Ara que ja ho puc explicar
M’ha costat molt escriure aquest post i potser és l’escrit més personal dels que he fet en aquest blog. Ara que ja han passat quasi tres mesos, tinc la sensació que ja ho puc explicar. Em segueix costant, eh? És difícil posar per escrit tot el que hem viscut a casa aquesta primavera i durant la pandèmia.
Com sabeu el 13 de març van tancar les escoles i va començar el confinament. Sabeu què? En aquell moment era tan poc conscient de la malaltia que fins i tot em va fer il·lusió quedar-nos tots a casa. Venia de dies intensos a la feina, estava molt cansada i vaig pensar que era una oportunitat per endreçar una mica la casa i fer pastissos amb els nens (cosa completament absurda perquè mai a la vida he fet un pastís ni he gaudit endreçant). Mira, vaig pensar, farem una pausa de 15 dies.
El que no m’imaginava és que la pausa seria tan bèstia i ens canviaria per sempre.
Només feia tres dies que tots sis estàvem confinats a casa quan el meu marit va començar a tenir febre. Un dia, dos, tres, deu. El control només era telefònic i finalment el van enviar a fer una placa de control a l’hospital. De sobte va deixar de contestar als meus whatsapps i no vaig saber res d’ell fins que un metge em va trucar: l’havien intubat i el traslladaven a l’UCI de Tarragona.
Sí, sí. Intubat, amb 44 anys i sense cap patologia. I ell mateix havia marxat de casa amb el cotxe i només amb “una mica” de sensació d’ofec. Vaig a fer-me la placa i torno per dinar, em va dir. Us faig l’spoiler ara: va tornar 26 dies després. Però va tornar.
26 dies que es diuen ràpid però us podeu imaginar com ens vàrem quedar jo i els quatre nens (tenen entre 13 i 4 anys). Sense poder sortir de casa, sense poder-lo anar a veure, sense saber gairebé res. Una trucada al dia. Un minut d’informació i 23 hores 59 minuts de patiment.
Quan et truquen
I quan et truquen de la UCI és un moment terrible. Et sents sola davant del perill. Sense els meus pares al costat (que són de risc i que evidentment estaven confinats) que em poguessin ajudar a passar el tràngol. I hi havia dies que el to de veu del metge em tranquil·litzava i creia que en sortiria. I altres dies la veu era seriosa i les complicacions també. Els 15 dies de l’UCI van ser llargs de passar. Només m’alleujava al final del dia baixar les persianes de casa i pensar: ja n’ha passat un altre. Un dia més, un dia menys.
Com vaig passar aquells dies? Entre resar i cuidar els nens. Donar-me a ells. Mirar moltes pel·lis i fer-me la forta tot i que estava morta de por. Molts cops ens han dit “quina feinada tenir quatre fills” i mai tenia una resposta gaire bona. Però ara té tot el sentit món, ells ho van fer tot més fàcil, ens vam consolar els uns als altres. El meu fill gran volia dormir amb mi, després van decidir fer torns i finalment vam treure les tauletes de nits i vam posar els llits al costat del llit de matrimoni per estar tots junts. Somric quan ho escric perquè ens recordo a tots 5 junts i atapeïts, entre llençols rebregats i parlant de coses que mai imaginava que hauria hagut de parlar. Ja m’enteneu.
Amics de pel·lícula americana
Durant aquells dies foscos recordo moltes ràfegues de llum. El que més em va impactar va ser la quantitat i la qualitat de tota la gent que ens va ajudar. Dedueixo que els que em coneixen són conscients de les meves poques capacitats culinàries i molts, molts, ens van fer arribar menjar. A la porta de casa cada dia arribava alguna cosa. Truita de patates, caldo, llenties i pa de pessic van ser els plats estrella. Em sentia la protagonista d’una pel·lícula americana quan arribava menjar a la porta. L’Anna em va fer arribar un lot de carn, la Sònia no va fallar ni un sol dia, la Soraya ens va fer els millors espaguetis del món. No sé si a mi se m’hauria acudit anar a portar menjar a una amiga amb el marit ingressat. Però si mai us passa, feu-ho. No sabeu que contents estàvem a l’obrir els tuppers, quasi com si haguessin vingut els Reis d’Orient. Fins i tot els meus millors amics van fer arribar les mones de Pasqua als nens.
