Reconec que estic hiperconnectada. Llegeixo les versions digitals del diari (ni recordo el darrer cop que vaig comprar un diari en paper), llegeixo infinitat de blocs i sóc addicta a Catorze. Cultura Viva. M’encanten els vídeos del TED i les fotos de les “blogueres” de moda de l’instagram. Però com podem conviure amb tantíssima informació a la butxaca? Com ser un bon exemple per als nostres fills i que ells facin un bon ús de les pantalles?

Aquest ha estat el tema del darrer programa de l’any Ràdio Estel. Un programa dedicat a l’educació digital (anava a escriure “noves tecnologies”, però és absurd seguir dient que internet és nou) i a les xarxes socials i on hem entrevistat a la Gemma Codina, orientadora familiar i la cap de tecnologia de l’Escola La Vall, que ens ajuda a educar els fills en la seva identitat digital, a fer-ne un bon ús i gestionar millor el temps que passem davant les pantalles. La podeu escoltar a partir del minut 40.

També aprofito per recomanar el llibre “Vivir en modo avión”. El vaig llegir just quan preparava el programa i és una ajuda per aquells que, com jo, necessitem desconnectar una mica de tot. L’autor parla dels riscos físics i psicològics de l’excés d’informació que ens envolta, de la importància d’apagar el mòbil a la nit i dels nombrosos espais de descans , oci i restaurants (els break free) que ja prohibeixen directament l’ús del telèfon. Sí, anar a dinar fora i no fer fotos dels plats, és possible.

Què heu llegit aquest any? la veritat que no en tinc ni idea. Abans quan anava amb el Rodalies veia les portades dels llibres de tot el vagó i sempre m’hi fixava. Ara tothom mira el telèfon i la meva part xafardera enyora molt no saber què llegeixen els meus companys de viatge. Torneu a llegir al tren si us plau.

El que sí us diré és què he llegit jo perquè m’agrada molt fer llistes i cada any en faig una amb els llibres que llegeixo (aquest any 31) . El 2015 m’ha permès dedicar molt temps a la lectura gràcies a la baixa del Marc i perquè durant tot l’embaràs vaig patir insomni i vaig acabar llegint fins les tantes. No us atabalaré amb la llista dels 31, però potser esteu pensant en demanar llibres als Reis i us va bé tenir una opinió dels més populars, els que trobareu als llocs destacats de qualsevol botiga.

També això passarà. Només el títol ja és bonic. Està tan ben escrit que no es nota ni que estàs llegint. La protagonista acaba de perdre a la mare i decideix marxar a Cadaqués com a teràpia. És d’aquells llibres amb frases per apuntar però que no és gens cursi ni ensucrat, sinó que barreja el drama amb ironia.

El atelier de los deseos. És de la mateixa autora del llibre La gente feliz lee y toma café. Els dos llibres els he trobat genials. El de l’atelier planteja el fet d’arriscar-ho tot per fer realitat el que vols a la vida, en aquest cas és cosir. El vaig recomanar a la meva amiga Elena i el va llegir en una nit.

El lector del tren de les 6:27. Les històries de gent corrent són extraordinàries. El protagonista cada matí llegeix en veu alta fragments de llibres a l’atzar als seus companys del tren. Fins que es troba un pendrive amb relats que li capgiren la vida. “El lector” és un conte llarg (es llegeix en dues hores, anada i tornada a Sants) i la part on busca a l’escriptora anònima propietària del pen, és brutal.

La noia del tren. El llibre de l’any, diuen. El vaig llegir a l’hospital després de tenir el Marc i reconec que em vaig enganxar molt tot i que la història no té res d’original. Molta gent m’ha dit que no li ha agradat però estem tots d’acord que un cop el comences, el llegeixes ràpid. El millor és el personatge de la noia del tren: alcohòlica, acomplexada, deprimida. Ella m’ha agradat molt, el llibre, doncs justet.

Soy Pilgrim. Una novel·la d’espies, d’aquelles amb capítols curts que cada vegada et deixen més fronts oberts. A l’estil Dan Brown però més realista i de to periodístic. El relat és trepidant però el llibre té 1.000 pàgines i potser això us fa enrere.

El tiempo en un hilo. És un llibre de memòries per als que us agraden les històries en primera persona. A mi m’ha arribat molt el relat de la Maruja, una professora de l’IESE de Barcelona i mare de família que explica les dues grans crisis de la seva vida: la separació i la malaltia. Tot i que no és un llibre gaire conegut us el recomano perquè el vaig llegir fa un parell de setmanes però encara hi penso.

Ashford Park. És el darrer llibre que em va recomanar la meva amiga Cati (que es va morir l’any passat) i l’estic llegint aquests dies. Entre Manhattan, Londres i Àfrica la història és d’estil Downtown Abbey. Em recorda una mica El tiempo entre costuras. No l’he acabat perquè me l’estic fent durar. Potser perquè quan el llegeixo em sento una mica més propera a ella.