Article publicat al blog Cinc Homes a Casa del Criatures del Diari Ara. 

Es lleva. I amb els ulls mig clucs, la roba arrugada i els llençols marcats, el nen que va sol al supermercat em demana diners i em pregunta què ha de comprar a part del pa. A vegades li dic de veu, a vegades li faig una llista. Primera part del repte: memoritzar. Ho va repetint com un mantra espiritual: pa, ous, iogurts, tomàquets; pa, ous, iogurts, tomàquets. I el darrer dia es va deixar el pa. Marxa cap al supermercat (el tenim a tres carrers) amb una bossa reciclada i amb el convenciment que això d’anar a comprar és el més normal del món. Perquè ho és.

Però resulta que no ho és tant. Que portem tot l’estiu rebent felicitacions sobre “quin nen tan espavilat” o “el teu fill està fet un artista”. El pare de la criatura quan va sentir  això de l’artista es va quedar tan parat que li va preguntar al caixer si ho deia perquè l’havia vist a youtube. Artista? Has vist algun vídeo d’ell? (Tinc un fill Youtuber, l’article aquí) “No! ho dic perquè ve a comprar cada dia!” Home, té 11 anys, i a casa som molts, només faltaria que no vingués.

Anar a comprar sol. Quin aprenentatge. Avançar pel passadís sense navegador i sense saber on estarà el producte de torn. Haver de preguntar quan no troba el que busca. Quedar-se fascinat davant aquella curiosa espècie de senyores que toquen un meló i tenen un radar intern que els diu: és bo. Com ho fan això del meló, mama?  Tan de bo ho sabés, Adrià. Pagar, esperar el canvi i mirar que estigui bé. Prendre decisions (he comprat dos paquets d’espirals que d’amanida de pasta en fem molta, està bé?) i arribar a casa carregat i satisfet quan veu que està tot bé.

Sabeu què? deixem-nos de quaderns de vacances. Una bona sessió de supermercat els fa treballar totes les competències bàsiques: lingüística, matemàtica, la relació amb l’entorn i tota la pesca. Crec que és una de les maneres més fàcils de fer-los sortir de la bombolla i tenir fills autònoms. De fet, després ens demanaran un mòbil i trobo incoherent  donar un telèfon a criatures que mai han anat a comprar el pa o no han tingut mai cap responsabilitat. Pas a pas, no?

El nen que va sol al supermercat també em va explicar que una senyora li va dir “que bé que ajudis a la mama”. No, no. El meu fill no m’ajuda a mi. Ens ajuda a tots. Ajuda al seu pare, ajuda als germans, s’ajuda a ell mateix. Ell mai ajudarà a ningú amb les feines domèstiques perquè és la seva responsabilitat, ara i sempre.

Publicat al blog Cinc Homes a Casa del Criatures del Diari Ara

I de sobte aquesta Pasqua, ens hem pogut escapar tots dos sols.

Quan vam comprar bitllets al mes de gener ja vam agafar els vols més barats amb el dubte de si hi podriem anar. El destí era el de menys. Tindrem algun dels quatre nens malalt? La meva mare estarà bé? I quan arriba la data ens adonem que sí, que marxem.

Ens escapem tres dies no només de la feina, també de la vida. I gaudim al màxim de situacions ben senzilles com poder parlar sense interrupcions, una sobretaula llarga, llegir a l’avió o sortir a fer una cervesa a la nit. Potser tres dies semblen poc, però us asseguro que vam tornar renovats com si haguéssim marxat un mes. Un dia dóna molt de si quan totes les hores les tens per tu mateix.

 I sabeu què? No sé si també us passa però quan el cansament m’atrapa penso que ja tinc ganes que els nens siguin grans. De no haver de patir per buscar amb qui els deixo si es posen malalts. De tornar a tenir temps per mi, per nosaltres. I tots aquests pensaments després d’una escapada de tres dies s’esvaeixen perquè m’adono que el millor d’un viatge és poder tornar a casa. És quan viatjo que hi veig clar.

 Resulta que no vull tant temps per mi perquè el temps el vull per donar-lo als qui estimo. Gràcies a tenir poc temps ara gaudeixo de moments i detalls senzills que segurament em passarien per alt si els tingués a diari. I em sorprenen les ganes boges que tinc de tornar a la feinada que suposa conciliar una família nombrosa.

 M’ha encantat marxar dos dies i perdre’m per carrerons per tornar a trobar-lo a ell i per retrobar-me amb mi mateixa. I descobreixo que potser no tinc tantes ganes que es facin grans.

És bonic marxar tots dos, però encara ho és més arribar a casa per tornar a ser sis. 