Estàvem tancats a casa però mai ens vam sentir sols. I aquesta sensació és molt bonica. Sé que no ho he agraït prou perquè en aquell moment no tenia gaires paraules (sí, sembla mentida, jo que no callo) però cada detall, cada missatge m’ha quedat guardat per sempre. I també els no missatges i les no trucades de la gent que va un gran esforç per no atabalar-me i per ser prudents en moments tan difícils.
Queda camí
És una mica contradictori que el millor dia de la meva vida hagi estat en aquest any de merda. Qui m’hauria dit que després del casament, 4 fills, la festa dels 40… el dia més feliç encara estava per arribar. I ha estat aquest 20 d’abril, el dia que ell va tornar a casa. Barbut i esprimatxat, només li faltava la pilota de Wilson al tornar del naufragi. Amb la veu cascada però amb tota la felicitat i emoció als ulls.
Ara, després de quasi tres mesos, li queda camí per recuperar-se del tot. Però fer camí a casa i amb els de casa, ja és menys pedregós. Gràcies a tots els metges i sanitaris que s’han deixat la pell aquests dies, jo torno a tenir els cinc homes a casa. No puc estar més agraïda ni puc ser més feliç. Encara que segueixi amb els armaris desendreçats i sense haver fet ni un pastís.
- Published in CRIATURES, FAMÍLIA, PORTADA, Uncategorized
#CoronaLlibres
Ara ja no tenim excusa. Ara sí que tenim temps per llegir. O potser amb els nens per casa no tenim gaire temps però arribem a la nit menys esgotats i per tant, és més fàcil que ens endinsem en una lectura. Aprofito el #JoEmQuedoACasa per passar-vos una llista d’alguns dels llibres que he llegit aquest 2020 i que també us poden anar bé de cara a Sant Jordi. Esperem poder-ho celebrar!
Del color de la leche. Va ser el primer llibre de l’any i encara cap l’ha superat. Poc més de 100 pàgines que us salvaran una tarda o un mes. El llibre és una història rural, senzilla; tan senzilla que està tot escrit en minúscules. El motiu és que el personatge del Mary és enorme, gegant, no li calen majúscules al seu humor fi i al seu sentit comú. Directament a la llista del meu rànking de llibres preferits.
Un cuento perfecto. El llibre del que tothom parla, el més venut i ho petarà per Sant Jordi. A veure, és novel·la romàntica (i no tan romàntica, no el regaleu a adolescents) i narrativament tampoc és res de l’altre món. Però enganxa molt, moltíssim. És impossible seure i no llegir 100 pàgines d’una tirada. Volia racionar-me però a la vegada no podia parar. Ara em sap greu haver-lo llegit tan ràpid, l’hagués tingut per aquests dies. És el llibre de l’autora que més m’ha agradat.
La estrategia del cocodrilo. Novel·la nòrdica negra d’aquelles de descobrir l’assassí. Un crim ambientat a Dinamarca, un parell de policies i un trama que ens sorprèn a cada capítol. Quan penses que ja ho tens, l’autora ens torna a desconcertar. Vaig tenir la sort d’assistir a la presentació del llibre i l’escriptora em va encantar: propera, il·lusionada i apassionada de l’ofici d’escriure.
Cavalcarem tota la nit. És un llibre que ara també l’està recomanant tothom (Premi Mercè Rodoreda 2019). Però és de contes curts i jo no connecto gaire amb els llibres de relats. No em poso dins la història i quan hi ha una història que m’agrada, s’acaba de cop. Però està brutalment ben escrit i hi ha contes preciosos; el meu favorit és “Un món sense balances”. En total són 13 relats i està ple de frases contundents per subratllar.
Etiqueteu amb el hashtag #coronallibres o etiqueteu-me a instagram amb el llibre que heu triat per passar aquests dies. Ho compartiré a les històries i així tots agafem idees per llegir més. Recomaneu llibres, al final sempre acabem llegint el que la gent em recomana i així anem sobre segur.
- Published in LLIBRES, PORTADA, Uncategorized
Com m’organitzo amb una llibreta Bullet Journal
Com m’organitzo amb una llibreta Bullet Journal
Sempre m’havia organitzat amb agendes i amb un planificador setmanal a la nevera per veure tot el que tenim tots 6 durant la setmana (reunions de feina, aniversaris, sopars). Però fa un parell d’anys la meva mare em va regalar una llibreta de Bullet Journal i m’ha canviat la vida. El Bullet Journal (a instagram #BuJo) és una llibreta en blanc de tapes dures i pàgines amb pauta de punts que cada persona va omplint segons les seves necessitats. Ara en una llibreta ho tinc tot: llistes de temes pendents, el resum de coses que he fet, restaurants que m’agraden, sèries que vull veure, llibres que he llegit.
