Article publicat al blog Cinc Homes a Casa del Criatures del Diari Ara.

D’entrada dir-vos que defenso els mestres a capa i espasa i que s’ho mereixen tot i més. Això que quedi clar, eh? Considero que sempre és bonic tenir un detall amb aquells que ens fan la vida més fàcil: mestres, infermeres, els monis d’esplai o la bibliotecària que et coneix els gustos i et guarda les novetats.

Li pots fer un regal? I tant. Que el mestre ha estat pare? Doncs es regala un conjuntet per al nadó. Que el nostre nen li vol portar un rosa per Sant Jordi a la senyoreta? Endavant. Que han operat la profe de mates? li fem arribar unes flors.

100% a favor.

Ara, estic completament en contra d’aquest sistema actual on hem deixat de fer un regal i hem passat a posar 5 euros (en el millor dels casos)  al Nadal i al juny a través del whatsapp. Sense implicar-nos i a vegades sense ni tan sols saber ni què s’ha regalat. I sincerament, estic en contra d’aquest sistema de regalar “perquè toca a final de curs”.

Per què no vull fer un regal (el mes de juny)?

1. És una font de conflictes. I això ho sabeu perquè els vostres whatsapps treuen fum hi ha molts punts de vista diferent. Teniu les mares que volen fer alguna cosa ben emotiva i que sigui un record o bé els que volen fer un regal físic o una experiència encapsada. Posar-se d’acord implica infinitat de missatges que ens fan perdre molt temps i on al final ho acceptem tot per tal de matar ràpid el tema.
2. S’ha passat de fer d’un detallet a un regal de 3 xifres. I això sabeu que en molts casos és així. És una bogeria, però és així.
3. Ens fa pànic que el nom del nostre fill no surti a la targeta.Aquesta és una realitat. A banda de fer el regal sovint es fa una targeta amb el nom dels que “han pagat”. I la nit abans acabes amb malsons pensant que el nom del teu serà l’únic que no hi apareix i et venen imatges del cobrador del frac.
4. Hi ha gent a qui no li va bé. Gent que sí que li ve d’aquests cinc euros i quan comença el tema del regal comencen a patir o ho acaben pagant per compromís (o pel punt 3). I molts tenim molts fills i el regal dels mestres es va encarint.
5. Nosaltres no comprem el regal. I crec la gràcia de fer un regal és pensar en l’altre. És aquella teoria de l’instant previ, del molt que ens agrada gaudir de les coses abans que passin. L’instant previ a l’estiu, l’instant abans d’un petó, el minut abans d’obrir un regal. Anar-ho a comprar i preparar-ho és la gràcia de regalar. I això només ho viuen el parell de mares encarregades i la resta ens ho mirem de lluny. Es perd completament el sentit de regalar per fer feliç als altres.

Em sembla que els grups de whatsapp de pares s’han carregat aquesta màgia. Per tant, regaleu al mestre el que us vingui de gust: un llibre, fruita del vostre hort, una postal per Nadal, un detall fet a mà. I si no és al juny serà a l’abril. O potser mai regaleu res al mestre. I què. A vegades, un somriure al matí o una frase de suport en una reunió de pares ens fan més feliços que una “box” d’anar a sopar. Saber que els pares hi sou i hi confieu, és el que compta.

Feu el regal que us surti del cor i no del whataspp.

Article publicat al blog Cinc Homes a Casa del Criatures del Diari Ara:

Les mares de nois tenim una complicitat especial. Som aquelles que suportem infinitat de vegades la frase de… i què? no anireu a buscar la nena? i us ho dic jo que només tinc nois. Quatre nois. Amb el primer és igual el sexe, que vingui bé. El segon va permetre valorar en positiu les facilitats logístiques de la repetició: jugaran molt junts i aprofitaràs la robeta. Tot en ordre. Però el tercer noi ja va implicar cares consternades. Un altre nen? vols muntar un equip de bàsquet? O bé. tranquil·la, ells ja et portaran les nenes (per cert, algú entén aquesta frase? vol dir les joves? o les nétes?)

 I va arribar el quart. I amb el quart el drama va ser màxim. Gairebé no gosava a dir que era nen, un altre nen. Aquí ja es van congelar els somriures i la conclusió va ser que “no sabem fer nenes”.  Quasi ningú em felicitava i això que amb el darrer fill vaig estar especialment feliç. No sé si a les que només teniu noies us passa el mateix però ja us dic jo que a les mares de nois ens donen molta canya amb el tema “la nena”.