Publicat al blog Cinc Homes a Casa del Criatures del Diari Ara

No sé fer croquetes ni truita de patates. He de tirar dels avis moltes vegades.  No banyo als nens cada dia ni de conya. Els he portat poquíssim al parc. Treballo molt i m’agrada escriure per desconnectar.  Quan puc, surto a sopar amb amigues sense remordiments. M’apunto a cursos. I sabeu què? No em sento mala mare, ni em sento culpable.

Potser sí que tinc dies que estic cansada i no arribo a tot, però no només com a mare, també em pot passar algun dia a la feina. I això no em fa menys professional, no? No sóc mala professora si un dia no ha estat rodó. Per què en canvi ens hem de sentir males mares? Potser no els fem un gran sopar de xup-xup però hem estat una hora amb ells fent un treball de ciències. El nostre rol ha canviat

Ho hem de dir en veu alta, som bones mares. Mares que fem de mares però també fem de treballadores, de filles, de dones i d’amigues. Les que busquem temps per fer el que ens agrada: esport, scrapbook, dansa del ventre. El que sigui. I això ens fa igual de bones que les que fan receptes healthy o les cada dia saben tots els deures al grup de whatsapp. Totes ho fem el millor que sabem o podem

Som la generació de mares que no volem renunciar a ser nosaltres mateixes pel fet d’haver estat mares. No fotem, ens ha costat molt arribar fins aquí. Els nostres pares s’han deixat la pell treballant per ajudar-nos en els estudis i perquè ara poguem tenir una vida plena que vagi més enllà de la feina i els nens. Que el sentiment de culpa no ens redueixi l’autoestima (ni la jornada). 

Som les mares que hem donat el pit al fill mentre miravem el facebook o un capítol de la sèrie que sigui. Les que perquè s’acabi el puré els deixem mirar videos dels colors a youtube (ho fem moltes, no?). Les mares que potser som un desastre fent les feines domèstiques però som les millor mares que els nostres fills poden tenir. Feu la prova: no ens canviarien per cap altra.

Desterrem ja la idea que ser bona mare passa per dedicar-nos en cos i ànima a la criança. Ser bona mare passa per tenir una vida plena on els fills són el més important però no l’únic que és important.

Som una nova generació de mares. Benvingudes al segle XXI #BonesMares

Publicat al blog Cinc Homes a Casa del Criatures del Diari Ara

Avui m’ha caigut una esbroncada a la platja. He arribat amb els nens i el lot de platja més minimalista que us podeu imaginar: una tovallola. La japonesa de l’odre estaria orgullosa de mi. He decidit viure al límit i ja fa uns anys que he optat per no portar ni joguines, ni pilotes, ni flotadors, ni res. Banyadors posats, crema solar posada i xancletes als peus. Res més. La màgia de l’ordre.

Però hi ha gent que té necessitat d’objectes materials. En concret dos avis que estaven asseguts a les seves cadires (llegint i fent ganxet) i tenien dues tovalloles perfectament esteses a terra. Per fer la croqueta, suposo. Els avis en qüestió es reserven el lloc a primera hora i baixen amb esquadra i cartabó per alienar la tovallola amb els astres. Les tenen tan llises que ni amb keratina.

Però el desastre estava a pocs segons de canviar el seu plàcid dia de platja. El meu fill petit, descalç, ha gosat desafiar la perfecció i trepitjar els tovalloles dels avis. Totes dues. I deixar petjadetes de sorra per damunt. Un drama. De sobte la senyora s’ha aixecat i amb el dit alçat m’ha dit de tot. Ho sé, jo també flipava. M’ha dit que les mares d’avui som unes “fresques”, que no mirem res i que això abans no passava perquè cap dels seus quatre fills hauria trepitjat MAI una tovallola aliena. L’Adrià (11 anys) ja tenia el peu aixecat per reincidir en la trepitjada i l’he fulminat amb la mirada. Ara no.

Però de sobte, com el miracle de les aigües separades, han arribat altres mares anònimes i m’han defensat. Que si la platja és familiar, que si no volen sorra que no vagin a l’era. Avui he vist que les mares d’avui estem més convençudes que mai que ens hem de fer costat. Que no tenim fills perfectes perquè embruten i no creuen a la primera però no passa res. No estem disposades a acceptar esbroncades gratuïtes, prou feina tenim per arribar a tot com perquè ens facin sentir malament per petits incidents sense cap importància.

Si aquest estiu us embruten la tovallola, us cau un cop de pilota o us esquitxen, tingueu paciència. Potser sí que a vegades els pares estem distrets, però ja us dic jo que la majoria de vegades els tenim l’ull a sobre. A mi ja m’està agafant fins i tot complex de coreògrafa de tant comptar els fills: un, dos, tres, quatre, un, dos, tres, quatre.

Gaudiu de l’estiu #bonesMares. Ho hem de gaudir perquè fins els 12 de setembre, queda moltíssim 🙂

Publicat al blog Cinc Homes a Casa, del Criatures del Diari Ara.