També apunto frases, planifico regals de nadal o la darrera data que vaig anar a la perruqueria. Cada pàgina en blanc em permet moltes opcions i crec (no ho crec, ho sé del cert) que escriure a mà és la única manera de fixar els teus pensaments i recordar-los. No es pot comparar a cap aplicació del mòbil ni amb teclejar. Aquests dies he llegit el llibre Ryder Carroll (El mètode Bullet Journal, Editorial Columna) on ell confirma que escriure a mà és més lent i això afavoreix l’aprenentatge cognitiu. Per això als meus alumnes (pobres!) sempre els faig fer apunts; perquè allò que escolten, pensen i finalment escriuen, es queda a la ment de manera més perdurable.
Amb el Bullet Journal he descobert el mètode més clar d’organitzar la meva ment. És la manera amb la que desconnecto del món digital i em permet concentrar-me, processar i a la vegada ser creativa. Tots els meus pensaments estan en un sol lloc (i durant el dia en tenim de 5.000 a 7.000). La llibreta va evolucionant amb mi i és un resum de la meva vida. Dedicar temps a pensar fa que faci les coses de maner amés anticipada i amb més ordre i penseu que amb quatre fills la llista de coses sovint és molt llarga: fotos de Nadal, sabates noves, pediatra o buscar roba d’anar a la neu per tots quatre. Ho escric tot amb molt temps i aquesta visió de conjunt fa que m’avanci molt a les dates sense tenir la sensació de fer-ho tot a darrera hora.
La llibreta és un resum de totes les meves necessitats i amb aquests quaderns mai sento que tinc poc espai. Penseu que cada quadern és únic i per això tots hi posem contingut diferent: hi ha gent que hi escriu receptes, planificació de menús, les hores de son i fins i tot el seu estat d’ànim. Cada pàgina és un nou principi, i això m’agrada molt. I al final de l’any m’adono de les moltíssimes coses que he fet i em fa il·lusió que totes quedin registrades.
Si us animeu a començar a fer Bullet Journal a Instagram i Pinterest en trobareu mil opcions i idees. Jo us ho recomano moltíssim perquè fareu un inventari mental lliure de distraccions i fora d’internet.
5 idees molt TOP per aquestes festes
- Veure The Morning Show. Serà la sèrie de la dècada, en parlarà tothom i guanyarà tots el premis possibles. Jo ja us he avisat. Les dues actrius protagonistes estan brutals i la trama de periodistes que fan un matinal enganxa al primer minut. Potser és perquè a mi el tema periodístic em va molt però crec que és impossible que hi hagi algú a qui no li agradi la sèrie. A més toca el tema de l’assetjament a la feina i el #MeToo o sigui que no pot ser més actual. La podeu veure a Apple TV.
- Anar al teatre a veure Scape Room. Quin fart de riure. Quins 90 minuts més terapèutics. Quina sorpresa. Us imagineu una parella d’indepes fent un Scape Room amb una parella que no ho és? Doncs la polèmica està servida. Hi vaig anar sense saber què m’esperava i em va sorprendre tant que ara la recomano a tothom.
- Tornar a veure “Little Women” al cinema. Aquesta nova versió per mi és la millor. De petita era molt fan de la pel·lícula de 1949 (la de Katherine Hepburn) i no vaig connectar gaire amb la de Wynona Ryder que era com una pel·li molt lenta. De fet ni la recordo gaire. La d’ara és lluminosa amb una Jo March brutal i amb tocs de feminisme tan actuals que sembla mentida que el llibre sigui de finals del XIX. Us la recomano molt.
- Jugar moltes partides al Virus. El joc ens l’ha cagat el tió i és molt molt fàcil de jugar-hi. És la primera vegada que els 3 germans grans juguen junts tanta estona i sense enfadar-se. És molt divertit i les partides són molt ràpides. Us ho recomano molt per jugar en família perquè agrada a totes les edats.