I com ens identifiquem les mares de nois?

–  Som les que sabem que no ens perdonaran ni un àpat. Trobo que els nens mengen molt, no? quan encara em torna l’allioli de la calçotada on hem anat, ells ja pensen en el sopar. Què soparem avui mama? Soparem aviat? és que avui no hem berenat. Són un pou sense fons.

– Les que vivim entre legos i calçotets. Mirem de reüll la roba de nena i no en tenim ni idea de Fronzens o Lunas. Les mares de nois sobrevivim amb texans, sabatilles i plantilles per evitar l’olor de peus.

– Som les que els eduquem perquè el dia de demà gestionin ells la seva roba bruta. I això ho dic per la frase de l’Albiol on deia (en referència a les urnes) que la seva DONA té una cistella igual per la roba bruta.  Les mares de nois ens esforcem cada dia perquè posin la roba al SEU cistell i que mai, mai, mai creguin que la roba (o qualsevol altra feina de la llar) és responsabilitat d’una dona.

– Som les  que  potser volíem una nena però que ara no els canviaríem per cap nena del món. Encara que tota la vida haguem d’aguantar els pesats de torn preguntant per la nena,  nosaltres sabem que com ens estimen els nostres fills, no ens estimarà mai ningú. Aquests sí que són  els homes de la nostra vida.

Article publicat al blog Cinc Homes a Casa del Criatures del Diari Ara.

M’encanta sopar amb amigues. Diria que és la millor teràpia per sobreviure a la feina, a la vida i a les llargues jornades on és impossible conciliar res. Quan et sembla que ja no pots més i que el millor pla és empijamar-se i dormir d’una tirada arriba un sopar d’amigues que et recorda que no, que el millor pla sempre és riure fins les tantes. 

I sí, no ens enganyem, quedar ens fa un pal que no vegis. Mai trobem data, mai ens quadra a totes. Intercanviem molts missatges en un grup on hi tenim la que pot sempre, la que no pot mai i la que no diu res fins que ja està tot lligat. Arriba un punt que penses que serà impossible encaixar-ho però finalment, després de les respectives emoticones d’aplaudiments i flamenques, tenim lloc i data.

Durant tota la setmana esperem la trobada. Però arriba el dia assenyalat i per algun estrany motiu ens entra una mandra infinita perquè la setmana a la feina ha estat de bojos o tenim un fill una mica tou. I si dic que no puc? Al final, sense ganes d’arreglar-nos gaire, anem al sopar amb texans i amb la nota mental de tornar aviat a casa.

Per sort, ni tornem aviat ni estem tan cansades com ens fa creure la rutina. Després dels primers deu minuts on ens posem al dia, recuperem els temes de sempre i aparquem la feina, els fills i el mòbil.  I el més important, no només recuperem la connexió amb les amigues sinó que ens recuperem a nosaltres mateixes. Com diu la meva amiga Anna, ens hem inventat un món fet a mida on ens escapem de tot allò gris que ens envolta.

Als sopars d’amigues deixes de ser mare, esposa, filla, amant, administrativa o mestra. Deixes tots els rols per tornar a ser tu. Per riure’t de manera compulsiva i terapèutica de tu mateixa, dels grups de whats de mares, del nòvio de la universitat o de temes dels que ja has rigut mil vegades però encara et fan la mateixa gràcia o més. T’oblides que vas en texans o que fa sis mesos que no vas a la perruqueria. I què. Ara tot s’arregla amb un parell de filtres a les fotos.

I quan acaba el sopar totes diem convençudes això ho hauríem de fer més sovint i que no pot costar tant quedar.   Però és igual si triguem dos mesos o sis. Totes sabem que ni una sessió a un spa ni una marató de Netflix poden superar sentir-se estimada i envoltada d’amigues.

Article publicat al blog “Cinc homes a casa” de l’Ara Critaures.

L’altre dia en un sopar d’aquests d’estiu amb amics em van preguntar si no em feia mandra anar de vacances amb els nens. El més curiós és que molta gent m’ho pregunta i he volgut fer un recull de les observacions i comentaris (a vegades molt repetitius) que la gent ens fa a les famílies nombroses. Continue reading “No us fa mandra anar de vacances a les famílies nombroses?” »