Torneu a llegir al tren, si us plau
Què heu llegit aquest any? la veritat que no en tinc ni idea. Abans quan anava amb el Rodalies veia les portades dels llibres de tot el vagó i sempre m’hi fixava. Ara tothom mira el telèfon i la meva part xafardera enyora molt no saber què llegeixen els meus companys de viatge. Torneu a llegir al tren si us plau.
El que sí us diré és què he llegit jo perquè m’agrada molt fer llistes i cada any en faig una amb els llibres que llegeixo (aquest any 31) . El 2015 m’ha permès dedicar molt temps a la lectura gràcies a la baixa del Marc i perquè durant tot l’embaràs vaig patir insomni i vaig acabar llegint fins les tantes. No us atabalaré amb la llista dels 31, però potser esteu pensant en demanar llibres als Reis i us va bé tenir una opinió dels més populars, els que trobareu als llocs destacats de qualsevol botiga.
També això passarà. Només el títol ja és bonic. Està tan ben escrit que no es nota ni que estàs llegint. La protagonista acaba de perdre a la mare i decideix marxar a Cadaqués com a teràpia. És d’aquells llibres amb frases per apuntar però que no és gens cursi ni ensucrat, sinó que barreja el drama amb ironia.
El atelier de los deseos. És de la mateixa autora del llibre La gente feliz lee y toma café. Els dos llibres els he trobat genials. El de l’atelier planteja el fet d’arriscar-ho tot per fer realitat el que vols a la vida, en aquest cas és cosir. El vaig recomanar a la meva amiga Elena i el va llegir en una nit.
El lector del tren de les 6:27. Les històries de gent corrent són extraordinàries. El protagonista cada matí llegeix en veu alta fragments de llibres a l’atzar als seus companys del tren. Fins que es troba un pendrive amb relats que li capgiren la vida. “El lector” és un conte llarg (es llegeix en dues hores, anada i tornada a Sants) i la part on busca a l’escriptora anònima propietària del pen, és brutal.
La noia del tren. El llibre de l’any, diuen. El vaig llegir a l’hospital després de tenir el Marc i reconec que em vaig enganxar molt tot i que la història no té res d’original. Molta gent m’ha dit que no li ha agradat però estem tots d’acord que un cop el comences, el llegeixes ràpid. El millor és el personatge de la noia del tren: alcohòlica, acomplexada, deprimida. Ella m’ha agradat molt, el llibre, doncs justet.
Soy Pilgrim. Una novel·la d’espies, d’aquelles amb capítols curts que cada vegada et deixen més fronts oberts. A l’estil Dan Brown però més realista i de to periodístic. El relat és trepidant però el llibre té 1.000 pàgines i potser això us fa enrere.
El tiempo en un hilo. És un llibre de memòries per als que us agraden les històries en primera persona. A mi m’ha arribat molt el relat de la Maruja, una professora de l’IESE de Barcelona i mare de família que explica les dues grans crisis de la seva vida: la separació i la malaltia. Tot i que no és un llibre gaire conegut us el recomano perquè el vaig llegir fa un parell de setmanes però encara hi penso.
Ashford Park. És el darrer llibre que em va recomanar la meva amiga Cati (que es va morir l’any passat) i l’estic llegint aquests dies. Entre Manhattan, Londres i Àfrica la història és d’estil Downtown Abbey. Em recorda una mica El tiempo entre costuras. No l’he acabat perquè me l’estic fent durar. Potser perquè quan el llegeixo em sento una mica més propera a ella.
- Published in LLIBRES
Un any sense despeses: deixar de comprar per tonar a connectar
Us imagineu un any sense gastar res? Deixar de comprar durant 365 dies? Doncs aquesta és la història dels Dannemiller, un matrimoni amb dos fills que han decidit passar un any sense comprar res per tornar a connectar com a família. El que va començar com un experiment els ha suposat un canvi de vida total: més temps per cuinar, per estar amb amics, per llegir lectures pendents, per fer esport. Reconeixen que no va ser fàcil i el pare, l’Scott, el primer mes fins i tot es va engreixar (deixar de comprar s’assembla a deixar de fumar!). Però després d’una primera fase difícil, es van sentir alliberats i van sortir de la roda de hàmster consumista on tots estem rodant.
He llegit la seva experiència i fa pensar molt. Realment els fills sempre demanen i constantment cal dir no al seu afany consumista. Els que sou pares ho sabeu: no xiclets, no zomlins, no joguina, no, no, no. Els Dannemiller veien que els fills no paraven de demanar sense límit coses que realment no necessitaven. Van dir prou i van passar un any on només van comprar (a banda de menjar) unes sabates d’esport i unes entrades per anar junts a veure un partit d’hoquei. Fins i tot van destinar els diners dels aniversaris a obres benèfiques.
Us deixo l’enllaç de la secció “Fem família” on parlo d’aquest llibre i de la nostra necessitat de comprar impulsats per el Black Friday, el CyberMonday i tot el que s’inventen per fer-nos gastar. Sobretot reflexionem de cara a les festes de Nadal. Fem neteja del que no volem, col•laborem amb Creu Roja i Càrites i regalem amb seny. I que a la carta als Reis mai falti un bon llibre (he recomanat Wonder, de JR Palacio), un joc de taula i alguna activitat per fer tots junts en família. I a partir d’ara a l’hora de fer una despesa, fem una mica com els Danneiller i pensem “realment ho necessito?”.
Gastar menys. Viure més.
Les 7 coses que he après de la Cati
Tenir la Cati a la meva vida és una sort. I parlo en present perquè ella ja no hi és però el que em va ensenyar ho recordo i aplico cada dia. A la Cati ja no la tinc al costat però la tinc a dins. Darrerament hi penso molt per diferents motius: estic llegint un llibre que em va recomanar ella (Ashford Park) i aviat farà un any que es va morir. He pensat en les coses que em va ensenyar i he decidit que les volia compartir. Continue reading “Les 7 coses que he après de la Cati” »
Entrevista a Family Insight
La revista Family Insight de l’Institut d’Estudis Superiors de la Família em va fer una entrevista com a exalumna del postgrau d’Educació Familiar de la Universitat Internacional de Catalunya. La meva experiència sobre el màster i els reptes de la família del segle XXI van ser els temes principals que vaig tractar amb la periodista Consuelo León.
VEURE LA PUBLICACIÓ- Published in FAMÍLIA
Cal fer deures després de l’escola?
És important que els nens reforcin allò que han après a casa? o bé un cop acaben les classes cal que descansin i es dediquin a jugar i a estar en família?
El tema dels deures sempre és polèmic però jo defenso que es faci feina a casa. Hi ha activitats que són molt procedimentals, com per exemple l’escriptura. Per escriure bé s’ha d’escriure molt i reescriure més. El que sí que és urgent és tenir uns horaris més racionals de feina i de vida. A les vuit de la tarda, després d’una jornada de 12 hores d’activitat és molt difícil posar-se a fer deures del tipus que siguin.
La meva opinió sobre els deures a casa la trobareu en aquest enllaç.
- Published in RÀDIO