- Regalar (o llegir) “Los niños de Willesden Lane”. És una lectura molt fàcil i amb capítols curts, ideal per adolescents que llegeixen poc o no els agrada gaire. La protagonista té 14 anys i viu en un alberg com a refugiada de la Segona Guerra Mundial. Gràcies a la música superarà els moments més difícils. Tot i que el llibre està pensat per un públic jove, a mi m’ha agradat molt i el recomanaré als alumnes.
Sofà, manta i llibres
No m’agrada el fred. No m’agrada la roba d’hivern, ni l’horari d’hivern, ni res que no sigui anar a la platja i estar a la terrassa amb llimonada fresqueta fins les mil. Només estem al desembre i ja se m’està fent llarg. La única cosa que puc suportar és el pla d’estar al sofà llegint o mirant sèries. Si aquest Nadal voleu llegir (o regalar llibres) us explico algunes de les meves lectures de tardor i que m’han agradat. Gaudiu.
Història d’un matrimoni.
Directament a la meva llista de favorits de l’any. És la història d’una parella on tot va bé fins que de sobte deixa de funcionar. Es pot trencar una parella que s’estima d’una manera molt sòlida? El que més m’ha agradat és que tota la història l’explica el marit, o sigui que ell es posa en la pell femenina per intentar entendre el que ni nosaltres mateixes entenem. Ell m’agrada molt, però ella… ella m’ha encantat.
Gina
Que bonic és Gina. És proper, és vital i en moltes coses m’hi he vist reflectida. La Gina arriba a la vida adulta i comença a veure que això de fer-se gran no és com s’ho havia imaginat. L’embaràs que no arriba, la malaltia i moltes coses que haurà d’encarar sense perdre el sentit de l’ humor. La protagonista és tan normal que fa que el llibre enganxi molt ràpid.
El Club dels Sibarites.
Un grup d’amics es reuneixen per menjar bé, molt bé. Busquen contrastos, textures, emplatats i gaudir menjant el que mai ningú ha menjat abans. Parlen quasi de la cuina d’autor i això que el llibre és de 1919! De fet, no és ni un llibre, és un conte llarg que llegireu en un parell d’horetes. I us deixarà un gran gust de boca.
Quan calmin els mals vents, tornaré.
Mare meva, com escriu la Pilar. Amb ella ens vam conèixer al taller d’escriptura de la Care Santos i és clar, no podia de deixar de llegir el seu primer llibre. Si us agraden els llibres d’història, amb aquest flipareu perquè està carregat de documentació i cartes dels protagonistes de la guerra civil i dels exiliats. Una història real que segur que us commou. Aquest llibre l’ha llegit també la meva mare i també li va agradar moltíssim (a ella li agraden molt les biografies i els fets reals). O sigui que ja som dues que us el recomanem.
¿Cuándo perdí las llaves?
D’entrada dir-vos que no acostumo a llegir llibres d’aquest tipus. Però conec mot a l’autor, l’Ezequiel, i em va dir, llegeix-lo! a veure què et sembla. I em va sorprendre perquè és una novel·la i no un llibre d’autoajuda. En Juan és un pobre empresari que ha perdut el nord i viu entre la feina i la família sense gaudir de res. Haurà de recuperar les claus per tornar a il·lusionar-se amb la seva feina i amb la seva vida. El llibre et dona idees per fer un reset i sortir una mica de la roda de hàmster de la hiperconnectivitat. Us el recomano molt per regalar aquestes festes!
Dins els quadres de Monet
Publicat al Blog “Cinc Homes a Casa” del Criatures del Diari Ara.
Si teniu ganes d’un pla xulo de cap de setmana o de cara a les festes de Nadal us recomano molt anar a l’IDEAL Barcelona (Centre d’Arts Digital) a veure l’exposició de Monet. És molt original i el plat fort és un recorregut amb ulleres 3D que ens va flipar.
L’exposició té 4 parts:
La primera és la més clàssica on diferents panells expliquen els trets més destacats de l’impressionisme i de la biografia de Monet: les taques de color, la importància de captar el moviment, les barreges que fa el nostre ull, etc. És molt fàcil d’entendre i molt clar per a nens que saben poc (o res) de Monet.
Passes a la sala de dibuix. Allà hi ha làmines amb quadres de Monet que els nens poden acabar de pintar. Un cop acabat, el treball es projecta en una pantalla i queda exposat de manera virtual. Si no aneu amb nens i també voleu pintar, endavant.
