i reconec que em vaig enganxar molt tot i que la història no té res d’original. Molta gent m’ha dit que no li ha agradat però estem tots d’acord que un cop el comences, el llegeixes ràpid. El millor és el personatge de la noia del tren: alcohòlica, acomplexada, deprimida. Ella m’ha agradat molt, el llibre, doncs justet.

Soy Pilgrim. Una novel·la d’espies, d’aquelles amb capítols curts que cada vegada et deixen més fronts oberts. A l’estil Dan Brown però més realista i de to periodístic. El relat és trepidant però el llibre té 1.000 pàgines i potser això us fa enrere.

El tiempo en un hilo. És un llibre de memòries per als que us agraden les històries en primera persona. A mi m’ha arribat molt el relat de la Maruja, una professora de l’IESE de Barcelona i mare de família que explica les dues grans crisis de la seva vida: la separació i la malaltia. Tot i que no és un llibre gaire conegut us el recomano perquè el vaig llegir fa un parell de setmanes però encara hi penso.

Ashford Park. És el darrer llibre que em va recomanar la meva amiga Cati (que es va morir l’any passat) i l’estic llegint aquests dies. Entre Manhattan, Londres i Àfrica la història és d’estil Downtown Abbey. Em recorda una mica El tiempo entre costuras. No l’he acabat perquè me l’estic fent durar. Potser perquè quan el llegeixo em sento una mica més propera a ella.

El tema de l’amistat m’encanta. Fa poc vaig llegir el blog “Mecanoscrits” d’en Ferran Muñoz i deia que “si l’amistat cal regar-la és que no és amistat”. I em va fer pensar molt en el fet que els amics de debò són una mica cactus, són de secà. No cal regar massa per saber que hi són però quan regues… és fantàstic.

De tot això n’he parlat avui amb en Xavier Sanjuan a Calafell Ràdio i sobretot hem donat pautes perquè els fills també siguin bons amics. Regla número 1: els pares no som els seus amics. Pot haver-hi tot el bon rotllo i la comunicació que volguem, però no som amics. D’amics a la vida n’hi ha molts, venen i van, marxen o s’hi queden. Ser pares és irremplaçable i infinitament més important. Els pares posen límits, sovint et fan plorar, et diuen el que no vols sentir i aquests sí que, passi el que passi, sempre hi són.
Educar en l’amistat permet ser generós, donar-se als altres, tenir paciència, ser lleial, no malparlar de l’altre. Sovint volem que els fills siguin bones persones, bons treballadors o que treguin bones notes. Però formar-los per ser bons amics també és vital perquè l’amistat et millora no només psicològicament sinó també físicament. És molt fàcil empatitzar amb els mals moments que passa l’altre però, sentir-te feliç quan a un amic li van bé les coses, és un gran exercici de generositat que és bo que aprenguin de ben petits. Cal que visquin la felicitat de portes enfora: a ser feliços quan els altres ho són i sense pensar tant en un mateix.

Una trucada de veu inesperada et pot canviar el dia. O tenir un amic fluorescent, aquell que brilla quan a la vida tot és de color negre. O que la distància en quilòmetres no sigui cap problema per sentir-te al costat d’algú.

Us deixo l’enllaç de la conversa sobre l’amistat i un llibre per aprofundir sobre el tema. Es diu “Teixint el tapís de l’amistat” de l’editorial Meteora. L’autora és una mestra i orientadora familiar, Victòria Cardona, que fa un text àgil i amb molts exemples que ens ajuden a que el tapís de l’amistat sigui un teixit resistent al pas del temps. Una bona idea per regalar als vostres “amics invisibles” d’aquestes festes.