La frase no és meva, és d’una de les meves millors amigues, la Lourdes, mare de tres fills de 7, 5 i 2 anys. Sí, una feinada. El cas és que l’altre dia el grup de whatsapp de les amigues es va omplir d’imatges estiuenques de les vacances i dels nens a la platja. L’observadora del grup, la Montse, es va fixar en el bikini de la Lourdes que va resultar que era de quan va néixer la seva primera filla.

I la resposta de la Lourdes “fa mil anys que no compro res per mi” em va fer pensar que això de tenir fills implica donar-se molt i en concret donem el més valuós que tenim, el temps.Per això, quan arriben els fills, valorem més que mai tenir temps per nosaltres. Temps per llegir, per sopar tots dos, per anar al teatre o per comprar un banyador.

Em sembla que la depressió post part que moltes hem patit, no té res a veure amb el nadó que arriba, sinó amb la dona que marxa. De sobte fas coses que mai sabies que faries: parlar de còlics, triturar fruita, saber de memòria les dosis de Dalsy, comprar en botigues de roba infantil que abans no miraves ni de reüll. És un canvi tan bèstia, que costa adaptar-se al nou rol, i tant que costa.

D’un dia per l’altre deixem fins i tot de tenir nom per acabar a les agendes telefòniques d’altres mares que ens registren com “mare de l’Albert”. Si la conciliació laboral és un repte, encara ho és més la personal, la conciliació que busca l’equilibri entre ser mare i seguir sent qui sempre has estat.  

Per sort, de sobte arriba un dia que es canvia de xip. Els nens es fan una mica més grans i el temps va tornant,  en comptagotes, però va tornant. I  tornes a fer coses que et fan ser tu: fas ioga, et fas les ungles, fas vida social o tornes a llegir a les nits sense que es tanquin els ulls a la primera línia. Coses que t’agraden i que sempre t’han agradat i que potser, havies aparcat.

I t’adones que els fills et fan molt feliç però no és l’únic que et fa feliç. Que estrenar bikini o passar un parell d’hores sense nens són petites coses que ens carreguen d’energia i ens ajuden a encarar els dies complicats, els dies on arribar a tot ens fa bola.

Gaudiu dels nens aquests dies i busqueu temps per vosaltres, els 365 dies de l’any. Bon estiu!

Només em faltava això, tenir un fill youtuber.  Quan l’Adrià  va fer deu anys em va dir que volia tenir un canal de youtube i que per l’aniversari li “regalés” el canal. Li vaig obrir i aquí  el teniu, analitzant cada aplicació d’edició de vídeos per fer-se una portada i posar rètols amb música al canal. Mira mama, em deia l’altre dia al supermercat, aquest nen em mira molt, crec que m’ha reconegut de youtube. Segur que sí. Tenint en compte que només té 50 subscriptors i que quasi tots som els de casa, dubto molt que ja l’identifiquin pel carrer, però mai se sap.

A més, tot això de l’adoctrinament no ha funcionat en absolut a casa nostra i  l’Adrià ha fet el canal en castellà. En castellà parlaràs? Sí, és per arribar al públic latino, em va dir. Qui és el públic latino? No ho sé, però els youtubers sempre els saluden i jo també ho vull fer. Doncs mira, que saludi. Potser deixaré de ser “aquella que té tants fills” per passar a ser la mare d’una estrella digital. O millor, un influencer. Encara farem la primera pela amb això del fill youtuber.

No sé si esteu tots una mica igual, però el meu fill gran (que ja en té 11)  vol començar a estar actiu a les xarxes socials. A part de youtube, també mira molt l’instagram i escriu whatsapps a les àvies. Jo em pensava que tot això passaria quan comencés l’ESO però em sembla que tot va molt més ràpid i si esperem a secundària per educar-los en les xarxes socials, estem fent tard.

També hi ha l’opció (de molts) de dir amb orgull i satisfacció “els meus fills no tenen mòbil ni el tindran fins que acabin batxillerat” o alguna exageració per l’estil. De debò? Potser sí que complirem la promesa i ens mantindrem ferms en aquesta decisió, però penso que tenir-los al marge del món digital és un error. És com no deixar-los cuinar per por que es cremin o que no aprenguin a anar en bicicleta per por que caiguin. Ensenyem-los a cuinar, agafem-los fort amb la bici i eduquem-los en el bon ús de l’entorn digital. Hi hem de dedicar temps perquè no els passi com a nosaltres que tot aquest excés d’informació ens ha agafat desprevinguts i ara en fem un abús en comptes d’un bon ús.

De tot això en parlaré aquest 27 de febrer a les 20:00 al Centre de Llorenç del Penedès. Si sou del Penedès o rodalies us hi espero. Podem compartir experiències i parlar dels fills youtubers que acaben les frases dient “fes-me un like si t’ha agradat i no oblidis la subscripció al canal”.