L’experiència immersiva. Entres a la gran sala i busques un lloc per veure la projecció en pantalla (té 1.000 metres quadrats!) i al terra. Pots seure o estirar-te en una catifa. La projecció és un recorregut per tota l’obra de Monet; obres de Venècia, l’estació de tren, la Catedral de Rouen i com no, els Nenúfars. Potser aquesta és la part més bonica perquè fins i tot els peixos naden sota teu. Et sents dins dels quadres. La projecció dura 35 minuts o el temps que hi volgueu estar.
Les ulleres virtuals. Per nosaltres aquesta part va ser la més espectacular. 10 minuts de viatge plens de detalls i carregats de sorpreses. No us faig spoiler perquè així us sorprendrà com a nosaltres.
En total és una hora de recorregut i, sí, ja sé que no és com anar a una exposició o a un museu a veure l’obra de Monet real, però trobo que és una manera fantàstica d’acostar els nens a l’art. Us deixo les dades per si hi aneu:
On: Ideal Barcelona (Doctor Trueta, 196-198)
Quan: fins el 29 de febrer (dimarts tancat)
Preu: a partir de 9 euros. Els menors de 3 anys no paguen.
www.idealbarcelona.com
Un estiu al “pueblo” amb els avis
Aquest estiu la meva sogra em va fer una proposta brillant: vols que m’emporti els dos petits al poble aquest juliol? (tenen 7 i 4 anys).
Al principi vaig pensar que era una bogeria, són petits, mai han estat lluny de casa tants dies i s’enyoraran. Però escolta, from lost to the river que diuen, si s’enyoren molt ja els anirem a buscar que total van a Andalusia i no a la Patagònia. Els vaig fer la maleta i els vaig enviar cap al “pueblo” amb els avis i les tietes d’allà.
La cosa no ha anat bé, ha anat genial. Els nens han anat al casal d’estiu d’allà a Andalusia i, per molt que diguin d’adoctrinaments, no han tingut cap problema a l’hora de parlar en castellà amb la resta de nens. I fins i tot amb la jota aspirada tipus: tengo el banyador mohhhhao. Un altre punt a favor és que el casal del pueblo val 30 euros tot el mes, tots dos. TOT EL MES. TOTS DOS. I quan ho dic (perquè segueixo flipant) encara hi ha gent que em diu: amb el dinar inclòs? Home, si arriba a ser amb dinar m’apunto fins i tot jo. Però la piscina sí que estava inclosa.
Total, que els nens al pueblo han pogut estar amb els cosins, han fet amics nous, han passat calor i s’han fet molt grans de cop. I jo he rebut whatsapps amb fotos d’ells en calçotets i menjant síndria amb la cosineta, tota la panxa regalimada de vermell i somriures d’orella a orella.
Però el més important és que han estat amb els avis. Un juliol familiar d’horaris relaxats, migdiades llargues i panxes plenes. Un vincle amb els avis que els marcarà per sempre.
I sí, molta gent m’ha dit: han marxat els dos petits? Que bé que estàs, no? I tant que estic bé. Perquè sé que ells no poden estar millor. I perquè sé que a partir d’ara, un dels seus millor records serà l’estiu que van passar al “pueblo”. Perquè el que vius de petit ho recordes sempre i perquè jo ho donaria tot per poder tornar a passar un altre estiu a Juneda amb la meva iaia.
Favorits d’estiu
Llibres per si teniu una aturada lectora:
Hi ha moments que llegim menys perquè no trobem el llibre. O el que tenim no ens enganxa prou i reposa a la tauleta dies i dies. Quan això em passa, sempre busco llibres amb molt diàleg. A mi m’agrada molt que els personatges parlin, trobo que la trama agafa ritme i els llegeixo més ràpid. Si voleu llibres amb diàleg perquè us enganxin, aquest estiu he llegit:
Piso para dos (The flatshare). M’ha agradat molt encara que sembli un llibre típic. Els protagonistes comparteixen pis però no es coneixen i es deixen post-its per tota la casa. No és una història ensucrada sinó que és irònica i tendra a la vegada. Passa molt ràpid i ja veieu la portada: està pensat per llegir a la platja.
La dona a la finestra. Si us ha agradat “La pareja de al lado” (algú encara no l’ha llegit?) aquest és del mateix estil. La protagonista és agorafòbica, beu moltíssim, mira pel·lis clàssiques i xateja per internet. Ella és el millor del llibre perquè és molt real. Un thriller clàssic i recargolat que no podreu parar de llegir. Ja ha sortit en edició de butxaca o sigui que no hi ha excusa.
Un llibre per pensar i per llegir amb els fills.
La distància fins al cirerer. No és un llibre tan ràpid com els anteriors però també és fàcil de llegir. Us el recomano sobretot per adolescents (ESO) o si heu de fer un regal. La protagonista es diu Mafalda, té 9 anys i s’està quedant cega. Té sentit la vida sense veure-hi? doncs la Mafalda l’haurà de trobar i començar a valorar allò que no es veu. Una història amb un missatge clar: passi el que passi, no rendir-se.
Una pel·li: Padre no hay más que uno
És la pel·li de l’estiu que més m’ha agradat (molt més que El Rey León o Mascotas 2) i als nens també. Està plena de tòpics de les famílies actuals i de debò vam riure molt , moltíssim. Santiago Segura es queda sol una setmana amb els 5 fills i els passa de tot. Ja veureu que us agradarà tingueu o no fills petits.
Un esmorzar: el gofre d’alvocat d’ Oroma Coffe
Si voleu un lloc diferent per esmorzar us recomano l’Oroma Coffe de Calafell. Això sí, a l’agost heu de matinar perquè està molt ple. O ja us espereu al setembre. Vistes al mar, lattes, torrades, bowls, gofres vegetals… és diferent i tot és boníssim. De preu és un pèl car però val la pena anar-hi algun dia.
Les amigues de les mares
Article publicat al bloc Cinc Homes a Casa del Criatures del Diari Ara.
Llegia l’altre dia al Criatures l’article de la Natàlia Costa “No som només pares” sobre la importància de cuidar les relacions i tenir vida més enllà dels fills.
Reconec que no sóc gaire de tenir temps per a mi sola perquè el meu temps m’agrada compartir-lo amb la parella o amb les amigues. I és que les amigues són una peça clau a l’hora de fer més fácil tot això de la maternitat i sort en tinc d’elles per tirar endavant feina, família i vida.
En el tema de l’amistat veig que hi ha un canvi important respecte a generacions anteriors. Ara tenim grups molt sòlids d’amigues, busquem temps per estar juntes i quan quedem sovint ho fem sense les parelles i sense els fills. Ho veig quan sortim a sopar o quan anem al teatre: hi ha molts grups d’amigues i crec que el vincle entre les dones avui és més fort que mai.
Mai em fa mandra quedar amb les amigues perquè sé que no em resten energia, al contrari, sempre me la carreguen (encara que costi llevar-se l’endemà). I què em dieu dels amics sense fills? Et fan recuperar temes que tenies oblidats, et posen al dia de les sèries i et treuen de la rutina. Sempre viatgen més que jo i, tot i l’enveja que els tinc (no de la sana, enveja de la normal), m’encanta que seguim connectant encara que la vida ens hagi portat per camins diferents.
Les amigues són aquell far que em permet tornar a casa quan a la vida es fa fosc. Podem canviar de feina, podem canviar de parella i elles sempre hi són. Són les que les que ens coneixen en la nostra versió premium: valoren el millor i esquiven el pitjor. Elles minimitzen molt els problemes laborals petits i donen importància als temes personals que sí que són reals. Amb elles la vida sempre va per davant de la feina.
I miro enrere i amb moltes ja fa mitja vida que compartim moments. Hi ha l’amiga que ha canviat de feina i ara viatja molt i va de cul, però la noto feliç. La que envia missatges d’àudio eterns i tot i això l’estimem igual. La que em recomana llibres. La que lluita per recuperar-se de la malatia. La que em fa riure fins les mil. La que em fa demanar amanides al restaurant. La que viu lluny però sempre sento al meu costat. La que ja no tinc aquí però m’espera allà.
No en tinc cap dubte: cuidar a les amigues ens fa millors persones i millors mares. Aprofiteu aquests dies llargs per fer cafès pendents, posar-vos al dia de les converses o organitzar un sopar a la tornada de vacances. Va, qui envia el primer WhatsApp al grup?
10 idees per viatjar a Londres
Sí, Londres és car. És una realitat. Però és ciutat fantàstica amb mil plans per fer i que sempre, sempre, em sorpren. Aquesta vegada hi he anat amb l’Adrià (11 anys) i ha tornat encantat de l’experiència. Us explico algunes idees que potser us serveixen si viatgeu a Londres. Continue reading “10 idees per viatjar a Londres” »